Ella es deia Perfídia

La vida té una comicitat extraordinària. Fins i tot m'atreviria a dir que, en moltes ocasions, és irreverent, malsonant i burleta, i a més, de tal manera que resulta irreductible com els temuts gals pel Cèsar. Sembla impossible que en una ciutat com Praga, de la qual fa uns pocs dies que vaig marxar, pugui obrir-se pas tanta ironia: la gran pintada a la paret de la vida.
Doncs sí. A Praga, ciutat del passat i del present per excel·lència, del color sèpia, l'olor a golfes velles i de la llum blanquinosa i densa; ciutat amb una bellesa incommensurable, també va voler fer gala de la ironia més aberrant, la qual jo i les meves companyes de viatge vam rebre amb els braços oberts. Des d'aquí aprofito per aplaudir la ciutat txeca per la seva acollida tan especial.
Un viatge amb cinc noies joves pot acabar sent un caos de discussions o bé una histèria perpètua. El nostre cas va ser el segon. Ens vam establir en un alberg on el rei eren els crits a mitjanit i la reina la pols. Sense oblidar l'estimada princesa dels cinc pisos d'escales. Suposo que el recepcionista devia pensar que havíem d'enfortir la nostra musculatura perquè ens va allotjar en una habitació de l'últim pis. I no tan sols això. Aquell petit espai patia un estrany fenomen diürn: quan arribàvem al vespre ens trobàvem que algú havia afegit algunes pintades més a les centenars que ja hi havia. Després de donar-hi moltes voltes vam arribar a la conclusió que devia ser una mena de nou art contemporani que practicaven els propietaris de l'alberg. També vam endevinar que els encantava la famosa cançó d'en Frank Sinatra, Strangers in the night, perquè durant unes quantes nits ens vam trobar amb nous visitants: una motxilla desconeguda, un peu mig sortint d'un cobrellit o un pobre noi espantat que va decidir fugir l'endemà al matí, fet que tampoc ens va sorprendre.
Acostumen a dir que els joves ens adaptem a qualsevol situació. És cert. Ara, la meva esquena i cervicals crec que discreparien una mica després de dormir en un matalàs amb un contingut dubtós; els meus 173 cm dins un sac de les colònies d'infància, i tot ben amanit amb un coixí fet de roba bruta. Ah! I sense oblidar aquells sopars al terra de l'habitació que semblaven sortits, i perdoneu el meu cinisme, d'una pel·lícula sobre la II Guerra Mundial, ni tampoc aquell munt d'escales de pedra que són arreu de Praga. Ni el propi Stallone en el seu bon moment hagués tingut unes cuixes tan fortes com les meves.
Els desplaçaments per la ciutat txeca són també força interessants de comentar. Nosaltres teníem un savoir faire de trobar sempre el camí més llarg per arribar als llocs. Sense la nostra elegància natural per perdre'ns pels infinits i tan diversos carrers de Praga, el concepte de turista hauria restat en gran menyscapte.
Una de les coses que m'hagués agradat conèixer durant la meva estada és l'índex d'accidents de pobres vianants sotmesos al poder malèfic de l'inventor de la tecnologia txeca dels semàfors. O bé no en vam trobar, la qual cosa propiciava curses d'obstacles entre l'empedrat desfet dels carrers i els tramvies que hi circulaven com llances, o bé havíem de comptar els segons que el senyor de color verd es deixava veure. I us puc assegurar que eren ben pocs. Al final de cada jornada, un semàfor es convertia en el nostre principal enemic. Encara no sabem, però, si estan programats de manera diferent pels turistes, ja que, com explicita la idiosincràsia del turista, se'ns reconeix a distància.
El dia que teníem programada fer una excursió fora de Praga, concretament a Ceský Krumlov, ens vam convertir totes en l'actor Tom Hanks a la pel·lícula La Terminal. Potser hagués estat millor un altre film, no? En qualsevol cas, ens va vendre un bitllet una dona que no entenia ni una paraula d'anglès i no va ser capaç ni tan sols d'informar-nos per quina via havíem d'agafar el tren. Per descomptat, els taulers d'horaris eren papirs plens de jeroglífics indesxifrables. Després de recórrer tota l'estació d'una punta a una altra i casi fer-nos amigues de l'avi mig adormit que vigilava els banys gràcies a la nostra assiduïtat, vam trobar una excursió plausible. El nostre objectiu inicial era massa lluny i ja havíem perdut el tren. Malauradament per nosaltres, el nom del nostre nou destí, Karlstejn, mai va arribar a aparèixer anunciat. No ens va tocar més remei que tornar a jugar a ser antropòlogues. Amb molt d'esforç i amb una mica més de miopia vam decidir viatjar fins a Kutná Hora, una petita ciutat situada a una hora de Praga. En aquell instant de desesperació feia ja tres hores que rondàvem per l'estació.
