El salt número 20

Avui havia de ser el meu gran dia. Des de petit que m’he estat preparant. Ser el fill d’una llegenda no és gens fàcil. Gràcies al pare tinc els músculs curts i els genolls sòlids. Diuen que també he heretat el seu coratge i la seva serenitat per les curses.
Els entrenaments han estat molt durs. M’han fet córrer sota un sol de justícia i sota una pluja batent. He hagut de desafiar el vent i el fred. M’han ensenyat a agafar velocitat, a passar els revolts sense relliscar, a seguir el traçat sense desviar-me i a saltar els obstacles amb flexibilitat i destresa.
La cursa ha començat puntual. Els primers han estat els nord-americans que són els favorits perquè juguen a casa. Després han vingut els irlandesos i els britànics que són els millors saltadors del món, i darrere d’ells han vingut els alemanys i els francesos que també són molt bons. Jo he estat el darrer del meu grup. Soc el més jove i el públic que ho sabia victorejava el meu nom. Malgrat que m'he apropat al primer obstacle amb una mica de por, he aconseguit enlairar-me i després d’uns segons de suspensió he aterrat amb seguretat sobre el terra.
A mesura que anava saltant els diferents obstacles he anat agafant confiança. Tanmateix, al darrer salt, el número 20, he caigut.
El dolor a la mà dreta és insuportable. Em porten fins a la clínica i després de fer-me una ecografia el veterinari ens dona el seu diagnòstic. Tinc els lligaments trencats, just per sobre de la peülla. Miro al Santi, el meu genet, i veig com se li enaigüen els ulls. Mentre em pentina la crinera, em diu a cau d’orella que tot anirà bé.
Aleshores, sento una punxada a la cuixa, a poc a poc se’m tanquen els ulls i m’endinso en un somni profund, molt profund.