El vici de telefonar

-El senyor Xavier Bertran?
-Jo mateix. Qui és?
-Truco de part d'Amotech per parlar-li d'un dels nostres productes.
-Miri, senyoreta, ara no tinc pas temps per...
-No pengi, per favor, senyor Bertran. Estic segura de que li interessarà la nostra oferta.

Aquella trucada m'agafava en el pitjor dels moments. Tenia molta feina, una mica de mal de cap i encara no feia ni vint minuts havia tingut una brega de les grosses amb un proveïdor. Normalment, ja hauria penjat l'auricular i seguit pencant. Però aquella veu tenia un no-sé-què que em va fer virtualment impossible tornar el telèfon a la seva base.

-Té dos minuts - vaig dir volent-me fer el dur. Però la meva veu, lluny de sonar com una amenaça semblava voler dir, continua, nena. No paris! I, no sé per què, em va semblar que ella ho sabia.
-Moltes gràcies, senyor Bertran. Veurà, es tracta del nou Ambamor, un aparell que...

Si us he de ser sincer, a partir d'aquell moment no tinc gaire clar què més va dir. El pessigolleig càlid que havia sentit a l'oïda només despenjar es va anar estenent per tot el meu cos i, gairebé sense adonar-me'n, em vaig veure transportat a la rebotiga del meu cervell. Allà on totes les dones viuen només per morir d'amor per mi i on els somnis son calents, humits i no s'acaben just quan arribes a la millor part. Mentre la noia seguia descrivint-me les virtuts del seu aparell, jo me l'imaginava exactament com a mi m'agraden. Rossa, amb el cabell no massa llarg lliscant-li, recte, pel clatell fins reposar gentilment a la base del seu coll. Amb els ulls clars i els llavis molsuts i vermells com una maduixa acabada de posar al damunt de la nata. La veia com una dona jove però opulenta. Sempre he dit que, entre Kate Moss i Kate Winslet, em quedo a ulls clucs amb la noia del "Titanic". Potser perquè, de petit, la meva avia murciana solia dir-me que "no hay mejor aderezo que la carne sobre los huesos", i jo, què voleu, m'ho havia cregut. Així que, al meu cervell, l'operadora de telemarketing va adquirir les proporcions d'una maggiorata moderna: pitrera neumàtica, canalet vertiginós, malucs contundents i cuixes on seria fàcil perdre's'hi a poc que et descuidessis.

-L'Ambamor, senyor Bertran, es pot pagar en còmodes terminis...

Sí, nena, sí. El que tu vulguis. Segueix parlant però, sobretot, no deixis de treure't la roba ara que ja has començat. Primer aquest vestidet d'estiu, amb estampat de flors, que sembla tret d'una peli dels anys quaranta però que a tu et converteix en el bombonet més saborós de la fàbrica de xocolata. Després, aquest sostenidor de seda negra, amb puntetes, a joc amb les calcetes, tan minúscules que te les has de mirar tres vegades per estar segur d'haver-les vistes una. I quan ja estiguis nua, reineta, arrenca'm la roba a mossegades i llepa'm com si fos un caramel de menta. Després posa els teus llavis a...

-Què li sembla, doncs, l'Ambamor, senyor Bertran? Està interessat en el nostre producte?

Collons! Què passa? De cop i volta, la màgia d'aquella veu s'havia esvaït i la seva propietària, per comptes d'una conilleta del Playboy s'havia transformat en la caixera més lletja del Mercadona de la cantonada.

-No es sorprengui, senyor Bertran - va dir la noia a l'altre cantó de l'aparell, com endevinant el meu desconcert -. Acabo de desconnectar darrer i revolucionari producte d'Amotech: l'Ambamor. Un aparell petit i molt fàcil d'instal·lar però amb una tecnologia de darrera generació que actua directament sobre l'hemisferi del cervell que controla l'erotisme. Quan l'he apagat, els seus efectes han desaparegut i vostè ha recuperat la percepció normal de la realitat. Però si ara jo el tornés a connectar, així, veu? L'Ambamor tornaria a controlar els seus impulsos sexuals...

Sí, sí, SÍ!! El pastisset de llimona havia tornat com per art de màgia, relegant a la caixera dolenta a la seva cova tenebrosa, d'on no hauria d'haver sortit mai. Sense més preàmbuls, els seus llavis tornaven a baixar cap a...

-Com pot veure, senyor Bertran, l'Ambamor és del tot efectiu - Merda! Havia tornat la caixera!! - Així doncs, què me'n diu? Estaria interessat en el nostre producte?
-Home, doncs... potser sí...

