El so d’un misteri

Mai abans hauria gosat fer-ho. Cantar a casa tot tocant la guitarra era una cosa, però formar part d’un grup de dones i homes i fer un cant comú sense ser en un foc de campament, n’era una altra. Humilment, jo no creia tenir la qualitat per fer-ho. Empès pels ànims familiars i d’un conegut que formava part de la Coral del poble, m’hi vaig atrevir i em van obrir les portes.
Poc després d’haver-me incorporat, es va repartir entre els cantaires una nova partitura per assajar. No faltaven gaires setmanes per Nadal i aquesta hauria de ser una de les que formarien part del primer bloc del tradicional concert. Sempre es procurava trobar un indret on fer una prèvia del que seria el concert principal el dia de Sant Esteve. D’aquesta manera tothom es testejava: els cantaires guanyaven seguretat per no haver de rellegir contínuament la partitura i, com sempre demanava el director, podien mirar-lo directament; el director, per la seva part, es reafirmava en com seguir els cantaires amb la mirada de forma alternativa i constant. Marcava, amb l’amplitud dels seus braços i el subtil gest de mans i dits, l’entrada de les veus o les dinàmiques marcades a la partitura i assajades prèviament.
La primera part del concert es componia d’obres a quatre veus de caràcter religiós. De vegades amb acompanyament de piano, però la majoria eren a capella. S’intentava que l’auditori gaudís del repòs d’escoltar aquest tipus d’obres abans de la segona part on sí que hi serien les tradicionals nadales.
Jo no la coneixia. Mai abans l’havia escoltat i de fet, d’aquell repertori, poca cosa més. La cantada seria el meu bateig coral. Al llarg dels assaigs vaig aprendre la veritable dimensió de la música. Una dimensió que fins aquell moment no havia tingut el plaer de sentir. En més d’una i de cinc ocasions, integrar la teva veu amb la del company del costat, i amb la resta de la coral —cadascuna amb la seva tonalitat—, creava una harmonia que, per a mi, era una delícia màgica. Mantenir-se amatent al gest del director per, després d’uns compassos de silenci, exhalar la veu, aplegant-se a la resta, i experimentar un pessigolleig que recorre l’esquena i braços i notar que els ulls se t’humitegen per l’emoció d’una bellesa fins aleshores desconeguda. I vaig aprendre també que la música va més enllà de les creences religioses, que allò que sents al teu interior és la veritable espiritualitat.
O Magnum Mysterium de Tomás Luis de Victoria, aquesta polifonia religiosa del segle XVI, va obrir-me quelcom més que els ulls al que, des de llavors, representaria el cant coral per a mi: la solidaritat d’un grup de persones que, sense dir-s’ho, s’harmonitzen sempre.
Quan l’escolteu, deixeu que les veus us acaronin, una per una, les oïdes i l’esperit. Aleshores entendreu com m’acarona l’ànima cada vegada que l’escolto.