El solter de llautó

Un relat de: Sebastià Climent

Frisava per arribar aquell dia a casa seva al més aviat possible. Era una necessitat vital i desconeguda, que mai abans no havia experimentat. Intuïa que només dins del seu esplèndid i acollidor àtic hi trobaria el refugi ideal per a serenar el seu pertorbat ànim i per reflexionar amb la calma i la tranquil·litat que les circumstàncies viscudes aquell divendres requerien.

Estava acostumat a tenir una vida social intensa i el domicili gairebé només servia per anar-hi a dormir la nit que estava sol, o com escenari privat per representar una comèdia d'argument perfectament previsible, com encara ho era més l'acte final que ell pretenia que fos apoteòsic i que, sovint, esdevenia patètic. Depenia més de la "partener" i de l'estat d'eufòria en que es trobessin que no pas de la seva capacitat i qualitat amatòries L'obra era concebuda, en un principi, per a dos actors: ell n'era el personatge protagonista i ella era la figurant de torn, la que aquell dia havia picat l'ham. Algunes vegades, realment poques, hi introduïa elements que edulcoraven l'ambient i que volien donar-li un aire més romàntic, en un intent de camuflatge de les seves veritables intencions d'anar directament per feina, cosa que, naturalment, no s'empassava cap noia amb un dit de seny. Quan hi anaven ja sabien quin pa s'hi coïa.

Però aquell capvespre no estava per a res ni per ningú. Qualsevol que el conegués i se l'hagués trobat hauria pensat que no era ell. No tenia l'aparença amable i somrient que li era habitual sinó ben al contrari, traspuava neguit i preocupació. Normalment quan entrava a casa , si estava sol, i no havia tingut cap sopar de compromís o alguna altra activitat nocturna, el primer que feia era anar-se'n al vestidor de la seva habitació, i posar-se una roba més còmoda per estar per casa. Tot seguit s'adreçava cap a una mena de vitrina-bar de disseny exclusiu i, segons se sentia, escollia el whisky que li feia patxoca en aquell moment, d'entre l'envejable assortiment de marques que hi havia, totes elles de primeríssima qualitat . Se'n servei una generosa ració, en un vas ample, sense glaçons i s'escarxofava en la seva ergonòmica butaca de pell negra.









Malgrat que feia algun exercici, com el tennis o el golf, les energies que podia cremar les recuperava amb escreix a l'entaular-se pels pantagruèlics àpats amb els que ell i els altres jugadors cloïen la seva activitat física. Per això gairebé no sopava mai i es limitava a menjar-se alguna fruita o una mica de formatge o algun tipus de producte làctic desnatat, descremat o desgreixat.

Però aquell capvespre només entrar va treure's l'americana i la llençà al respatller d'un dels sofàs, se'n va anar directament a la vitrina-bar, va agafar la primera ampolla de whisky que va trobar, sense mirar-ne la marca, va omplir-se un got fins dalt de tot i s'estirà a la seva butaca preferida. Va fer un repàs de la jornada i les circumstàncies viscudes van començar a desfilar pel seu pensament...

Quan ell estava fent un esmorzar dels que se'n diu de forquilla, amb un grupet d'empresaris, va veure entrar al local un seu amic que feia temps que no veia i va alçar-se a saludar-lo amb l'efusió que el caracteritzava i el va abraonar amb ganes. L'altre, sorprès inicialment per la inesperada trobada, va reaccionar immediatament i van intercanviar-se les quatre frases fetes habituals en aquestes circumstàncies.

Quan li va preguntar al seu amic per la família, dona i les dues nenes, aquell li va contestar lacònicament que feia un any que s'havien divorciat, que les filles s'havien quedat amb ella i que només les veia de tant en tant, segons el règim de visites que legalment li havien assignat. Va afegir que ja en parlarien en un altre moment, doncs tenia el temps just per prendre's el cafè i anar cap a l'estació a agafar el tren que sortia dins de vint minuts. Van acomiadar-se amb el compromís d'estar més en contacte, telefonar-se per quedar un dia i retrobar-se amb més temps per conversar.

El seu amic se'n va anar i ell va restar pensatiu, colpejat per aquella noticia tan inesperada i inimaginable. No s'ho podia creure. Aquella parella que per a ell era modèlica, un referent sòlid, fins el punt que havia fet trontollar en alguna ocasió la seva ferma convicció de que la solteria era l'estat civil perfecte. Si hagués de prendre una decisió de formar una família, l'exemple a seguir hauria estat la del seu amic.










No se'n podia avenir de cap manera i es preguntava amb neguit que devia haver passat perquè se n'hagués anat en orris. Havia assistit al seu casament, els coneixia a ell i a ella a fons i no s'ho explicava. Va pensar que havia de parlar-ne amb calma per aclarir les circumstàncies i va suposar que al seu amic li aniria be una xerrada extensa.

