El sarró

Un relat de: franz appa

La Milena va entrar, esvalotada, sacsejant el seu cabell deixat anar i sacsejant-nos tots plegats, tots els que estàvem matant l'estona plàcidament a l'ombra de la taverna. Amb ella, jo diria, va entrar un raig de sol. El duia exactament tibant de l'espatlla esquerra, enganxat com un fil de seda lluent a l'ham del darrer rínxol dels seus embulls.
-Li han donat el Globus al Fèlix Panella! -va exclamar, amb una veu apagada per l'evident sufocació que l'agitava.
-Redéu! -vaig fer jo. Com que estava gandulejant sobre la meva cadira en dues potes, la cadira, no pas jo, vaig estar a pic de fer cap a terra.
-El Globus? Què coi és un globus, un preservatiu? -va fer el Perutxo, sense perdre la calma.
-El premi literari més ben dotat d'Espanya, gamarús! -li va etzibar la Montserrat, àgil com un esquirol. No descartem que el Perutxo, que de fet mai ha trepitjat la península ibèrica, desconegués realment la dada, del tot necessària per calibrar la notícia. Més precisions, encara, afegirien una dosi més gran de justa i retrospectiva escandalització dels concurrents.
-Vindria a suposar mig milió...-va començar la Milena.
-De pessetes -va introduir el Perutxo.
-De dòlars! -va replicar la Milena. Xiulada general, renecs majestàtics del Ton des de la barra-. Es tracta de l'editorial més important del país, i es comença a estendre per tota Latinoamèrica. El seu propietari és una mena de paleta que tracta els llibres com a totxos i els autors com a manobres.
-Recollons, jo també seria manobre, amb aquest salari! -va fer el Perutxo.
-I què ha fet perquè li donin aquesta morterada de calés? -va incidir el Ton.
-Una novel·la, és clar. Es titula "Episodios entre nacionales". Us llegeixo la ressenya del diari El País: "Con su habitual ironía lúcida, Fèlix Panella desentraña las pequeñas miserias del ámbito cultural mantenido artificialmente por una clase política que se pretende nacional desde la miopía provinciana..."
-D'acord! -va bramar el Ton- Ja n'hi ha prou. Sempre us ho vaig dir, oi? Sempre us ho vaig dir que ho era, una rata llefiscosa!
La Milena va aturar-se, va plegar el diari amb un somriure cofoi als seus llavis de monna lisa. El Ton no l'havia pogut suportar, aquell gall estufat, cosa que parla del seu bon gust, el d'ell, que sempre diu que la literatura és per a tocats de l'ala, jovincells i viciosos. Li vam acabar donant la raó, sobre el Fèlix, no sobre la literatura, molt abans que comencés a triomfar allà per Barcelona, abans que se'n tornés, però al principi ens va enlluernar a tots, inclosa la Milena, la Misery en aquells dies, en aquells anys en què tots ens declamàvem versos, ens passàvem articles, relats, esbossos de novel·les, novel·les senceres, com a drogoaddictes que es passen generosament, fraternalment, l'elixir que els agermana i els manté respirant la mateixa metzina infecciosa.
-Un autèntic botifler! -va reblar el Ton. Quan deia això d'algú, ja havia arribat al cap del carrer-. Ja ho vaig dir, que faria carrera.
El Fèlix Panella va arribar un dia per aquí, amb el seu cabell tot lluent, engominat, pentinat enrere, els vestits, o potser l'únic vestit, de pana amb pedaços al colze, aquell aire una mica de Felipe González, el líder socialista que havia guanyat les eleccions espanyoles ben poc després que aquell guàrdia civil amb mostatxo pretengués donar un cop d'estat entrant amb una pistola al Congrés dels diputats. Era, el Fèlix, un paio d'aquells que tomba per Barcelona, fill d'una certa aristocràcia funcionarial, amb calés a les butxaques però sempre donant la impressió que no tenia on caure mort. Ens gorrejava a tots i ens etzibava entre cafè i cafè les seves filípiques sobre l'art i la política. De fet, encara que s'assemblés al González, en deia pestes, sobretot quan el seu govern va anar-se decantant sense gaire dissimul cap a l'OTAN, fins a promoure el sí dins el referèndum sobre la permanència d'Espanya dins l'aliança militar occidental a què s'havia compromès. El Fèlix s'indignava, aixecava el puny, els titllava d'imperialistes, socialistes venuts. No podia evitar, però, evitar arrufar el nas cada vegada que passava davant l'altar del Ton. L'altar, que dèiem nosaltres, era un petit prestatge darrera la barra, entre les ampolles de rom, malibú, crema catalana i calisay, amb les fotos barrocament emmarcades dels presidents Macià i Companys, i la senyera estelada com a teló de fons. De vegades encertava a iniciar un discurs sobre l'internacionalisme, la supressió de les fronteres, la germanor universal... fins que invariablement hi arribava el Ton, deixava caure amb estridència una gerra de cervesa a la taula, i se'l mirava amb uns ulls furiosos que els feien callar de sobte.
-Us recordeu de la que li vam fer, ei, aquella sí que va ser bona! -va intervenir el Marçal.
Tots vam corroborar. Només de pensar-hi, ens vam fer un tip de riure.
-Qui va ser el bord que tingué la idea de fer-li la passadeta? -va fer l'Olívia.
