El sastre de Sant Boi

Tres joies té el Lluçanès. La cripta d'Oristà, el claustre de Lluçà i el poble vell de Sant Boi.

Aquest darrer, enfilat dalt de la muntanya i travessats ja els penyals i les cingleres profundes i estretes com congostos del Voltreganès, rep al viatger amb una abraçada profunda i calmosa, entre camps de blat, joves pinedes, roures mil·lenaris i cases de pagès tan grans com antiga és la seva història.

Al Lluçanès tot sembla bategar a un ritme més lent, com si els rellotges de paret de les seves cases haguessin perdut les busques que temps ençà marcaven el pas de les estacions, els cicles de les collites i l'engreix del bestiar.

I com que el pas del temps hi batega lent, aquest s'ha de cobrir amb altres coses. En aquest sentit, d'històries a la vora del foc no en volgueu pas més. Diuen que a cada pas hi sotja una història i a cada braçada una rondalla.
El sastre de Sant Boi era un home humil. Es dedicava a pleret a la seva feina i era tan destre que no hi havia estrip que se li resistís per més mal girbat que aquest fos.

Però tenia un problema, i és que era tan manetes com curt de vista i era incapaç de veure un burro a quatre passes. prou que s'hi esforçava ell, entornant la vista, i mira que se n'havia comprat d'ulleres de tot tipus i condició, però no hi havia pas res a fer. Això donava peu a moltes anècdotes inversemblants de les quals la que segueix aquestes línies és potser la més llargament comentada.
Ve't'ho aquí que una vegada havia d'anar fins a Sora a complir amb un encàrrec, i com que aquell dia tenia molta feina no pogué posar-se en camí fins a la tarda, havent dinat. I caminant, caminant, adés corriol a la dreta, adés pedró a l'esquerre, avançant per aquells móns de Déu més despoblats que els carrers durant una tempesta, es perdé i se li féu de nit. No és que agafés por, perquè amb els anys la por se'n va, però si que arribà un moment que s'aturà amb la preocupació als llavis, ja que veia que a Sora no hi arribaria pas aquella nit.

- Manoi, no farem pas gaires duros a aquest ritme!- li deia a l'ase tot resignat.

No, no en faria pas gaires, de duros, a menys que trobés algú que el guiés pel bon camí, cosa que semblava improbable.

Com un dobló d'or la Lluna aparegué daurada darrere les muntanyes il·luminant el camí del sastre que, més que guiar a l'ase, era l'ase que el guiava a ell.
De sobte el sastre s'aturà mirant fixament a la dreta del camí on destacava un embalum dret i encorvat del qual es desprenia un taca de llum a la part alta d'aquest.

- Atura't, "Espavilat", aquest pastor potser ens podrà ajudar.
S'hi atansà una mica.
- Escolteu mestre. Mireu, resulta que vaig cap a Sora i m'he perdut. No em podríeu pas dir com arribar-hi?
Però no hi va haver resposta. El sastre no es donà per vençut. pensà que devia ser un xic dur d'oïda i li formulà altra vegada la pregunta alçant la veu. Res de res.
- Perdoni, però no sap que és de molt mala educació no respondre a la gent?
Com si sentís ploure. Un vantada féu agitar les fulles i el sastre sentí una esgarrifança de fred. L'ombra segui sense moure's. Però enlloc de seguir endavant, el sastre decidí quedar-se allí. prengué la manta i s'embolcallà amb ella. Ara que havia trobat algú no marxaria pas. I ca, home!
- Esperem una estona. Deu ser un ermità fent les seves horacions.
I passaren les hores. El sastre, mig endormiscat, a vegades aixecava la vista, però el personatge segui allí en silenci, palplantat com un estaquirot. Va obrir el sarró de les xurriaques i en va treure el porró.
- En vols "Espavilat"?- Però l'ase no li féu gaire cas i girà el coll cap a una altra banda mentre amb l'orella s'espolsava un papalló que no deixava de fer-li la guitza. - I vés? Va, home, xerriqueu una mica, que de tant quiet se li congelaran les pregàries!

El silenci, però, ja no l'indignà aquesta vegada, perquè cansat com estava es tornà a adormir. Els primers raigs de la matinada barrejats amb els refilets dels pinsans, de les caderneres, dels verdums i de les merles el despertaren. Amb els ulls llenganyosos alçà la mirada cap a on hi havia l'ermità i vegé que aquest encara hi era. Se'l mirà estrnyat. Això no era pas normal, pensà, així que s'aixecà i se l'hi atansà.

- Fa bo, oi?

Tampoc tingué una resposta i així fou com el sastre de Sant Boi allargà la mà i la posà sobre l'espatlla de l'estrany individu. De sobte ho entengué tot. esclatà en una riallada i tot girant-se cap a l'ase, que també s'havia posat dret, li digué:
- Ai "Espavilat" que em sembla que hauré de pensar en anar a cal metge. És clar que no ens deia res. Si resulta que el nostre ermità no era pas res més que una soca vella i podrida!

I heus ací un gat i heus ací un gos, aquest conte ja s'ha fos!