EL TREN DE NADAL

Feia fred. La tieta havia telefonat per dir que no patíssim; portaria un ànec i naps, el plat favorit del meu pare: ànec amb naps. Arribaria a primera hora del matí del dia de Nadal i faria el dinar. Per a nosaltres era un dia molt especial poder-lo passar junts. Ara no teníem l’àvia ni l’avi. Érem la seva família. La tieta era una dona molt animosa i positiva i això feia que contéssim les hores, els minuts , els segons i els batecs dels nostres cors.

El dia de Nadal es va despertar blanc, havia nevat tota la nit. Un lleuger tel embolcallava els nostres cors i, sense dir-nos-ho, tots pregàvem Déu: “Per favor, Déu!, fes que tot vagi bé i que la tieta arribi a temps per fer l’ànec amb naps...”. Jo mirava la cara dels meus pares: se’ls veia nerviosos. La meva mare va comentar que si la tieta no arribava a temps, no podríem celebrar Nadal.

Les hores passaven i la neu augmentava. No era normal que nevés tant a Barcelona. La ràdio recomanava prudència i que la gent no sortís, però la gent, sobretot els més joves, s’ho passaven d’allò més bé esquiant pel passeig de Gràcia (això ho vaig saber més tard). Eren les dues del migdia i la tieta no havia donat senyals de vida. Els veïns i el meu pare eren al terrat apartant la neu perquè no s’ensorrés el terra. Jo, de tant en tant, anava a la cuina a mirar aquell pa que la meva mare havia comprat el dia abans.

La ràdio deia que les carreteres estaven intransitables i que els trens portaven molt retard, i el metro... no ho vaig sentir.

La meva mare ja havia llescat un pa rodó quan van trucar amb insistència. Vaig córrer passadís enllà, cap a la porta, amb el cor bategant amb tota la força de la meva joventut. Era la tieta, cansada, i carregada amb dues maletes, però amb un somriure feliç.

De dins d’una maleta, en va treure l’ànec i els naps, embolicats amb fulls de diari.

Aquell Nadal va ser molt especial: parlàvem més que menjàvem. No ens acabàvem les paraules.