-Diria que el Dídac, qui si no? -va respondre la Milena.
-Jo? No series tu, Olívia, pocavergonya? -li va retornar el Dídac a la nostra xiqueta de l'Horta.
-Em sona que sí, que vas dir tu, Olívia, que li tenies força ganes, al Fèlix... -vaig recordar jo.
-No, va ser la Milena -va negar l'Olívia-, que ara es fa la bova.
Fos qui fos, va ser una obra d'art. Una autèntica bretolada col·lectiva. No sé ben bé quin va ser el detonant. Probablement, simplement, estàvem ja una mica fins als nassos tots, de la seva petulància i aires de grandesa. Li havíem anat veient la llauna. A poc a poc, ens colava més i més coses en castellà. Allí, el poc que podíem editar, era o en anglès, o les quatre coses que publicàvem en català al Casal o en autoedicions. Simplement no hi havia públic per al castellà., al Tavanne d'aquells dies. Tanmateix, era evident que anava passant pel seu magí la idea de passar-se a l'altra llengua, al cap i a la fi la llengua materna, segons que semblava. Res que a nosaltres, almenys a la majoria, ens hagués causat rebuig. El que no podíem suportar, jo no podia suportar, era la seva hipocresia, la seva ficció farisaica constant i fibladora com una barrina.
Rèiem, doncs: el fil de sol ens havia embolicat a tots sense adonar-nos-en. Estàvem dins d'aquell solet, daurats i còmplices com els voltors sobre el cadàver putrefacte. Cert que el cadàver anava carregat amb mig milió de dòlars, però allò per a nosaltres no era ni més atractiu ni més molest que la lleu ferum que cal esvair abans que atregui els carronyers de quatre potes.
Rèiem volent riure, volent recuperar la rialla d'aquells dies, els dies de la perfecta trama, de l'embolic, de l'esquer i el parany on el vam fer caure, de quatre grapes, com una hiena.
El Dídac coneixia el lloc, beneït sigui, i la Milena, l'actor ideal. El lloc era un vell i petit hotel, però encara força aparent. A prop de Flaky Creek, al barri francès. Havia estat una vil·la que, segurament, algun dia va ser la llar d'una família d'honestos comerciants francesos que tindrien botiga a prop del port, segurament descendents de no menys honestos traficants d'esclaus o de contrabandistes. Ara era un simple hotel d'aquells que els turistes de cap de setmana omplien a vessar. Tenia una sala de reunions perfecta, amb una reduïda sala accessòria des d'on podríem espiar tota l'escena.
La Milena tenia un parell d'actors que havia conegut en les seves aventures pel teatre alternatiu que feia tímids intents de despegar en algun soterrani mal ventilat del Black Borough o de l'East End . Una era una noia molt jove i atractiva que es deia Anne, i l'altre un tal Benjamin Frank, un jueu que no tenia planta de jueu, que més aviat tenia una retirada al George Sanders, aquell actor britànic nascut a Sant Petersburg que es va suïcidar a un hotel madrileny. Sembla que el Benjamin també va estar a punt de suïcidar-se uns anys després, quan va perdre la seva feina de patró de vaixell, però això ja és una altra història.
La qüestió és que li vam fer arribar una carta tota ben preparada d'un fals editor d'una falsa editorial de Miami, citant-lo a l'hotel, a la sala de reunions. Va resultar perfecte, perquè el dia que va rebre la carta, ens estàvem uns quants a la taverna, esperant pacientment que li hagués arribat l'esquer, i vam poder mirar quin efecte li causava. Tot un efecte, se'l veia excitat i alterat com una núvia el dia del casament. Fins i tot va demanar consell a la Milena de com calia abillar-se per a l'ocasió.
Aquell matí ens vam entaforar a la petita sala annexa la Milena, el Dídac, l'Olívia, el Marçal, la Montserrat, el Perutxo i jo, si no algú més. Sol a la sala, el Benjamin es llegia encara el guió, prenent el seu cafè com un autèntic gentleman. Podíem veure, més uns que altres, el panorama de la sala entre les portes lleument badades.
Vaig poder albirar així clarament el Fèlix quan arribava, amb la seva pana de sempre, però amb una bufanda blanca al voltant del coll que li era nova, un senyal de distinció que pretenia causar un efecte de sentit de l'elegància no vulgaritzada. El Benjamin es va presentar amb l'exacta efusivitat una mica displicent que calia, sense cap errada ni vacil·lació. Vaig saber ja en aquell moment que tot aniria sobre rodes. El Fèlix s'ho va empassar tot: l'editor, que era assidu visitant de Tavanne, havia tingut l'honor de llegir el gran article de Mr. Panella-va pronunciar Penil·la, com li havíem indicat- sobre l'esfondrament de l'avantguarda literària, i d'allí a repassar tota la seva monumental obra, i a decidir que podia interessar la seva introducció a Amèrica, tot era un.
-Ens reservaríem, òbviament, els drets de la traducció i de l'exclusiva de tota la seva obra als Estats Units, inclòs l'estat lliure associat de Puerto Rico i l'estat cotutelat de Tavanne, naturalment.
-Naturalment -va fer el Fèlix, amb una veu sacsejada pel trèmolo de l'emoció.
-No li arriba la pell a la camisa -va xiuxiuejar l'Olívia, que aleshores tenia millor angle de visió d'ell que la resta.