Potser sí? Mataria per l'Ambamor aquell! Mentre intentava mantenir el componiment i m'informava de les condicions econòmiques, un tros de mi havia de subjectar amb totes les seves forces la part més lasciva del meu cervell (en el meu cas, la part més gran, em temo...) que lluitava per sortir volant per la finestra i fer uns quants loopings mentre imaginava les possibilitats que m'oferia la maquineta. Només a l'oficina hi havia cinc, no, sis, noies amb les que havia imaginat llitar-me en més d'una ocasió. Hi havia la Gemma, la telefonista, una moreneta petitona i lluny de les proporcions que us he descrit abans, però amb una cara de nina capaç de fer-me oblidar qualsevol altra consideració. Després, la Clàudia, d'arxiu. Cabell vermellós, recollit sempre en una cua breu, ulleres rodones de muntura metàl·lica que, no sé per què, feien joc amb la seva cara i el seu escot de pell blanca i tacada (però d'aquelles taquetes tan sexis, no sé si sabeu què vull dir...); expressió d'intel·lectual però manicura i complements de meuca. Una deessa del sexe, vaja. Continuant amb la ruta per l'empresa arribem a la taula de la Laura, d'administració. Sempre cenyida i vestida de negre, la Laura, en poques paraules, és la germana bessona de la Mònica Bellucci. Però la bessona guapa... És d'aquelles dones tan extremadament perfectes que intimiden. En tres anys, em sembla que només havia gosat dirigir-li la paraula en quatre o cinc ocasions. Això sí, un parell de vegades per setmana la convidava al meu llit, el de la rebotiga del meu cervell, on, per ser-vos sincer, tampoc és que parléssim gaire, tot i que les boques no paraven quietes ni un moment. Ja m'enteneu... I encara quedaven la Olga, la pel roja de comptabilitat, sempre amb un somriure als llavis; la Marta, una informàtica de cabell castany i molt arrissat, un pel massa anorèxica pel meu gust però amb tota la classe del món, i l'Erika, de la mateixa oficina. Una valkiria de cabell curt i cames llarguíssimes, vestida sempre com per anar al ball de la reina i que, no em pregunteu per què, tenia fama de ser molt promíscua (tot i que, investigant, havia descobert que ningú que jo conegués podia presumir d'haver-se llitat amb ella).

-Tres mil euros, diu?
-Sí, senyor Bertran. Però finançats en còmodes terminis de 50. I una garantia d'un any a prova de bomba.

Era un paston, no ens enganyem. Però és que les possibilitats eren infinites. No tenia pas per què limitar-me a l'oficina. De sobte em vaig imaginar trucant al Juli, el meu amic d'infantesa que ara treballa a "El cor de la ciutat" i demanant-li els telèfons d'unes quantes de les seves companyes. M'imaginava trucant al número de la Ivone, la Núria, la Marta, la Raquel, la Blanca o la Laura i fent-les tornar boges amb el meu Ambamor nou de trinca. I, ja posats a fer, podia tirar de la guia de telèfons, escollir noms que em semblessin suggestius i, trucar, simplement. De fet, a l'operadora de telemarketing no l'havia vist mai i prou que m'havia fet volar.

-No en parlem més, senyoreta. Me'l quedo!
-Esplèndid, senyor Bertran. Ara m'haurà de donar el seu número de compte i...

Varem complimentar els tràmits mentre la meva imaginació seguia cavalcant, desbocada, per les prades de la luxúria. Per algun cantó tenia desades agendes de quan era jove, amb els números de noies que m'ho havien fet passar d'allò més malament. En especial, l'Anna, a qui jo li havia entregat el meu cor tendre d'adolescent enamorat només per veure com ella hi ballava un zapateado al damunt, l'esmicolava, s'hi pixava a sobre i llençava les engrunes que quedaven als gossos. Dos anys m'havia costat recuperar-me d'allò! Però una trucadeta i farem les paus, Anna. No t'amoïnis que de seguida estic amb tu. Només el temps que triguin els d'Amotech en enviar-me la maquineta. I no era la única. Vaig estremir-me de plaer només pensant amb les "ex" amb les que tornaria a fer un polvet per allò dels vells temps o amb altres que m'havien rebutjat o a les que, per una cosa o altra, no havia tingut l'oportunitat de tirar-los els trastos però que s'havien quedat enquistades en un raconet del meu cervell, com una ferida mal curada. Ja podia anar pensant en contractar una tarifa plana, per que, a partir d'ara, em passaria una bona estona al dia penjat de l'aparell.

