Cercador
EL RESTAURANT
Un relat de: jomagi- Compartir:
EL RESTAURANT
Feia molt de temps, uns tres anys més o menys que, en Joan i la seva dona la Maria Teresa, a base de grans sacrificis assoliren la il•lusió de la seva vida: obrir un restaurant d’autor. Aquest restaurant no era un establiment amb pretensions d’alta cuina, no, no, de cap manera. Ans el contrari, feien una cuina senzilla, ben treballada; d’una profunditat mengívola planera i natural. Molt diferenciada de les que avui dia tant abunden, plenes de sofisticacions sovint absurdes i amb finalitats purament elitistes.
El restaurant era l’anomenat “El setrill d’or”. El muntaren amb tanta il•lusió i tant amor que, tot quedà exquisidament plasmat en la distribució i decoració. S’evidenciava l’innegable esforç esmerçat en aquell somni. Era un projecte calcat a la seva vida de casats; feia prop de trenta anys que navegaven junts com el primer dia que es varen conèixer.
L’alcalde, regidors i convidats foren presents en la festiva inauguració. Com és habitual, aquell nou restaurant fou tota una novetat, sobretot per la seva originalitat culinària, basada exclusivament en productes naturals d’altíssima qualitat. Volien crear un ambient familiar, enaltint el tracte directe amb els clients.
Varen decidir que ells dos podrien sortint-se’n. Això motivava que sovint anessin de bòlit, en Joan es desdoblava, fent de cuiner i alhora d’ajudant de cuina. Mentre la Teresa, amb la seva empatia i diligent com era, feia de cap de sala i alhora de cambrera. Des de aquells primers mesos d’estiu fins que passa un any ben bé, tingueren molta feina. Però vet aquí que aparegué a treure el cap la maleïda crisi. Aviat notaren preocupats, com també altres establiments similars, tenien com ells una notòria baixada de clients. El curiós del cas, segons deia en Joan, mosquejat, els pocs restaurants d’alta cuina anaven treballant com si res passes.
-Fem bona cuina, els preus son assequibles per la gran qualitat que oferim; els vins d’acord amb l’experiència adquirida els maridem a la perfecció... El menú degustació, és una autentica delícia... No ho entenc !... -deia en Joan, mentre recollien els serveis dels quatre comensals que havien sopat aquell vespre.
-Ens publicitem, el gremi de restauradors ens fa costat i una cosa molt important... el boca orella és el que millor funciona per fidelitzar clients -digué animada la Teresa.
-Tens tota la raó... Aguantarem el que calgui estimada meva.
-Ui, que romàntic s’ha posat el meu cuiner!... -exclamà mentre canviava les blanques tovalles de les taules.
Anaven treballant més aviat justet, sort que de tant en tant tenien dinars o sopars d’empresa, alguns directors acollonits de bancs, polítics de baixa estrofa, agrupacions cultural o esportives, comunions, festes majors o els dies de la fira... i algun casament però, era evident que la crisi avançava imparable i els destalls que provocava eren més que evidents.
Varen aguantar estoicament. Les taules sempre perfectament parades, la cuina en immaculat estat de neteja i en marxa els brous, salses, carns i peixos... tot a punt. Les cambres frigorífiques plenes i ben sortides de productes de la màxima qualitat. El menú diari cada dia era renovat; la carta, que era extensa, constantment renovada i millorada amb nous i suggerents plats, pures delícies... Però els números no sortien, calia que hi anés més gent, ja que les despeses i sobretot els impostos s’ho menjaven tot; curiosament aquests últims no notaven el pas de la crisi, ans el contrari.
-Ens en sortirem!... –Es deien mútuament per no defallir. I així aguantaren dia rere dia empenyent els mesos com si fossin vells vagons desmanegats de tren.
Un dia els cridà l’atenció un obscur senyor. Era un home d’uns seixanta anys que sovintejava de tant en tant el “Setrill d’or”. Era un individu senzill, tenia veu de nas i parlava poc i malament tant el català com el castellà. Pensaren que potser era de Romania o de la Europa central. El fet era que tenia la dèria de demanar exclusivament plats de la carta, cosa que no deixava de comportar sovint certes contrarietats, ja que quan no mancava espatlla de vedella, era morro de bacallà, peus de porc o cols de Brusseŀles. Aquestes inesperades sol•licituds per part d’aquell client, i amb tant poc moviment de clients com tenien, provocava que, segons com anaven de feina, més d’una vegada ell o ella tenien que sortir còmicament a cercar el producte que sol•licitava aquell capritxos client. La veritat és que quan el veien entrar la suor els començava a transpirar esperant que els demanaria. Varen intentar subtilment recomanar-li el menú que era prou elaborat i variat però, no hi havia manera, era de pinyó fix.
