El trencaclosques. tercera part

-Es comença a fer fosc. M'agrada venir al poble a la tardor, els vespres són molt bonics.
-Ah, noi, som a les faldes del Montseny i, per tant, vivim als boscos de fulla caduca.
-Ja se'ns acaba això de la tardor, Magí.
-Ho sé prou...
-Què esperaven els Puig?
-A tu què et sembla?
-La fi?

"L'espera torna impacients a les persones, i més quan són conscients d'ella.
Una mort com aquella no podia passar per alt, en Pere sabia que apuntarien cap a la seva família i cap a ell, però seguia pensant, encara, que ell actuava en legítima defensa i intentava dissimular la por que corria desbocadament per les seves venes.
La Quica, la germana petita de set anys d'en Pere, havia caigut en un profund silenci des del succés de l'esclafit. En Genís, el segon petit, que en tenia deu, vivia aliè a tot allò, perquè juganer com era, amb el seu cor alegre i gegantí, encara seguia corrent amunt i avall gastant bromes a tort i a dret, xerrant pels descosits i volent riure amb tots i cadascun dels membres de la família. En Galderic, el tercer germà, i amb dotze primaveres a les espatlles, pegava en Genís perquè li tenia enveja. Era enigmàtic, destre amb les mans, però amb un geni de mil dimonis. Sempre volia cridar l'atenció, i quan no era el centre de les mirades s'ofegava en si mateix i pegava el germà més dèbil, perquè era massa alegre per ell, massa bon cor i, sobretot, massa innocent."

-No sé pas si me n'enrecordaré de tants detalls!
-Ah, és important que ho sàpigues. Aquests personatges seran claus més endavant.
-Ah...

"Passaren els mesos. I passaren els anys. El Puig seguí creixent, pròsper.
En Pere, amb el pas del temps havia aconseguit dominar la por i els malsons i la resta de la família sembla que havia sortit ja d'aquella època de maltempsades.
Aquella anyada havia començat a ploure ben d'hora, la darrera setmana de Juliol, i una bona combinació entre núvols abundants i Sol calentíssim havia ajudat a fer créixer els sembrats fina a una alçada inusual. Això feia pensar en un hivern d'intenses nevades i la perspectiva havia submergit la pagesia en un estat de gran vitalitat i estrany optimisme. Àdhuc hi havia qui deia que tanta abundor s'havia d'acabar, tard o d'hora i no nava pas errat.
Vint-i-cinc d'Agost de mil sis-cens noranta-quatre. El poble estava engalanat per a la processó. Encara de matinet, Sant Genís era tret amb volandes del temple i passejat pels carrers del poble el dia de la festa patronal. Tothom havia sortit de les cases amb les millors robes i l'aire respirava goig i alegria. Després de la tradicional passejada fins a la font de Masgrau, la missa Dominus est, després del prec de l'Angelus. A la una tocades, la ballada del ball rodó, el ball pla i la sardana curta. La plaça major estava plena de gom a gom sota un sol càl·lid i bufava una susu brisa de marinada.
-Fa just tres dies. Us ho dic de veritat. Estava tancant les ovelles a la cleda i el vaic veure amb els meus uis! Amb aquests! Us ho dic de veritat!
Els amos de la Madriguera i del Molist xerraven amb veu forta. L'Isidre del molí de l'Esquís s'afegí a la conversa.
-A mi també em va semblar sentir-lo, però no el vaic pas veure, jo!
-Doncs jo si. Tancava les ovelles i el vaic veure passar. Ja era fosc, però es veia bé l'embalum. Quin matxu més gros i negre. I el carro portava quatre atxes. Bé, no, era un tartrana. Venia de Bellpuig. M'heu de creure, era esfereïdor!
-De què carat parleu? - digué en Galderic, que aleshores ja era un mosso de setze anys. - Es pot saber què heu vist?
-Jo, jo ho he vist. Allò era el diable. El diable! - deia en Pau del Molist.
-I qui portava la tartrana?
-No ho vaic pas veure bé. Però això si, anava molt elegant, com un estudiant, i portava una copalta de ben bé dos pams d'alçada! - I amb les mans estirades en vertical i tocant el dit xic d'una amb el polze de l'atreho recreava per donar més força al que explicava. - Aixins. Jo ben bé que el vaic cridar, però segal, no em va pas fer cas, ni poc ni gens.
-I cap on nava?, si es pot saber?
-Cap al poble.
-Collons, que estrany! Vos dir que no havies xerricat més del compte?
-Redéu qui us fot! Penseu el que vulgueu, però ja us ho ben juro, allò era un mal averany!
Tres dies més tard, tot el poble ja n'anava ple.
-Segur que era el recaptador del virrei! - Deien uns.
-Jo , el que penso, és que era el gavatxó.
-El gavatxó? Apa, i d'on ha tret els rals per comprar-se tot allò?
-Ah, doncs, ara que ho dius... Deien uns atres.
-Jo em crec en Pau. Era el diable i em sembla que ja sé per on va la cosa. - deia l'àvia de Cal Parrac."

-Em sembla que l'àvia anava ben encaminada...
-És possible. - em digué nerviós en Magí.