El tempteig (influència de Gaarder)

El dimecres a la nit, després de sopar i havent-se quedat a la ciutat per tal d'estudiar pels exàmens que començaven la setmana següent, sortí del pis per anar a passejar. Els carrers restaven plens de gent ben arreglada, grups de persones anant a viure la nit gironina. Ell, però, caminava sol, ben abrigat, aliè a tot això, lluny, aquest cop sense importar-li el que poguessin pensar d'ell.
Es tornà a dirigir devers la vall de Sant Daniel.
A la meitat del camí, a la dreta, un petit i encantador pont de pedra menava fins a la font del bisbe que quedava en un petit raconet mig amagat quasi a sota de l'ull d'aquest, d'uns tres metres de llum. El porro se li havia apagat entre els dits. Va travessar el pont, sota el qual baixava un tímid corrent, i es va asseure al bancal de pedra del costat del broc d'aigua. Va prendre el clipper i va encendre, immers en aquelles cavil·lacions laberíntiques. Un gripau corredor estava parat al mig de l'espai d'uns dos metres quadrats del que la font feia de teló de fons. L'havia sorprès i l'animal s'havia quedat allí, parat, inflat segurament per la por.
Quasi no feia vent. La brisa lliscava acariciant les galtes de Níria. A l'altre cantó del carrer, ben il·luminat per la llum ataronjada d'uns fanals llargs i prims com estaques, algú apagà el llum de la seva finestra. Més amunt, el cartró del cel tenia certs matisos negrencs amb clapes d'un blau marí molt fosc. Va prendre aire, embriagat per l'efecte de la marihuana. Darrere dels núvols, l'Univers. Al veure'l no es va poder estar de pensar en què hi havia després d'aquest. Res. Níria creia que res era possible, "donat que si la teoria del big bang és certa, perquè no pot no existir res, per molt que ens costi?"
- L'Univers? És blau. Perquè penses en la grandària de l'Univers i no en el blau del cel? - li digué el gripau.
No cal dir que la seva sorpresa fou majúscula. El fum de l'herba li estava fent perdre la realitat de les coses? Sense pensar massa, però, va contestar, mogut per la inèrcia d'aquelles paraules.
- On acaba l'Univers?
- Això no és interessant.
- I per què no ho pot de ser, si es pot saber?
- Perquè la pregunta que et fas és absurda.- li digué el gripau.- I ara hauries de marxar.
- Marxar? Jo estic aquí perquè vull, només faltaria!
- Ja ho sé, però jo tinc una família per crear.
- Doncs marxa.
- Com ho haig de fer si estic pendent de tu? - li digué el gripau.
- No et cal estar pendent de mi, jo no et faré res. Pots marxar tranquil·lament, saps?
- No, no puc marxar si em mires. Només puc quedar-me quiet, esperant. Tu camines més ràpid, ets més gran i més fort. A mi només em queda el verí, però el verí no m'assegura la vida. Ara mateix et tinc por, si se'n pot dir així.
- No t'entenc. Jo et dic que pots seguir endavant, que no et faré res. Àdhuc afegeixo ara que puc ignorar-te, i tu no em creus? Què hi té a veure el verí en tot això?
- El verí de dins les bosses darrere dels meus ulls és la prova que si m'ataques en sortiràs, com a mínim, escaldat. Quan has vist un gripau ignorant per complet a un depredador que l'està observant a poc menys d'un metre de distància?
- Jo depredador?
- Si, tu, depredador de totes les coses. Ets un ésser humà.
- Els humans també som capaços de respectar i cuidar la naturalesa.
- No és cert.
- I ara?!
- No és cert.
La mosca, en aquell moment, ja estava plantada no just sota el nas, no, sinó al bell mig del seu front. Va prendre aire. El gripau seguia inflat per la tensió.
- A veure, si jo et dic que no tinc intenció de fer-te res, que et respecto, no em pots acusar de res.
- Ho puc fer perquè no respectes el meu camí. Els humans sempre igual, no sabeu mirar més enllà del vostre propi nas. Sou egocèntrics. - Raucà. - I interessats.
No s'ho podia creure. S'estava tornant boig? Aquell animaló l'estava insultant amb tota la tranquil·litat del món. Llavors seguí com si li hagués llegit els pensaments.
