El Trencaclosques. Cinquena part

-Ho heu sentit? - A mitja palada en Pere s'havia quedat immòbil, dret i tens, amb l'esguard fitat vers la fondària de la roureda.
-No, no he sentit res - digué el pare sense parar de rampinar.
-Atureu-vos un moment, pare.
El pare seguí.
-Atureu-vos un moment! - digué xiuxiuejant tot fent un senyal amb la mà estesa demanant silenci. En Francesc s'aturà i mirà el seu fill.
-Ara, una altra vegada, ja se sent més clar. Ho sentiu ara?
-Sentir el què, pere? Jo només sento el mateix que abans, les fulles que es mouen!
-Pare, s'acosta, anem cap a casa, s'acosta un carruatge! - en Pere havia incrementat el to de veu
-Fill, això són il·lusions teves, jo no ho sento pas.
-Que si pare, anem! - en Pere ja s'allunyava amb la pala cuita-corrents cap a la casa.
En Francesc, nerviós, el seguí amb el so de les rodes retrunyint dins la seva imaginació. En Pere entrà al portal.
-Ràpid!
-Què és el que et passa?
-Ja m'ho imaginava, jo. Ens volen fer mal, però al mas no hi entraran pas.
El pare arribà. En Pere barrà darrere seu i sense dir ni ase ni bèstia pujà les escales, travessà la sala de la llar de foc seguit de la mirada sorpresa de tots, es clogué a l'habitació, prengué el rosari i s'agenollà al costat del llit..."

Arribats a aquest punt, en Magí aspirà profunda i silenciosament i m'esbossà un somriure.

-Com ho veus, això?
-Ho fas molt bé, Magí, t'hi hauries de dedicar.

"I com a tot gat i a tota fura d'aquest món, a aquella nit li arribà la fi. La llum del matí aparegué en forma de profunditat blanca. La boira havia acollit els paisatges i com una benedicció després d'una nit de malsons i ulls oberts com taronges a l'expectativa del més ínfim soroll, calmà altra vegada l'esperit de tots i cadascun dels membres de la família.
La Mercè, la mare de família, estava encenent el foc quan en Francesc baixava les escales amb la cara ombrosa i els ulls vermells, sense llaganyes. S'assegué al pedrís, prengué els esmolls i remogué la cendra de la llar tot buscant alguna brasa.
-Francesc, hem de fer alguna cosa. - Digué la dona trencant el silenci.- Jo una nit com aquesta no la vull tornar a passar, m'entens?
-I què vos fer? No el puc pas fotre fora de casa!
-És el nostre fill, però ens farà parar bojos a tots!
-Prou que ho sé. Hauré d'anar a Vic a veure si a la catedral em volen rebre...
-A la catedral? I què et penses que faran? El que s'ha de fer és parlar amb els Descoll, el problema és amb ells i no amb el bisbe!
-Realment creus que ens volen veure? Em fotran fora a cops de vara!
-Vosatres ens heu ficat en això! Els nens estan fora de ses casilles. O fas alguna cosa o ja hi niré jo, m'entens?
-Tu no fotràs res. En Pere ens hi va posar, jo no. Que ho arregli ell.
-Apa que bé! Tu ets l'amo i vas deixar que en Pere, orgullós i animalot com és, es fes càrrec de l'argenda abans d'hora. Quin hereu que estàs fet! No em vaic pas casar amb tu per això, ni el meu pare, al cel sigui, em va donar per acabar vivint tancada com una rata. Al poble tothom em mira de reüll, saps? I ja n'estic tipa de tenir por!
-Me'n vaic a veure els porcs.- Digué en Francesc amb veu neutra mentre s'aixecava per anar a aconseguir la porta.
La Mercè explotà amb sanglots.
-On vas? És que a sobre no em puc queixar, jo ara! Perquè marxes i no ho parles?
-Perquè els porcs tenen gana! - i sortí de l'habitació tot cloguent la porta entre els dos amb un cop sec. Després es girà i tornà a cridar. - I deixa'l dormir que ja el despertaré jo, al noi, a burriassades!
Baixà l'escala enfurismat, obrí la porta i al fer el primer pas sobre la llissa xocà contra alguna cosa. Hi dirigí la mirada, sorprès i prengué l'objecte entre les seves mans. Era una caixeta de fusta semblant a una lipsanoteca, amb la tapa segellada amb cera, i estava plena de gotes de rosada."

-Això vol dir que ja feia estona que era allí, oi?
-Justa, que la boira es concentri en gotes vol dir que el suport fa moltes hores que hi està exposat.
-Es clar...