-Xiiit -va fer la Milena.
-Hi ha u
na sola condició, Mr. Penil·la, si m'ho permet -va continuar el Benjamin implacablement.
-Quina? Vull dir, la que sigui...-se li va escapar al pobre diable.
-Miri, el nostre estudi de mercat ens diu que és un bon moment per a la introducció d'un autor espanyol a tota la Costa Est, el Sud i part de la Costa Oest. Cada cop hi ha més lectors que tenen l'espanyol com a llengua materna, i encara que publiquem en anglès, l'autor ha d'aparèixer com... com ho diria... vejam. No voldria ferir la seva sensibilitat.
-No, no, si's plau, digui, amb absoluta llibertat!
-Doncs, veurà, ja sé que vostès els catalans tenen una certa disposició, natural d'altra banda, com li diria, a aparèixer com independents, a ressaltar la seva llengua, sens dubte de tan honorable tradició, però en aquests moments considerem que no hi hauria d'haver ni ombra de dubte, ni un sol plantejament en contra, sobre l'espanyolitat del nostre autor.
-Oh! Això! -vaig sentir la veu joiosa i alleujada del nostre gamarús-. Això no serà cap problema, li ho garanteixo.
-És clar, perquè lamentablement la nostra editorial no pot apostar més que per llengües de gran difusió, llengües sòlides i d'àmplia penetració, espero que m'entengui, Mr. Penil·la.
-I tant, i tant! Justament això és el que jo he pensat sempre.
-De veres? Doncs així sí que em treu qualsevol dubte, amic meu. Em permetràs que et tutegi, oi?
-Si's plau, si's plau, i tant!
-Mira, només ens faltaran alguns detalls. Jo estic convençut de convèncer el consell editorial amb tot el material que ja tinc, però em faltaria alguna fotografia teva.
-Una fotografia? Bé, crec que te la podré fer arribar.
-No, no et molestis, ja hem portat tot el que ens convé. La Srta. Anne ens proporcionarà tot el que necessitem. Veuràs, ens calen unes imatges que siguin d'impacte, que vagin en la línia de la incidència en el mercat que t'he comentat. Et deixo amb ella, doncs, i ella t'ho explicarà tot.
El Benjamin va sortit. L'emoció, ara, ens tenia a tots amb la respiració tallada. Era el moment suprem, on ens la jugàvem de veres. Vaig poder entrellucar l'entrada de l'Anne, perfecta amb la seva faldilla amb un tall espectacular que deixava lluir les seves cuixes ben formades a cada passa de model de passarel·la, mentre brandava amb desimboltura una d'aquelles fundes de viatge per a vestits.
-Bon dia, Sr. Penil·la -va fer-. Miri, cal que es posi això, suposo que no hi haurà cap problema. Quan estigui, o si té qualsevol dubte sobre com vestir-se, ens crida. Serem aquí fora mateix.
Va aprovar amb un murmuri. Ara se'l notava una mica sobtat, quasi recelós. Ens vam estar de fer cap moviment, fins de respirar, mentre l'Anne tornava a sortir, i ell obria la funda. Jo no el podia veure, i no gosàvem obrir la boca ningú. Veia el cul de l'Olívia cada vegada més alçat davant meu, com si l'esforç per guaitar pel badall de les portes projectés la seva esquena endavant. Jo estudiava el seu cul, com si a través de la seva posició pogués endevinar el que passava durant els instants de silenci que se'ns van fer interminables. Per fi, l'Olívia es va girar i en la penombra densa vaig distingir un gest rotund d'èxit amb el dit. Em va semblar que un somriure brillant li dividia la cara i ens il·luminava a tots.
Vaig poder sentir el pobre pallús tustant la porta i cridant tímidament els nostres editors de pega. Vaig veure l'Anne entrant amb la càmera muntada sobre un trípode perfectament professional, i el Benjamin tot seriós i no menys professional al darrera.
Vam esperar encara uns instants més, mentre es preparava adequadament , amb tots els detalls, l'escena. L'excitació quasi ens feia rebentar. Finalment, l'Anne va dir la frase esperada:
-Preparat, Sr. Penil·la? Un, dos, tres!
-Torero, torero! -vam cridar tots a una, obrint de cop la porta, i envaint com un tropell la sala.
Mai no oblidarem la cara del Fèlix, l'horror que la sorpresa infinita va dibuixar al seu rostre, veient-nos sortir de l'amagatall i dedicant-li aquella salutació, a ell, vestit de torero de cap a peus, amb aquell vestit de fireta que ens havia costat déu i ajuda trobar, i la montera mal posada sobre el seu cap engominat.
I, per si ens havíem oblidat, el Ton va treure la foto que tenia al seu calaix dels records preferits, i la vam estar passant de mà en mà, rient-nos i repetint-nos els detalls de la triomfal jornada.
El Fèlix tampoc ho va oblidar mai. No ens va perdonar. Probablement no ho havia fet encara quan li van donar el premi Globus.
-Sí que va ser una bona ensarronada -vaig deixar anar jo.
-Sí, però el fill de la gran puta s'ha ficat els cinquanta quilos al sarró! -va replicar el Perutxo.
-Mala cagueta l'ofegui! -va bramar el Ton.
Capcots, vam assistir a un pausat i trist silenci. Una pols daurada, efímera com el temps que s'escolava, vagava pel cru empostissat, formant un cercle de lluentons que tenia el gust de la cervesa amarga, de les rialles florides, de la brava i vella joventut.