Sort que la seva assiduïtat era de llagosta de secà, però sempre tenien aquell ai al cort. Es clar que moltes vegades, Mare de Déu!... sort en tenien que fes acte de presència. Tant fotut estava tot que sovint era l’únic comensal que utilitzava aquell menjador tant acollidor.
El temps passava lent i gelatinós, com l’inexistent clientela, cada dia més minsa... Tant, que pràcticament en Joan, sols cuinava per a ells dos. Dinaven sols, veien la televisió durant les llargues tardes, sempre en estat de guàrdia, fins que després de sopar en un raconet del menjador, ho recollien tot, feien la neteja de rigor i cap a casa s’ha dit, a dormir amb la amargor que tot aquella il•lusió se’ls desfeia a les mans.
-Joan, ja fa més de tres anys que lluitem sense defallir... Siguem realistes, això no rutlla. No ens en sortirem. Hem de prendre una decisió...
-Dona, escolta’m... Intentem aguantar un mes o dos potser això canviarà -digué en Joan atabalat.
No Joan, desenganyem-nos, això no va com esperàvem. I el pitjor de tot és que a la més mínima estem discutint com si fóssim gossos. I això Joan, no ens havia passat mai... –digué la Teresa plorosa.
Sí, tens tota la raó... Últimament m’he comportat com un egoista, amor meu. Prepararé tots els papers per tancar i donar-nos de baixa. També haurem de mirar de mal vendre tot el que puguem, sobretot l’equip de la cuina...
-Perquè no mirem de traspassar-ho o vendre-ho? –digué ella mentre s’eixugava les silencioses llàgrimes.
-Tira dona tira, si fos un bar de jubilats o de putes potser seria factible, però amb aquesta maleïda crisi que ho arrasa tot, l’atur en augment vertiginós, gent amb els estalvis a fer punyetes, res si pot fer. A més amb aquests maleïts polítics podrits... Que vols que et digui Teresa, no hi ha res afer i molt a perdre...
El dimarts a la nit després d’esperar infructuosament algun client, decidiren que tancarien el pròxim diumenge. Tancaren la porta del establiment i es preparen una mica de sopar.
Mentre sopaven en silenci la Teresa digué:
-Joan... hem fet tot el que hem pogut. Jo a hores d’ara la veritat, encara tinc aquella il•lusió de quan varem obrir... Perquè ens ha hagut d’anar tant malament. Era el nostre somni Joan... –és posà a plorar de nou.
-Au, au, dona que no ni ha per tant. No veus que tot Déu està tancant...!
-Si, però els restaurants amb estrelles, mira’ls... com si res. Per a ells la crisi no existeix.
-Teresa, sempre ni han que neixen estrellats, i de gent amb diners llargs que no se’ls acabaran mai, ni ha un munt ! -exclamà en Joan.
Quan ja retiraven els plats del trist sopar, els sorprengueren uns cops a la porta de vidre. Era aquell home; el torracollons de la carta.
-La mare que el va parir, que vol ara aquest bord. Que es pensa que repartim hòsties amb la mà oberta...! -digué cridant emprenyat el Joan.
La Teresa va fer-lo callar i anà a obrir la porta. Va entrar com si res i s’assegué en la seva taula habitual i demanà la carta.
En Joan treia foc pels queixals. –collons!, i quines ganes de fer-me anar de bòlit aquest benaventurat. M’està demanant plats de la carta que mai m’hauria imaginat. Sort que avui encara tinc de tot! –murmurà en Joan.
Va sopar calmosament els tres plats que escollí, maridats per dos vins, un del Montsant i l’altre del Priorat. Aquell sopar, com si ho fes a posta, fou lent, llarg, interminable... Fins que havent pres el cafè amb un bon conyac francès, demanà el compte i pagà. Els donà la bona nit i desaparegué fredament, tal com se’ls havia aparegut.
Arribat aquell fatídic diumenge, varen tancar abans d’hora i definitivament el restaurant dels seus somnis. Ja estan al seu senzill pis de les afores, tot prenent-se tristos i silenciosos brou de caldo vegetal, quedaren estorats al veure que en el canal 3/24, noticiaven: “...el restaurant “El setrill d’or” d’Amposta mereixedor de tres estrelles Michelin...”
-La mare que el va parir aquell torracollons !... –exclamà en Joan tot abraçant la Teresa.
L’endemà dilluns de nou tornava a ser el dia del seu descans setmanal. S’aprofità amb entusiasme contingut per retirar els papers del tancament, i sobretot per anar a comprar un munt de productes que aviat necessitarien que mai...
