EL SEU GAT - GAPÍTOL PRIMER

EL SEU GAT
CAPÍTOL PRIMER
L’evidència va emergir ja fa uns anys a flor de pell, com ho fa l’aigua d’una font, i cal canalitzar-la fins a un brollador per no deixar-la perdre.
Es disposaven a dinar cap a quarts de tres de la tarda. Els matins d’estiu solien retardar una mica l’hora de dinar respecte a altres èpoques de l’any. Així donava temps perquè els nanos fessin una capbussada a la piscina municipal i juguessin amb la colla que, any rere any, es retrobava quan acabava l’escola.
Les instal·lacions, a les afores del poble, tenien dues piscines: una de gran, ideal per als jocs i les batalles juvenils, i una altra més petita reservada als més menuts, mentre els pares aprofitaven per petar la xerrada. Per anar-hi gairebé era obligatori agafar el cotxe, per evitar la pujada sota el sol de justícia de la tornada.
Un cop a casa, les instruccions eren clares: banyadors i tovalloles a l’estenedor, per no deixar-los molls dins la bossa, i tot seguit, parar taula. Aquell dia a la cuina es va fer bullir l’aigua per coure una pasta seca farcida i preparar uns pits de pollastre a la planxa. Un menú ràpid i acceptat per tots.
Tot d’una, quan ja estaven asseguts a taula i a punt de punxar el menjar, es va desfermar el caos.
—Pffffff, miauuuuu, fiuuufffff!
—Clang, crash, crash.
—Maleït sigui! La mare que et va parir!
Com si hagués creuat d’una dimensió a l’altra, com un espectre aparegut de sobte, un gat —una petita criatura negra i peluda— va aterrar damunt del plat de raviolis, al qual gairebé no havia ni arribat a ensumar ni donat temps perquè el formatge es fongués.
El terrabastall es va accentuar quan la forquilla va sortir volant, llançada com per una ballesta, que per sort no va encertar res ni ningú. El soroll de la vaixella, el got d’aigua esclafant-se a terra i el crit, van donar un nou impuls a aquell amic de l’infern i de les bruixes dels contes, que va desaparèixer ves a saber per on.
Feia dies que el petit felí rondava la porta de casa seva.
—Ui, que és mono!
—Ui, que és maco!
—Ui, que n’és de petit. I deu tenir gana!
—I set!
—Potser no sap tornar a casa... o potser no en té.
Tota una sèrie d’expressions de llàstima i d’enamorament, dites pels seus fills, que feien témer el pitjor.
—Si li voleu donar menjar i beure, ja n’hi ha prou. Però ni pensar-hi, que es quedi a casa!
La seva advertència no va servir de res. En un tres i no res, el gat ja tenia un racó assignat, com si fos un tron reial.
—Haurem de comprar menjar.
—Què, pot prendre llet?
—Potser una llauna d’aquelles que anuncien a la tele? —deien ells.
—El que hem de fer és donar-li via lliure i fer-lo fora, que d’animals ja n’hi ha prou amb un de sol, i aquest soc jo —va dir ell, renegant.
D’on venia aquella animadversió pels gats? Ho era realment? Aquella mania irrefrenable? O potser era por? Massa qüestions damunt la taula.
La resposta caldria cercar-la furgant en el passat. En aquella llunyana infantesa on es gesten els malsons dels adults. I els onírics, quan es dorm, de vegades, només s’expliquen per una mala digestió.