El Soler de Secabecs

Un relat de: El follet de la son

El Soler de Secabecs és una gran masia. Enfonsada en un clot frescal, encarada a migdia, aixeca la seva mole encorvada com un ancià doblegat pels anys i els solcs de la rella, amb les muntanyes de Sant Quintí de Mediona a les seves esquenes cobrint-la de les tramuntanades del nord.
Del Soler de Secabecs se n'han dit de tots colors, de capgirells no en sabreu pas més, però si una feta destaca per sobre la resta és la que tot seguit us referiré.
Conten que fa molts anys, quan els gats parlaven i les gallines pixaven, l'hereu i dos mossos de la casa es trobaven arraulits a la vora del foc una nit d'hivern. Xerra que xerra, atiant brases, encenent cigarrets de farigola i fent xerricades al porró resulta que de sobte la seva conversa es vegé interrompuda per una veu fosca i greu que féu tremolar l'estança.

- Que baixo? Que baixo?

No cal dir que la sorpresa inicial fou espaordidora, però farts de vi com anaven, al cap d'un estona els tres homenassos acordaren que, comptat i debatut, no hi tenien res a perdre i comminaren al personatge que parlava a baixar.
En aquell moment, un gros tió de fusta caigué pesadament sobre les llenyes de la llar de foc, escampant encenalls per tot arreu.
Després de l'esglai inicial, l'hereu pensà que allò només podia ser la facècia d'algun bromista, els altres dos assentiren i entre els tres tragueren el tronc de la llar per arraconar-lo en un racó de l'estança. Després seguiren amb la seva conversa com si res hagués passat.
Al cap d'unes estona, es tornà a sentir la mateixa veu.

- Que baixo? Que baixo?

Sabedors del que segurament passaria, li digueren que no frisés, que ja podia baixar i altre volta un gros tió de fusta tornà a caure per la xemeneia tot fent un fort terrabastall.
L'acció es repetí tres vegades més, i cada cop agafaven el tronc i el llançaven allí on havien deixat els altres.
De sobte, un fort rebombori féu tremolar la sala i els cinc troncs que hi havia al racó es començaren a moure i a donar voltes sobre si mateixos com si haguessin recobrat vida. Es posaren a giravoltar i a posar-se els uns sobre els altres i finalment acabaren formant un petit i rabassut homenet que es quedà mirant els tres homes, que de sorpresos s'havien quedat quiets com estaquirots davant de la llar de foc i agafats ben fort els uns als als altres.

- Em fas mal!- deia un dels mossos.
- Apa calla! Que ets tu el que em pessiga el cul, sembles marieta!- deia l'altre.
- Que no, que no, que jo no et pessigo pas, marieta ho seràs tu, eh?
- Ara que ho dieu, em van dir que el capellà l'altre dia li va fer l'aleta al xic de Can Quel Tropes!- deixà anar l'hereu
- Què dius ara? si que se'l veu un xic floreta a aquell noi, si!
- A aquell noi? Has escoltat bé el que t'he dit?
- Per això del capellà?
- Es clar, tros d'estaquirot!
- Ah, doncs ara que ho dius...

A pocs metres, l'homenet fet de tions es rascava les ungles ple d'impaciència i de la ignorància que estava patint, fins que ja no pogué més.

- Prou!

Els tres es quedaren blancs.

- Acompanyeu-me a les golfes.
- Si, ara hi corro! - digué un dels mossos

L'hereu li clavà un calbot al clatell.

- Fem el que diu!

L'acompanyaren escales amunt fins a dalt, i ell els dirigí fins a un racó de l'estança. Llavors tornà a parlar, tot dirigint-se a l'hereu.

- Cava aquí.
- Qui, jo? No, cava tu.
- No, tu, cava aquí- repetí l'homenet.
- Qui, jo? No, cava tu.
- No, tu, cava aquí.
- Qui, jo? No, cava tu.
- No, tu, cava aquí.
- Qui, jo? No, cava tu...

l'homenet i l'hereu es quedaren callats de sobte. Els dos mossos se'ls havien quedat mirant amb un aire sorprès i amb la boca oberta. A l'hereu li caigué una gota de suor pel costat del front i a l'homenet li pujaren els colors a la cara.

L'hereu es posà a cavar en silenci mentre els altres dos s'havien de girar d'esquena per aguantar-se el riure.

- Ajudeu-me dropos!

Ells dos el seguiren i arraconant fustes, encenalls i cagallons de ratolí a la fi toparen amb alguna cosa dura.
L'extragueren i veieren, amb gran sorpresa, que es tractava d'un tupí ple de monedes d'or. No es podien creure el que veien els seus ulls. Llavors l'homenet parlà.

- Com que m'heu fet cas i m'heu deixat baixar a casa vostra, jo us recompenso amb aquesta presentalla. Feu-ne un bon ús i que l'esdevenidor us acompanyi sempre.

Dit això, es començà a tornar transparent mentre ells el miraven amb ulls brillants d'emoció i d'agraïment i encara pogueren veure com instants abans de dissipar-se del tot, alçava la mà dreta enlaire amb tots els dits closos menys el de mig, aixecat com una estaca.
Des de llavors, el Soler de Secabecs ha navegat sempre més en l'abundància.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos!

El tió és una de les tradicions que més bé defineixen la nostra identitat cultural. I així com la majoria de les nostres tradicions són d'arrel religiosa, aquesta té arrels paganes, sembla que provinents del centre d'Europa. L'arbre va relacionat amb la idea de la perennitud, de la naturalesa i dels cultes animistes i d'exaltació del medi natural com a ésser creador. Encara avui, dos xiprers a banda i banda de la porta d'entrada a casa dónen la benvinguda al viatger, com també acompanyen les ànimes en el seu camí després de la mort, guiant-les a través de la foscor, amb la seva verticalitat, fins al cel. Moltes llegendes catalanes, com la del cavaller de Milany, parlen de la relació de l'ànima amb els arbres. Els arbres són la casa de multitud d'éssers mitològics. Els arbres donen vida.
I cada arbre tallat és un pas més cap a la nostra pròpia mort i la de la nostra realitat com a cultura.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de El follet de la son

El follet de la son

98 Relats

171 Comentaris

91299 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: Eso es la literatura.

(R. Bolaño)
_____________________

Cada nit de deliris,
quan la foguera es fon,
reparteix pols de somnis
el follet de la son.

Si us puc ser útil per alguna cosa:
pradinyus@gmail.com