El silenci de les llàgrimes. Relat del s.XVI

Es lleva. S'abilla. Avui tot és diferent. L'amarga infància ha conclòs per endinsar-lo en una mordaç edat adulta. No sembla pas alleujar-lo. El temps consumeix aquells instants de cavil·lació: tot ha quedat enrera, i el condueixen a un carreró sense sortida; cau inevitablement dins la foscor. Avui ja no se sent emparat. Avui ja no li servirà de res sanglotar per la seva condició de marginat dins la família, i la seva pitjor conseqüència, alimentar-se separat dels adults. Aquest fugaç pensament li representa una il·lusió alegre en comparació amb els futurs esdeveniments. Prou ploriquejar, avui deixes de ser un mer consumidor, passes a ser contribuïdor. Avui haurà de plorar en silenci.
Les seves passes es desplacen entre la brutícia. Obre la porta. Els núvols enjogassats s'entrelliguen entre ells. Noten la seva presència afligida i fan un pacte harmoniós. Ploraran al seu ritme. Allarga la mà per ballar amb la pluja. L'esborrany d'un somni vaporós dibuixa un somriure al seu rostre. S'atura. Unes passes segures i burgeses interfereixen el seu camí mentre els seus ulls lluents llencen mirades, sagetes d'un pur atzur penetrant. L'enveja, la cobdícia, el consumeix. Llença una nova mirada recelosa. Fa temps es persuadí que l'esperança no era una mera utopia. En aquell precís instant ho oblida fàcilment. Mai, mai podrà ser com ells.
Decideix obrir les portes de la memòria. Records encara vius flueixen per la seva ment. Recorda l'escalfor dels braços de la seva mare. Aquelles cuixes flàccides on ell recolzava el seu menut cap. Recorda aquells moments en què la mare el banyava, l'enfonsava amb totes les forces i, quan ja semblava que tot els pensaments s'esfumaven, l'arrancava del fons i l'abraçava ben fort. Per a ell ja era com una mena de ritual, més o menys llarg, que sempre acabava amb la mateixa imatge: el rostre d'una dona que sanglotava, desesperada. "Perdona'm", deia sempre. Ell sempre contestava panteixant: Per què plores? Mai obtenia resposta.
Amics? N'ha tingut molts, però no en conserva cap. Tots han mort. No li representa gaire malenconia, és un fet massa quotidià. Tampoc té germans, però no se sent sol, té un company fidel: el silenci.
La vida comença avui: el primer dia de treball. S'ha acabat demanar caritat, ara li és prohibit. Segueix el camí cap a la casa del seu mestre, on viurà i aprendrà l'ofici de la seda. Es gira i s'adona que tot sembla adormit. Només les seves passes el segueixen, i el silenci, aquell silenci que sempre el tranquil·litza i l'embriaga. Nota l'agonia dels seus moviments. La por s'apodera d'ell. La basarda el perfora de manera incessant, el consumeix com la cera de qualsevol espelma que crema i degoteja lentament. El degoteig de la cera es barreja amb el de la pluja. Un degoteig monòton que el refresca i el transporta de nou a la realitat. Pensa en fugir i oblidar-se de tot. Potser la solució és banyar-se, com quan feia de més petit amb la mare, i arribar al moment en què els pensaments s'esfumaven i el silenci ho impregnava tot. Aquell moment sempre li suposava un alleujament. Potser així, només així podria plorar de nou, amb el silenci, el silenci de les llàgrimes, el silenci del lliscar de les llàgrimes, el silenci del dolor, el silenci de viure, el silenci de la tranquil·litat, la tranquil·litat de plorar en silenci.