Els cunyinvasors

A la seva mascle-manera esdevenien cony-invasors de les dones que necessitaven, sent homes que no sabien estar sols. Els calia el forat, el plat, la cura i la neteja.

Un va esdevenir vidu, als seixanta-vuit anys. La traspassada li havia deixat infinites llibretes amb receptes de cuina per herència i l'armari d'ell replet de roba tronada passada de moda. En canvi, el d'ella, farcit de peces fashion que, posades dins bosses d'escombraries talla XXL, van omplir dos contenidors de Humana.

Sense saber què fer es va dedicar, el vidu, a deambular i pul·lular per aquí per allà i per allà i per aquí i al final va venir-li la idea de visitar empalagosament un germà. La cunyada treia foc pels queixals (els del seny també, els tenia tots). La dona mig aconseguia extirpar-lo de la llar a còpia de tirar-li pixats a sobre des del balcó tot i fabulosament pretextant que la galleda li relliscava de les mans en regar les dites 'plantes de l'orina', que la requerien, plantes que es mostraven esponeroses i desprenien una peculiar flaire de pixum vegetal que s'estenia per la zona amb el consegüent desgrat del veïnat i bé que li anava, a la dona, perquè tots habitacles mostraven el el factor comú de fèmines afables alberga-cunyats-inservibles i enganxosos.

Va foragitar-lo afegint-hi mirades de reüll destructives, ben dedicades. I enxampant-lo a soles quan el marit el tenia a treure's els pèls de les orelles, nombrosos, a mans de la pelorellabarbera, una vella seca com una pansa que, per financiar-se l'estada sota un pont amb un xic de pa, es dedicava a aquella delicada tasca amb unes tisoretes de tallar ungles de bebès que havia trobat entre un pilot de joguines llençades humitejades per la pluja i plenes de llimacs fent-hi passejades. L'anciana, destra en el pèl-fora-pèl, contava històries de l'any de la picor i del de la coïssor mentre el client l'havia d'escoltar, assegut en una pedra folrada amb despulles d'estris tous diversos.

-No vinguis, coi de pesat! No et vull cap mal. Ara, si vas venint jo, des de dins, dins, dins, no puc aturar la irritabilitat que em produeix la teva presència intrusa. Marxa de casa meva. Vés a casa teva i fes com aquell altre germà invasor -i la cunyada ofesa va inspirar pregonament i es va dir 'en una altra vida, si tinc parella, haurà de ser fill únic- que, encara bo, s'ha adossat a una belga que li acarona la berga i au, ja no emprenya. Li remena el pitram excels i tant de bo durin més de dos anys, garantia que poden seguir -segons els estudis- i que em convé.Tot i que quan estiguin gastadets de remenar-se al catre encara tindran la mala pensada de venir, per presentar-la. Uix. A matar el temps a casa dels altres. Aquí no i així no. És casa meva. I encara que el meu marit digui que també ho és seva, la dona mana a casa, la societat és matriarcal en aquest sentit. I que se'm tirin a sobre, indignats, neo-homes-no-patriarcals i feministes i alternativistes, que aquest clixé em prova i el mantinc. Per tant, carda el camp. Cerca't un cony i au.

El cunyinvasor va badar boca amplament davant tanta sinceritat i aquell to tirant a bel·licós. Energèticament havia captat perfectament que a la dona li feia nosa. Va decidir perdre la batalla i anar-se'n tot i rosegant una barra de torró barat fora de temporada com si fos un entrepà, agafant-lo fort amb mans d'ungles negroses i calçat amb sandàlies marca blanca que mostraven les dels peus que feien vomitar i que admetien pudor podal que no, no enganyava la ferum del vegetal del pipí que, triomfal, s'erigia al balcó de cara a tots els turons de l'horitzó.

Li va fer cas, aquell cunyinvasor. I va esdevenir encara més perdut. De cony a cony, finalment, s'anava entretenint. No va gaudir de la sort dels altres germans que havien trobat escletxa estable. Les dones el repel·lien, a cap li va donar la gana de suportar aquelles ungles. La frase lapidària que li regalaven en la cloenda ja ni sexual, sinó de barrar-li la porta i ni fer pena per a oferir una estona de cafetó era, invariablement:

-No vull haver d'aguantar-te.

Llavors va reincidir en l'assalt a cal germà. Ho havia intentat acompanyat amb alguna de les amigues fugisseres, però els pixats als caps els feien recular. La cunyada començava a ser titllada per gent criticaire de la vil·la de 'taradeta amb tendència abusiva a anar a la seva'. Ella, que feia autoteràpia, va ben entendre que aquell cunyinvasor era una lliçó de vida, com una malaltia que detestava i que l'havia d'integrar. No obstant, experimentava pujades i baixades de geni quan la figura de l'indesitjable sortia del cotxe que aparcava per després aparcar-se ell. Li anava la salut.

En acabat, la dona va trobar una 'solució'. Es va cloure en una cambra insonoritzada amb música altat i un cartell a la porta on exposava clarament:


"Cadascú té la seva creu'.