ella és perfecta

Ulls cels banyats per unes poques llàgrimes que li començen a caure per les arrugades galtes. La miro, és ella, la de sempre, però ara està trista. Em mira, em somriu, un somriure un tant forçat, però vengent d’ella sincer. No vol que sofresqui per ella…
Es toca les mans poc a poc. Ara ja plora en silenci, intentant que no ho notem massa. La meva mare em mira, ella també està trista.
Jo maixeco, i acosto a les mans un mocador a la meva padrina. Ella l’agafa, em torna a somriure, i jo també ho faig. M’emociono, en aquests moments m’anadon de que ella és una gran persona, una de les millors que conec i de les que arribaré a conèixer en aquesta vida. Ella és treballadora, ho dona tot pels altres, i quan dic tot és tot. Ella ajuda, ella t’escolta, ella et conta les seves vivències amb l’art que només ella té. Ella resa per tots nosaltres i pels que no coneix també.
Perfecció, no sé si serà aquesta paraula la més adequada, però per mi ella és perfecta. Ha perdut al seu germà, ja sabeu el motiu de les seves llàgrimes. ‘’Un menys’’ deu estar pensant en veu baixa. L’estimava, l’estimava molt, i és clar, era un germà seu, qui no estaría trist?
La torno a mirar i l’abraço. No m’imagino una vida sense ella. No sé que faré quan ella falti… no ho sé, no estic preparada. M’aferro amb tantes forçes que començam a plorar les dues sense un motiu concret. L’estim molt, sempre estarà amb mi, SEMPRE, fins més enllà del cel quan no estigui en la terra. Ella sempre em guardarà, i jo a ella també