El trencaclosques. Segona part

Un relat de: El follet de la son

" Doncs per exemple, a la tardor del mateix any. Justa la nit després que van acabar de fer el paller al costat de l'era, aquest es va cremar i no se'n van salvar ni els encenalls. Primer van pensar que hauria estat quelcom provocat i no hi donaren gaire importància. De coses d'aquestes en passaven tot sovint.
Tot i així, en Pere, l'hereu, el tornà a fer i aquesta vegada es posà a fer vetlla per veure si enxampava els brètols que li havien fet malbé la paia. Al cap d'uns hores, com si brollés de la terra, una gran flamarada sorgí de sota l'embalum i en pocs minuts tot el paier feia uns espetecs que feien estremir i unes flames que s'alçaven vers el cel com espases.
A pocs metres, en Pere ho contemplava quasi sense esma, garratibat, fascinat amb aquella violència tan sobtada i cada cop més hipnotizat per la bellesa d'aquella resplendor sense control fins al punt que li semblà que el que estava veient no era foc, sinó un rostre que el mirava fixament amb una rialla sarcàstica sota aquelles flames com coltells.
Aquella tardor no hi hagué paller al Puig, i l'aviram s'hagué d'acostumar a estar tancat al galliner i des d'aquell dia, en Pere visqué obsessionat i tota la família (eren quatre germans més, els pares i l'àvia, una vella de la que ningú en coneixia exactament l'edat) tenia la por al cos.
-Ja us ho havia dit, jo, que competir contra els nobles només les pot fer venir maldades! - deia la mare tot sovint.
-Calleu mare, aquesta els la tornarem, a fe que si! - Bramava en Pere, que ja s'havia erigit com al cap de la família.- A mi, en Pere Puig, ningú em toca el voraviu!
I com que la venjança és un plat que es serveix millor fred, deixaren passar les mesades i, amb elles, les estacions.
Arribada la tardor següent, quan els pagesos preparaven ja les eines per femar i estripar els camps, en Pere, sense dir ni ase ni bèstia i després de sospesar tots els quès i kiriès, es dirigí cap als boscos del Vilar, termeners amb Espinzella, a veure la Miloca, una vella que vivia en una cabana dins dels alzinars i que subsistia de les herbes que collia i dels ungüents remeiers que amb algunes d'aquestes preparava.
-Què hi fas tu aquí? Que no saps que aquí no hi pot venir ningú, que potser entro jo als teus terrenys a arrencar farigola, potser?
-Precisament per això us vinc a veure. M'heu d'ajudar.
-I ca! Altra feina tinc jo!
-Si no m'escolteu, penso escampar a que sou una bruixota del Pla de la Calma i jo us ho ben juro per tots els sants que els capellans de Vic us vindran a buscar abans que us pogueu encomanar a déu o al dimoni!
Era l'argument típic. Només de sentir una amenaça com aquesta, les velles solitàries ja s'estrmien perquè, pobres, feia segles que eren el blanc de la inquisició, fet ben sabut per tothom. Accedí a desgana.
-Què és el que vols?
-Miloca, vós ja sabeu la nostra història. Pel que fa a parlar dels altres, amb això hi teniu la mà trencada i els llavis botits!
-Jo de tu ho deixaria estar. Aquests són rics i no estan per bajanades.
-Enviï'ls una pedregada, cremi'ls alguna cosa, faci el que li roti. No puc permetre que se'm mengin l'argenda!
-M'acusaràs igual. No em vull posar en això.
-I si us protegeixo?
La miloca arrufà les celles.
-Com has dit?
-L'amo del Vilar us mira de reüll. Us penseu que no ho sé? Tard o d'hora us acusarà i no hi serà a temps ni l'extremaunció. Vingui als meus boscos i no li passarà res.
La vella dubtà, però com que no tenia sortida, al final assentí.
-Miloca, mogueu-vos, arreplegueu els trapaus i instal·leu-vos a la carena, a prop de l'Espanya. L'amo de l'Espanya no us dirà res, som bons amics i fa poc que ha vingut cap ací."

-En aquella època, els nous pagesos eren poca cosa i no teníen ni veu ni bot enlloc.
-Ah no?
-No, perquè s'arriscaven a passar a masoveria i això era l'últim que els interessava.
-Ostres...

"La Miloca quedà convençuda. Al cap de quatre dies trucava a la porta del Puig i feia la petició de viure allí. En Pere, fent-se el simmún de l'oncle perquè tenia el seu pare mirant-lo amb desconfiança, hi accedí.
-És una bruixota!
-I ca, pare, és una velleta sense família ni herència que viu on pot. Ja ho ha explicat que l'amo del Vilar, aquell fatxenda, no la vol allí. Deixeu-la quedar, pare, no farà mal a ningú, ja ho veureu...
-Hi perdrem bous i esquelles...!
-Que no pare, no diu l'església que hem d'acollir el pobre i socórrer el malalt?
-Se me'n fum el que digui l'església. És una bruixota!
-Si l'únic que fa és collir herbes. Inclús ens podrà fer algun servei, pare.
-No ho sé pas, no ho sé pas, no ho veig pas clar això, fill.
-No us amoïneu, pare, si algun dia fa alguna cosa dora dels costums, l'engeguem a escampar la boira i llestos!
-Recorda bé el que acabes de dir, eh? Encara hi mano jo aquí.
-Teniu raó, pare...
I així fou com en Pere aconseguí el favor de la dona.
Al cap de dues setmanes, des d'arreu de la plana i de les muntanyes circumdants es pogué veure un estrany fenòmen sobre la ciutat de Vic. Una columna de núvols que des de terra pujà enlaire amb una velocitat i una força inusuals i que amb poca estona arrassà tot allò sobre el que s'havia format.
Es parlà molt d'aquell succés d'aquell dia ençà, a les places i als mercats, sortint de l'església i rera les portes de les masies, i sobretot perquè l'esclafit tan sols afectà una masia i, per altra banda, perquè una persona hi morí. La pubilleta d'un anyet i mig, tan petita que quan plorava semblava que s'hagués de fondre com un trosset de gel, s'ofegà a la porta de la casa mateixa, sorpresa mentre mirava embadalida el joc d'uns gatets a la porta de la cort dels porcs.
Pocs dies després del succés, la Miloca moria cremada en un petit replà sota el castell d'en Planes. A l'acta hi constava que havia estat condemnada per bruixa i no constava el nom del delator.
El silenci tornà entre les dues famílies.
I els Puig, especialment en Pere, es posaren a esperar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de El follet de la son

El follet de la son

98 Relats

171 Comentaris

91313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: Eso es la literatura.

(R. Bolaño)
_____________________

Cada nit de deliris,
quan la foguera es fon,
reparteix pols de somnis
el follet de la son.

Si us puc ser útil per alguna cosa:
pradinyus@gmail.com