EL VOL QUASI MÀGIC DE LES ORENETES

Tota la meva vida m’ha agradat la Primavera. Una de les coses per les que mes m’agrada es per les flors i els ocells. I si penso en la primavera, no puc mes que pensar en la meva avia materna.
La iaia com jo l’anomenava, per Setmana Santa plantava les seves flors, jo de petitona i també de mes gran, l’ajudava en la sembra.
El aire tenia bona flaire i ella començava a deixar la porta de la casa oberta. Fixat nena deia, si un dia arriven i es troben la porta tancada, elles cada any venen a fer els seus nius. Venen d’Africa petita, deia acaronant les meves trenes.
I si, cada Primavera tenien la porta oberta. I jo m’entretenia mirant els seus vols, primer amb branquetes i fang quan fabricaven el seu niu. Desprès venia la posta, i mes tard m’agradava tant mirar els caparrons ,que sortien per la vora del niu demanant menjar als pares. La gracia que em feia els primers vols de les petites i la paciència dels pares en ensenyar a volar els fills.
I desprès guaitava el vol majestuós de les seves ales, recorrent el cel amb el•lipses i cercles concèntrics en busca de mosquits. Era bonic aixecar les parpelles per descobrir el seu vol sorprenent, el vol quasi màgic de les orenetes.
Malgrat tot una Primavera la meva avia ens va deixar, va ser un dissabte de Rams i el meu cor es va trencar en mil bocins. Nena es cosa de vida, deien els mes grans. Aquell any vaig ser jo qui va deixar la porta oberta i les orenetes van tornar. El record de la iaia mai ha marxat de dins meu, i a vegades quan planto flors penso en ella, com també quan veig que les orenetes volen, i fan girs perfectes damunt al meu cap .Gràcies iaia per les teves ensenyances i els bons records que servo dins meu.Sempre et recordaré i t´estimaré.