Comentaris

  • felicitats[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Retrobament[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-02-2008

    Obro el relat i sóc de nou entre els desvagats companys a la Taverna tan familiar amb el Ton observant i intervenint quan convé!
    I gairebé sense adonar-me, em retrobo amb l'ambient i em faig amb els personatges i segueixo la història amb un somriure de complicitat a la cara... suposo; vull dir que me'l noto, però no el veig per què llegeixo amb els ulls enganxats a la pantalla, sense desviar-los, no vagi a perdre'm algun gir de la trama, alguna subtilesa de les teves que, sense interrompre la narració, assenyala una porta entreoberta a tot un món de possibilitats, per damunt les quals val la pena deixar vagar la vista, que sempre s'aprèn quelcom...

    Aquest cop he pogut imaginar perfectament l'escena còmica i he rigut amb la sorpresa preparada per la colla!

    Un relat divertit que, versemblant com és, a cada lector li pot recordar diferents personatges "d'aquells" a qui ens agradaria deixar "en cueros"...

    T'envio una abraçada sense disfressa,
    Unaquimera

  • divertit i ben elaborat.[Ofensiu]

    tens un gran enginy...petons!

  • Molt bo[Ofensiu]
    dacar | 23-01-2008

    Déu n'hi do, aquesta colla...
    Molt divertit, m'ha fet molta gràcia la imatge final del paio vestit de torero.
    Em sembla que tothom ens hem creuat amb "personatges" com aquest...
    N'hi haurà més, de "passadetes"?

    Salutacions.

  • Posar a la falla[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 20-01-2008

    Els valencians, quan a algú se'l posa en evidència com aquests personatges han fet amb el Panella -quina afartada de riure amb la deformació del nom!- diem que "l'han posat a la falla". I el cert és que l'humor d'aquest relat és molt faller. No només per la passadeta (llegiu "ensarronada" en oriental) que li fan, sinó també per la ridiculesa del personatge i en definitiva la satirització d'allò que representa. Jo, la meua catalanitat viscuda des de la valenciania la tinc molt clara. I tu? No et sents potser una mica valencià del nord? Preguntem l'Olívia!

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167740 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com