-Senyor Bertran, ben aviat llançarem al mercat altres productes basats en el mateix sistema. Ja li avanço que estem ultimant l'Ambpeles, l'Ambascens i l'Ambvots, pensat especialment pels nostres clients que es vulguin dedicar a la política. Estaria interessat en rebre més informació sobre aquests productes?
-I tant! Ja me'n pot reservar un de cada! D'això, senyoreta, entre vostè i jo... no creu que el nom de Ambamor no és del tot... com li diria... exacte?
-Senyor Bertran, m'agrada que em faci aquesta pregunta. De fet, l'Ambamor es va dir, inicialment, Ambsexe. Però un estudi de marketing ens va fer veure que la paraula "amor" té unes connotacions molt més positives i d'aquí el canvi. Al cap i a la fi, hi ha tantes formes d'amor, oi?
-Ja ho pot ben dir, ja.
-Doncs, moltes gràcies, senyor Bertran. I fins ben aviat.
-Una cosa, senyoreta! Quan diu que trigarà en arribar-me l'Ambamor?
-Tres o quatre dies, senyor Bertran. Li enviarem per Seur el més aviat millor. Per això ha pagat un plus, se'n recorda?
-Sí, sí.
-Doncs, que passi un bon dia, Senyor Bertran.
-Déu, déu...

Mentre penjava, vaig notar un incòmode pes a la meva espatlla dreta. Vaja, era l'angelet de la meva consciència. Aquell que se'm presenta cada vegada que estic a punt de fer alguna cosa que, en el fons, sé que no acaba d'estar bé. I aquesta vegada venia indignat, el paio. Sense donar-me oportunitat de dir res, va començar a bramar que si allò de l'Ambamor era una barbaritat, que si tot plegat era pràcticament una violació tele
fònica, que si m'hauria de fer vergonya, que en què s'havien equivocat la meva mare i ell per crear un monstre així, que era un porc i un degenerat. I un viciós, va afegir, un viciós!

Habitualment, li solc fer cas a l'angelet aquest. Més que res, perquè sé que la majoria de les vegades té raó i que, quan no n'hi faig, m'acabo penedint, encara que no ho vulgui reconèixer. Aquest cop, però, el vaig enviar a cagar a la platja. L'Ambamor em permetria passar comptes i fer realitat (virtual, però realitat) una pila se somnis lúbrics i, francament, davant d'aquestes perspectives, se me'n fotien les consideracions morals. Tots tenim dret a equivocar-nos de tant en tant, no? I ja ho deia Von Clausewitz: tot val a l'amor i a la guerra. Què? Que no ho va dir Von Clausewitz? Doncs ho hauria d'haver dit. La frase li queda que ni pintada.

M'acabava d'espolsar l'angelet de l'espatlla quan va tornar a sonar el telèfon. Ja calia que el cony aquell de proveïdor m'hagués arreglat la comanda, perquè si no...

-Xavier? Ets el Xavier Bertran?
-Sí, jo mateix.
-Hola, Xavier. Sóc la Lídia. La Lídia Carbonell. Te'n recordes de mi?

Lídia Carbonell? Sí, es clar que me'n recordo. La Lídia i jo varem sortir junts uns quants mesos. Al començament, semblava una noia fabulosa. Intel·ligent, culta, amb sentit de l'humor i raonablement maca. Aviat vaig descobrir que aquella prometedora façana amagava un edifici amb massa escletxes. La Lídia era una histèrica que no suportava que li portessis la contraria i exigia ser el centre del teu univers. Un univers on, per cert, més valia que no hi hagués res més que ella i tu, perquè, com solia dir-me cada dos per tres: tres són multitud... Total, que un vint-i-quatre de desembre, li vaig donar el seu regal de Nadal, vaig brindar amb ella amb cava del bo i li vaig dir que no la suportava ni un minut més, que era una histèrica hipergelosa i que, per postres, el sexe amb ella s'havia convertit en un tràmit tediós molt més aviat del que solia ser habitual en les parelles de finals del segle XX. En una paraula: que no la volia tornar a veure més. Lleig. Molt lleig. Ho reconec. Va ser una d'aquelles vegades que no li vaig fer cas a l'angelet torrecollons i encara ara, de tant en tant, quan passo revista a les coses que no hauria d'haver fet, aquesta sempre és una de les primers que surten.

-I es clar que me'n recordo, Lídia! Com és que em truques?

Tenia alguna cosa a la veu que feia que la seva trucada m'alegrés estranyament, provocant-me un pessigolleig càlid a l'oïda. De fet, ara que hi pensava, la Lídia Carbonell estava molt més bona del que recordava. Què dic, bona? La Lídia Carbonell era una deessa. La dona més meravellosa que havia passat per la meva vida i jo havia estat un idiota integral deixant-la escapar. No sé, com no havia estat conscient fins aleshores de com d'increïbles havien estat els nostres polvos junts. Sense gairebé adonar-me'n, vaig començar a baixar-me els pantalons mentre visualitzava el seu cos nu, arrossegant-me cap al llit.

-No, res. Que estava mirant unes agendes antigues, he trobat el teu número i he pensat, deixa'm trucar al Xavi a veure què fa...

La darrera cosa que vaig ser capaç de pensar amb claredat, abans de que la Lídia em fes pagar ben cara aquella nit de Nadal de fa uns anys va ser que havia de donar de baixa el telèfon i comprar paper de cartes, sobres i molts, molts segells.