- Jo no t'insulto a tu, altra feina tinc, jo insulto la teva espècie. Perquè penses en els límits de l'Univers si l'Univers s'expandeix més ràpid que la velocitat de les vostres aeronaus?
Es va quedar parat, mirant altra vegada el cel nocturn, ple d'aquelles taques de núvols entre les quals, tènuement, titil·laven alguns estels. Els ulls se li havien acostumat a la foscor. Quan va tornar a girar l'esguard cap al gripau es va adonar, amb certa sorpresa, que s'havia mogut uns deu centímetres en direcció al marge encatifat de molsa. Níria no es va donar per vençut.
- L'Univers no es pot ignorar. Hi és i per tant el pensem.
- Somnis humans. Enlloc de cantar a l'eternitat, busquen límits. Quan deixareu de crear-vos límits?
Era una bona pregunta. I es va tornar a veure a si mateix observant el cel nocturn. De sobte un petit llampec li traspassà la ment i es va adonar que l'amfibi li estava desviant constantment l'atenció cap al cel per, d'aquesta manera, guanyar pams mentre no se'l mirava. Molt agut. Va voler comprovar-ho i va restar mirant enlaire aquest cop una mica més d'estona que el cop anterior. Efectivament, quan va tornar a abaixar la mirada cap a l'animal, aquest havia avançat uns vint centímetres més.
- La naturalesa ens ha creat com t'ha creat a tu, amfibi. No puc sentir-me culpable, en nom dels humans, d'existir.
- No te m'acostis. És cert, els humans existiu, però això no us justifica. Pangea camina cap a la fi, perquè s'ha contradit a si mateixa.
- Cap a la fi? Contradit? No t'entenc.
- Pangea camina cap a la fi, perquè us ha creat a vosaltres i us ha fet diferents en una cosa.
- En quina?
- Doncs mira, malgrat no ser més alts, ni més forts, ni més ràpids, ni més àgils, ni més bells, ni poder volar, ni poder viure sota de l'aigua, ni veure més nítidament, ni olorar més profundament, ni escoltar més clar i amb un ventall de sons més ampli que totes i cadascuna de la resta d'espècies, malgrat ser menys que la resta d'espècies en una o més d'aquestes característiques, en canvi sou capaços de dominar-nos.
- No tots els humans ho veiem així. Alguns us tractem en pla d'igualtat, us estimem i admirem i respectem els vostres espais.
- Els nostres espais? Els vostres parcs voldràs dir, no?
- I quina diferència hi ha?
- Tota. Un parc no està exempt de la destrucció. I a més, els delimiteu per passejar-hi.
- Com que no? Un parc natural o nacional, una reserva, etcètera, estan concebuts per preservar el vostre medi en estat pur.
- I si nosaltres no en tenim prou?
Allà el va cardar. No se'n sabia avenir però l'estava guanyant en la conversa i destruint cadascun dels seus arguments. Tanmateix, hi havia alguna cosa més. Li donava la sensació que el gripau no ho havia dit tot, i no havent desviat ell la mirada, l'animaló havia decidit seguir ballant la perdiu.
- El nostre domini no és la diferència. O m'equivoco?
- Molt bé! - respongué amb un deix de sornegueria. - Perdona si no t'aplaudeixo, però no tinc mans amb falanges per fer-ho.
- Ets un maleducat, ho sabies?
- Hi tinc tot el dret. Maleducat és una paraula dels humans. Jo estic "educat" - i recalcà amb especial força aquesta paraula - per sobreviure.
Llavors ho va veure clar. Va tancar els ulls per trobar la resposta. "El gripau sobreviu. Els humans vivim i la vida ens és plena quan està banyada de canvis. Els humans podem simplement viure perquè hem estat capaços de controlar la nostra pròpia destrucció mitjançant la ciència. La ciència no evita la mort de cadascun de nosaltres, però en canvi està donant al conjunt de l'espècie humana la característica de l'eternitat. Jo simplement discuteixo amb el gripau per astorament, per matar l'estona, per orgull, però ell discuteix amb mi per pura supervivència!".
Quan Níria va obrir els ulls ho va acabar de lligar tot.
L'amfibi ja havia desaparegut per entre les herbes de sota el marge.