El trencaclosques. Primera part

Havia estat molts anys vivint fora del poble, i cada cop que hi tornava una sensació d'estranyesa em recorria la pell. Caminava hores i hores pels seus carrers i a cada cantonada em veia a mi mateix amb els meus amics jugant a la cuit, a l'atrapada o fent rebotar la vella pilota de futbol d'en Serra contra les parets, amb el conseqüent enuig de la gent gran, al jardí de la qual més d'una vegada l'havíem penjat tot sovint fent-la caure sobre els geranis o les tulipes i fent unes destrosses que nosaltres, a la nostra edat, no percebíem amb la gravetat que elles i ells li donaven.
Un dia, quan vaig acabar l'EGB a les monges, els meus pares van decidir enviar-me a estudiar a Vic, i de Vic vaig passar a la universitat de Girona, ciutat on treballo com a guia pel museu d'aquesta. Aquest periple m'allunyà de moltes coses, de la meva infància borrosa, de la boira de la gran plana osonenca, dels boscos de faigs del Montseny, de les extensions d'alzinars de les Guilleries, per on d'altres temps els bandolers vagaven lluirement.
Però amb la distància, la realitat de la infància a poc a poc esdevé un mite i els paisatges del passat que has estimat i que irremeiablement t'han influït per sempre es converteixen en prat de llegendes, ans les llegendes neixen de la idealització de la quotidianeïtat pretèrita i de la morbositat del desconegut.
Així doncs, la darrera vegada que vaig retornar al poble per veure la meva família, vaig decidir arribar-hi per la carretera de Mont-rodon, l'angle sud-est de la plana just després dels últims contraforts del massís d'ametistes, i enfilant aquests contraforts entre les margues blanques camí del poble enfilat com un sentinella, vaig girar el cap a l'esquerre vers el serrat del Puig. La vella masia encara coronava la carena, però amb els desperfectes de l'abandó més visibles que la darrera vegada. Feia molts segles que ningú vivia allí i encara avui el venerable mas, amb la seva torre de guaita, segueix abandonat.
Fa dos anys d'això i aquell cap de setmana vaig visitar la gent del vell cor parroquial, els quals havia dirigit durant molt de temps amb les mans sobre l'orgue. En Magí, dinamitzador cultural, amant dels carrers de Taradell, em va recordar per enèssima vegada que ja tenia el text escrit per una sardana que temps ençà havíem decidit que jo li musicaria.
Després de veure'ns a la missa dominical vam acordar que aquella tarda l'aniria a visitar.

-Es fa estrany tenir-te aquí, el temps passa i amb en Lluís no ens en sortim pas.
-Ja m'ho imagino. La mare m'ho comenta sempre que vinc.

En Magí, aquell homenàs de quasi metre noranta d'alçada, lletraferit, gran lector, amant de la cultura del país, s'aixecà de la poltrona i anà a cercar la carpeta on guardava el text per la sardana. Retornà, s'assegué i me l'allargà. Jo me'l vaig llegir en silenci.

"… vila de muntanyes, des del Puig fins Vilar-del-bosch…"

-Ostres, ara que veig el Puig. Ahir quan arribava m'hi vaig estar fixant. Cada dia que passa està més malament la casa, eh?
-Si noi, és una llàstima. I això que és una de les millors cases del poble!
-Com és que ningú l'arregla? Allí s'hi pot fer una restauració preciosa!
-Suposo que no hi ha calers o potser és que no interessa a ningú…
-I perquè no hauria d'interessar a ningú? Això no té ni cap ni peus.
-Ah, noi, això ve de molt lluny.
-Ah si? No t'entenc.
-El Puig té una història molt llarga i en alguns sentits força inquietant, saps? N'hauràs llegit alguna cosa...
-Doncs si, més o menys. Sé que la masia actual fou constrüida devers el segle XIV però que el nom ve de molt més antic, dels temps de Borrell II.
-Justa la fusta! I què més has llegit?
-Que durant el segle XV fou el bressol d'en Francesc Puig, un dels grans capitostes remences de la Catalunya vella.
-Doncs si, noi. Durant molts de segles fou la domus més important del terme i tenia moltes terrenys. Però això s'estroncà segles més tard.
-No veig què té d'excepcional, això. Moltes cases han passat per això, el despoblament, les pestes…
-Al Puig no anà ben bé així, la cosa.
-Ah no?
-Doncs no. Hi ha una llegenda que ha anat passant de pares a fills durant les llargues nits d'hivern i que potser explica el fet que ningú hi vulgui anar a viure. El Puig és allò que en diríem una casa maleïda.
-Una casa maleïda?... Magí, em costa de creure en una definició d'aquest tipus, ho veig molt de pel·lícula de terror!

En Magí escampà una sonora rialla.

-D'acord, millor diguem que és un lloc malastruc. Els últims habitants la van passar molt magre...
-Doncs... explica'm'ho, si vols, que tenim tot el temps del món.
-Cap problema, ja m'agrada, a mi, explicar històries! Ve-t'ho aquí:

"A finals del segle XVII, generalment a tot el nostre país es vivia un moment de gran puixança econòmica. Ací, la fertilitat dels camps de la plana, alimentada per aquestes terres d'orígen sedimentari i per la nostrada boira que en brotava a la nit i que a la matinada havia cobert tots els paratges amb una benaurada rosada hi ajudava d'una forma determinant, decisiva.
El territori havia incrementat notablement les cases de pagès i les principals riqueses estaven al camp. No hi havia mas sense la seva habitació plena d'estris i d'eines, els seus animals, els seus bous de tiratge o els seus matxus de càrrega i sense la seva llar de foc entorn de la qual girava la vida social dins de la casa. Taradell, per extensió, no era menys i com a tot arreu tenia dins els seus límits masies més importants i d'altres no tant. El Puig era una casa important. Els hereus havien tingut sempre un pes específic dins les decisions del comú i de l'església i fins hi tot la família gaudia d'escut propi i d'oratori privat. Des de l'alçada, controlava orgullosa les terres que s'estenien tot al volt de la carena fins als límits amb Montrodon, la família disposava també de diverses propietats més lluny i gallejava de cultivar les millors patates de tots aquells verals.
La riquesa, però, perd tot sovint a les persones i sembla que tot començà arrel d'un conflicte de terres, una primavera."

-Una venda?
-Si, però més concretament una pugna per la compra d'unes terres.
-M'ho imagino. Dues famílies es disputaven la compra d'uns terrenys molt valuosos i dedueixo que els Puig van passar per sobre dels altres. Per curiositat, eren del poble, també?
-No, sembla que de Vic. El cas és que la pèrdua de la possibilitat d'adquirir aquesta propietat va comportar una sèrie de conflictes personals, una llarga interposició de plets i d'altres situacions ja més estranyes.
-Ah, si?
-Si.
-Quines?