Però la vida continua i ell, malgrat la seva preocupació, va haver de continuar l'esmorzar-reunió de treball amb la mateixa aparença d'abans, com si res no hagués passat. Acabada aquesta reunió se'n va anar al seu despatx a atendre les seves obligacions i compromisos, cosa que va fer amb la responsabilitat adquirida però no amb l'estat d'ànim com solia fer. Va baixar al restaurant de sota i va demanar un dinar molt lleuger perquè, d'una banda, ja havia pres un bon esmorzar i d'una altra, tenia l'estómac regirat i inapetent. Va tornar a la feina fins vora dos quarts de set, moment en que va decidir que per aquell dia ja en tenia prou.

Va seleccionar alguns papers que va posar al portafolis amb la intenció, però sense convenciment, de mirar-se'ls aquella nit, abans de prendre una decisió i quan s'estava posant l'americana, la seva secretaria li comunica que a fora, a l'avantsala, hi ha un senyor que el vol veure, però que no l'hi ha dit el seu nom i ha afegit que volia donar-li una sorpresa. Malgrat no estar en les millors condicions per a sorpreses de darrera hora, va pensar que potser el podria distreure del seu capficament i es va disposar a rebre'l. Li va dir a la seva secretaria, doncs, que el fes passar.

I, sí, va ser una sorpresa. Davant seu tenia un altre dels amics de la colla de sempre que també feia temps que no el veia. Ell, l'amic que ara el visitava i el que havia trobat casualment al matí, eren el tercet que més s'avenien de tot el grupet d'amics d'infantesa i joventut. Desprès de les salutacions, efusives i sorolloses, l'amic li digué que com que a les set s'havia de trobar amb un client molt prop d'allà, aprofitava aquesta estona per saludar-lo i per fer-li saber que feia un mes que s'havia casat i que era molt feliç. Ell va quedar-se perplex perquè no li havien dit res d'aquest fet. L'amic va respondre que havia estat una cerimònia íntima i circumscrita a l'àmbit estrictament familiar, sense esmentar els motius pels quals no havia convidat cap dels seus amics.










Amb tot l'enrenou de les salutacions i abraçades, ell encara no havia tingut temps de comentar que al matí s'havia trobat a l'amic comú. Llavors li va dir, esperant que l'altre se n'alegraria de la notícia. Però l'amic va canviar, de sobte, la seva expressió i amb una cara de la que en va desaparèixer qualsevol indici de color, d'una pal·lidesa gairebé de rigor mortis, amb un posat com avergonyit i seriós va etzibar-li que s'havia casat amb la seva ex-dona. Per això no van convidar els amics. Li comentà que no va ser fàcil prendre aquella decisió però, va dir, no s'hi van veure en cor de fer-ho, pel mal tràngol que podia suposar per a tots plegats.

Atònit pel que el seu amic li acabava de dir, només va ser capaç de llançar un expressiu mot de clara referència genital masculina, i tot un reguitzell de paraules inintel·ligibles, com un murmuri o una remor. I desprès s'esdevení un angoixant silenci que cap dels dos gosava trencar. S'apropava l'hora en que l'amic havia d'anar a visitar el seu client i van acomiadar-se. La situació era tensa, estranya, freda. No van quedar per tornar-se a veure, ni telefonar-se. Calia pair la situació i aquell no era pas un bon moment per fer-ho.

De camí cap a casa seva intentava pensar i posar ordre als seus pensaments, ja que la seva filosofia de vida i les seves conviccions havien resultat greument tocades i enfonsades. Ell que ho tenia tot o podia tenir-ho gairebé tot, una posició econòmica a prova de crisi, un excel·lent prestigi social, un tarannà agradable, alegre i divertit. Ell, que es ventava - i així se'l considerava - com el solter d'or de la ciutat, aquell dia tenia la percepció que s'havia convertit, de cop i volta, en el solter de llautó, un aliatge indigne per a una persona amb el seu estatus social. Tota la seva seguretat ideològica, tota la seva claredat intel·lectual, tota la puresa conceptual se n'anava en orris i ho substituïa un garbuix de pensaments contradictoris, una incertesa absoluta envers tot allò que per a ell no presentava abans cap mena de dubte: amistat, sentiments, emocions, confiança, lleialtat... Volia arribar a casa, tenia pressa, volia pensar i reflexionar. Estava anímicament destrossat i ell, això, no s'ho podia permetre.

Comentaris

  • Noces de ferro colat[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 28-04-2010 | Valoració: 10

    Estimat Sebastià. N'hi ha que no s'han quedat solters, però així i tot ni han pogut celebrar les noces d'alumini, o pitjor encara, ni les de ferro colat. Per cert, quants anys ( o mesos) calen per a celebrar-les ? No n'estic assabentat

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140529 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com