Miraculosament vam trobar-nos per fi a Kutná Hora malgrat que la cantonada de l'estació hagués estat també una bona excursió a aquelles alçades. Això sí, vam desembarcar a les afores. Crec que vaig arribar a conèixer millor els suburbis de la ciutat que no pas el centre històric. La tornada, però, se'ns presentava encara més complicada. Després de seguir durant una estona un senyal fet amb molta mala baba que indicava el centre cap a totes les direccions - i el qual mai vam arribar a trobar i dubtem de la seva veritable existència - vam preguntar a uns vianants. Els txecs de Kutná Hora, són molt simpàtics i encantadors, ara, no en saben gaire d'indicar direccions, els pobres. O nosaltres tenim tanta poca orientació que ens perdríem fins i tot per l'Eixample de Barcelona. No sabria per quina opció decantar-me. De tota manera, només us diré que vam perdre el nostre autobús que ens havia de conduir fins a l'estació de trens després d'una cursa impossible amb avarques. Perdudes per carreteres fosques i bosc, només esperàvem que en qualsevol descuit aparegués en Tomàs del Cor de la Ciutat. Per més mala sort, dos autobusos ens van seguir en la nostra aventura un cop a l'estació. Ara penso que potser ens haguéssim hagut de quedar entre les paradetes de menjar ràpid i l'avi dels banys de l'estació. No sabria dir-vos quina de les dues opcions hauria estat més arriscada.
Pel que fa als anomenats souvenirs, d'altra banda, són com una mà traïdora que et va picant a l'espatlla: "ei, joveneta, ja t'has recordat de la tieta Amèlia?". El que havia de ser una estona de petites compres per la Plaça de la Ciutat Vella i el carrer Celetná es va convertir en una lluita acarnissada de botiga en botiga per trobar el millor preu, el regal més original, l'establiment més pintoresc. De sobte, em vaig trobar amb bosses plenes de regals que ja no recordava per qui eren, i sincerament, m'era igual. Havia gastat més del compte i ara em tocava dinar un frankfurt. Però, per contra, havia guanyat una bona colla de nous amics: tots els botiguers del mercat d'artesania.
Precisament en aquestes petites tendes de fusta amb teulada és on vaig trobar el més gran misteri de Praga que, a hores d'ara, encara no he aclarit. Totes elles tenien figures de gat per vendre, ja sigui de fusta, de ceràmica, en forma de ninots per a infants, espelmes o bé dibuixats en tasses. I a Praga, us ho puc jurar, no vaig veure cap gat. Al contrari! Tota la ciutat estava plena de persones passejant gossos. La conclusió és clara: Praga amaga un extermini silenciat i secret de gats i ara, al cap del temps, els reten homenatge i són animals de culte. De tota manera, s'haurà d'investigar en propers viatges a la Ciutat Daurada. Potser així saldaré la meva ignorància.
És possible que si no fem com en Miki Moto i viatgem pel món en busca de catalans no descobríssim l'extensió geogràfica de la nostra llengua. Som, pràcticament, una llengua imperial i no ho sabem. A l'Ossari del Temple de Sedlec, a Kutná Hora, ens vam trobar en què podíem llegir la informació del temple en català. I no tan sols això! Al marge dret de la pàgina hi havia dibuixada l'Estelada. Serà que a Txèquia ens consideren un país independent? Estaria bé comprovar si en Carod-Rovira no va fer estada en aquella ciutat. Si indaguéssim més potser ens trobaríem amb la troballa que els txecs pensen que Torredembarra és la nova capital de Catalunya.
L'expansió del català serà deguda a què el castellà no està tan ben reconegut? En tot cas, serà qüestió de tornar a revisar les plaques informatives del Museu del Comunisme de Praga, sense oblidar, però, de duu un diccionari per corregir les errades de tota mena que s'hi poden llegir. Sospechables per sospechosos n'és un exemple. I ara us haig de fer una confessió: després de la visita al museu, les meves noves paraules preferides en castellà són carcamal i piltrafa. Grans paraules per elogiar grans homes de la història de Txecoslovàquia.
Curioses són també aquelles visites inadequades durant els viatges. Fantàstic va ser el concert de música clàssica al qual vam assistir al Rudolfinum, l'equivalent txec de l'Auditori, amb un decorat i una música exquisides. Llàstima d'algun redactor de guies de viatge que devia voler perpetrar una cruel venjança perquè teníem per suposat que els txecs anaven a concerts de música clàssica com qui va al cinema a casa nostra. Dir que vestíem dissenys d'Ágatha Ruiz de la Prada no hagués servit. Així que, amb el cap ben alt, vam entrar a l'elegant vestíbul amb els nostres texans, sabatilles d'esport, motxilles, i per arrodonir la nostra peculiar imatge, bosses amb barres de pa que havíem comprat per l'endemà al supermercat de la cantonada. Només ens acompanyaven en la nostra estridència dues dones que lluïen vestits semblants a cortines que havia vist en alguna ocasió als pisos de les amigues de la meva àvia.
Aquest va ser, a grans trets, el meu viatge a la ciutat txeca. No us ho prengueu massa seriosament. D'això es tracta precisament, de retre un merescut homenatge a la comicitat de l'existència humana, porti el nom que porti, sigui del país que sigui. Així que ja sabeu: Ella es deia Perfídia. O poseu-li el nom que vulgueu. Tan és.