Món "amable", no em deixis mai

Sovint, en acabar un llibre, en fas un comentari, sense problemes, sense por que puguis canviar les impressions que tenies del món. D'altres vegades, en acabar-lo, et desconcertes, necessites un temps per assimilar la informació donada, amb tranquil·litat, no pots deixar fluir uns pensaments quan encara no han estat guardats, si és el que necessites; no només has llegit un llibre, potser fins i tot, d'ara en endavant, pensaràs diferent. No em deixis mai, tu tampoc.

M'agradaria pensar que el llibre només amaga la vida tràgica d'uns personatges amb sentiments i emocions, avesats a la mort, com qualsevol ésser humà, però en un temps més reduït, no com a preludi d'un futur immediat. Seria cruel pensar així, però desitjaria poder quedar-me tranquil·la després de llegir-lo. Però el fet que siguin clons, i que existeixin en un temps passat, que sembli tot tan proper i real, m'impedeix no imaginar què passaria si s'arribés a clonar persones pel mer fet d'allargar la vida d'unes altres. I si aquest fos el cas si ho resoldríem tan desastrosament.

Llegint t'adones del punt incontrolable que la ciència està adquirint (Inevitable?), com una caixa que un cop oberta mai més podràs tancar, perquè si la tanques milers de mans tornaran a obrir-la. Tinc la sensació que el llibre narra una mena de profecia d'un futur immediat. I tinc por, molta por que la comoditat i la immobilitat de la societat puguin dur-nos a un atzucac asfixiant, on tothom calla i accepta egoistament, i on tothom s'assegura i es convenç només d'una cosa: que ho fas perquè és necessari, malgrat ser cruel; que ho fas perquè els altres no són éssers humans i que han nascut per a ser donants, que si no fos per això ells no existirien - Com si encara ho haguessin d'agrair. No seria millor no haver nascut? - i que només ho fas perquè no tenen ànima. I això últim sembla irònic, quan els clons arriben a imaginar que la Galeria de Madame existeix per saber com és la seva ànima, quan el món ja s'ha esforçat a oblidar-ho, i si ho recorda tampoc importa perquè ningú sap on són ni qui són: si no se'n parla, no existeix. I aquesta frase també és aplicable a la vida dins de Hailsham.

Tothom ha de morir, tothom, i no pots rebel·lar-t'hi, però sembles oblidar-ho perquè ho veus llunyà i acceptes el rol que t'ha tocat viure. I ells fan el mateix, no es qüestionen la crueltat de la seva condició, ho accepten i no es plantegen fugir en cap moment. Com és possible? Només tenen certs somnis, com qualsevol infant, i anhelen l'impossible, però no es mouen per aconseguir-los. I s'incrementa el meu desassossec quan només uns pocs es pregunten: Per què? Uns pocs com en Tommy i la Kathy.

I la Kathy sembla triar un moment per recordar en què sap que s'avesa a la mort. Potser per això recorda l'amor i l'amistat, i un paradís on exiliar-se com Hailsham, que segons ella mai perdrà de la memòria. I ho relata tot amb certa serenitat, si tenim en compte la inhumanitat de la situació. Potser per això no vaig poder deixar de plorar durant les últimes trenta pàgines, perquè aquell patiment m'era tan proper com si pressentís que aviat jo podria parlar amb un d'aquells clons. Potser la facilitat amb què adopten una suposada impotència és resultat d'un ensenyament adreçat només a complir la seva funció - excepte pel fet que es dediquen a l'art - fins al punt monstruós que són com màquines que han d'aprendre a comportar-se mirant uns personatges de la televisió. Són moments en què, llegint, notes que t'enfonses. Sento que les seves preocupacions són irrisòries, en canvi, obliden el final que els espera i el conformisme amb què viuen.

Potser Hailsham és només una mentida. No dic que la voluntat d'Emily sigui dolenta, però en el fons, és inútil, mentre que la de Lucy és molt més útil, perquè, potser, si els haguessin mostrat fredament la seva situació haurien intentat canviar-la. Però en el fons, als creadors de Hailsham, els passa el mateix que a la resta d'éssers humans - com veiem en Madame que se n'aparta sentint repugnància - també tenen por que els clons esdevinguin amos i que la resta d'humans siguin els dèbils.

Penso que el moment culminant de la història és l'escena de Kathy amb la música: Never let me go. M'imagino davant d'ella i només podria reaccionar com Madame, plorant, i demanant a un món que fuig que no m'abandoni mai (no em deixis mai) i no crec que pogués aturar les meves llàgrimes mai més. I la història és de Tommy i Kathy, perquè com diu ell quan s'acomiaden, sempre s'han estimat. Però hi ha tants moments brillants que no podria escriure'ls tots, com frases que mai podré oblidar.

Però és realment possible que arribi a ocórrer una atrocitat tan gran i que ningú faci res? Si tenim en compte que la nostra història ha deixat enrere els camps d'extermini és més que probable que hi arribem més tard o més d'hora. És així de cruel, però, inevitable?