Monòleg: la injustícia d'una dona

Què anhela qualsevol persona? Seguir lligada als cerimonials i rituals dels seus predecessors? No, aquest és el somni de molts barons i ducs, de molts éssers de la noblesa; acceptar les finalitats polítiques d'un matrimoni, no atrevir-se a desmembrar l'honra d'un llinatge, no prestar-se negativa a qualsevol iniciativa, ni el més mínim indici, aquestes són les obligacions de qualsevol dama noble.

El meu avenir és jutjat per uns altres, uns que es creuen legitimitats per la seva condició. Dins la meva ment ressonen unes paraules, paraules que se'm claven com agulles esmolades, paraules que es repeteixen indefinidament: "Heu nascut sota aquesta condició i aquest és el vostre deure, obeir la voluntat paterna. Obeir, no gosar aixecar la veu"

Qui prendrà consciència de la meva opinió? Ningú. Estic sola en aquest món de penúria, riqueses i lligams obligats. Què hauria d'ésser ofert per obviar aquest cos fugisser i ser-me permesa l'estança, ni que fos per un sol dia, en el cos d'algú considerat inferior, algú del poble, però de lliures eleccions, o en el d'un cavaller lliurat a la guerra, i lluitar per la vida? Oferiria les meves possessions, les meves teles i joies, el meu títol nobiliari, ho donaria tot per haver nascut al poble, i morir amb dignitat. Però sembla que tothom hagi d'acceptar submís.

De què hem serveixen ungüents i cremes de llard o els consells higiènics de San Jeroni si el meu cos només en serà un altre per a ser tafurejat per algú a qui no estimo? Per a què aprendre llatí o les sagrades escriptures si Déu no m'honra amb la justícia? Com eclipsar la meva impotència? No en conec resposta.

La vida ens manifesta molt més que residir en un castell. L'existència significa percebre i sentir, significa ser lliure i sortós, significa estimar; no omplir-se de malenconia i tedi. Però ells, aquells que se sotmeten als altres, aquells mai sabran què és l'amor, tindran or, però els faltarà l'enginy d'amitjanar-lo, tindran un castell, però el compartiran amb qui no estimen, ells menjaran llengües d'alosa, però no en notaran el gust, ells dormiran amb camises de lli, però no somiaran sobre llits de plomes. La devoció de l'amor no ens serà mai presa per aquells qui se sotmeten i accepten les injustícies.

Aquells qui decidim desobeir aspirem a una vida lliure. La nostra perspicàcia ens ha estat atorgada per viure de contactes atzarosos. El pitjor és adonar-se que ja és massa tard, inevitable, sentir que l'última ocasió ja s'ha fos. El pitjor és sentir-se impotent, àdhuc haver de callar.

Necessito armar-me de valor per evadir-me d'aquesta vida estamental, d'aquest llinatge noble que jo no he triat, d'aquest món governat per uns pocs privilegiats i per una Església corrupta, i dur a terme una desbaratada realitat. Fugir.