Feia molt de temps, uns tres anys més o menys que, en Joan i la seva dona la Maria Teresa, a base de grans sacrificis assoliren la il•lusió de la seva vida: obrir un restaurant d’autor. Aquest restaurant no era un establiment amb pretensions d’alta cuina, no, no, de cap manera. Ans el contrari, feien una cuina senzilla, ben treballada; d’una profunditat mengívola planera i natural. Molt diferenciada de les que avui dia tant abunden, plenes de sofisticacions sovint absurdes i amb finalitats purament elitistes.
El restaurant era l’anomenat “El setrill d’or”. El muntaren amb tanta il•lusió i tant amor que, tot quedà exquisidament plasmat en la distribució i decoració. S’evidenciava l’innegable esforç esmerçat en aquell somni. Era un projecte calcat a la seva vida de casats; feia prop de trenta anys que navegaven junts com el primer dia que es varen conèixer.
L’alcalde, regidors i convidats foren presents en la festiva inauguració. Com és habitual, aquell nou restaurant fou tota una novetat, sobretot per la seva originalitat culinària, basada exclusivament en productes naturals d’altíssima qualitat. Volien crear un ambient familiar, enaltint el tracte directe amb els clients.
Varen decidir que ells dos podrien sortint-se’n. Això motivava que sovint anessin de bòlit, en Joan es desdoblava, fent de cuiner i alhora d’ajudant de cuina. Mentre la Teresa, amb la seva empatia i diligent com era, feia de cap de sala i alhora de cambrera. Des de aquells primers mesos d’estiu fins que passa un any ben bé, tingueren molta feina. Però vet aquí que aparegué a treure el cap la maleïda crisi. Aviat notaren preocupats, com també altres establiments similars, tenien com ells una notòria baixada de clients. El curiós del cas, segons deia en Joan, mosquejat, els pocs restaurants d’alta cuina anaven treballant com si res passes.
-Fem bona cuina, els preus son assequibles per la gran qualitat que oferim; els vins d’acord amb l’experiència adquirida els maridem a la perfecció... El menú degustació, és una autentica delícia... No ho entenc !... -deia en Joan, mentre recollien els serveis dels quatre comensals que havien sopat aquell vespre.
-Ens publicitem, el gremi de restauradors ens fa costat i una cosa molt important... el boca orella és el que millor funciona per fidelitzar clients -digué animada la Teresa.
-Tens tota la raó... Aguantarem el que calgui estimada meva.
-Ui, que romàntic s’ha posat el meu cuiner!... -exclamà mentre canviava les blanques tovalles de les taules.
Anaven treballant més aviat justet, sort que de tant en tant tenien dinars o sopars d’empresa, alguns directors acollonits de bancs, polítics de baixa estrofa, agrupacions cultural o esportives, comunions, festes majors o els dies de la fira... i algun casament però, era evident que la crisi avançava imparable i els destalls que provocava eren més que evidents.
Varen aguantar estoicament. Les taules sempre perfectament parades, la cuina en immaculat estat de neteja i en marxa els brous, salses, carns i peixos... tot a punt. Les cambres frigorífiques plenes i ben sortides de productes de la màxima qualitat. El menú diari cada dia era renovat; la carta, que era extensa, constantment renovada i millorada amb nous i suggerents plats, pures delícies... Però els números no sortien, calia que hi anés més gent, ja que les despeses i sobretot els impostos s’ho menjaven tot; curiosament aquests últims no notaven el pas de la crisi, ans el contrari.
-Ens en sortirem!... –Es deien mútuament per no defallir. I així aguantaren dia rere dia empenyent els mesos com si fossin vells vagons desmanegats de tren.
Un dia els cridà l’atenció un obscur senyor. Era un home d’uns seixanta anys que sovintejava de tant en tant el “Setrill d’or”. Era un individu senzill, tenia veu de nas i parlava poc i malament tant el català com el castellà. Pensaren que potser era de Romania o de la Europa central. El fet era que tenia la dèria de demanar exclusivament plats de la carta, cosa que no deixava de comportar sovint certes contrarietats, ja que quan no mancava espatlla de vedella, era morro de bacallà, peus de porc o cols de Brusseŀles. Aquestes inesperades sol•licituds per part d’aquell client, i amb tant poc moviment de clients com tenien, provocava que, segons com anaven de feina, més d’una vegada ell o ella tenien que sortir còmicament a cercar el producte que sol•licitava aquell capritxos client. La veritat és que quan el veien entrar la suor els començava a transpirar esperant que els demanaria. Varen intentar subtilment recomanar-li el menú que era prou elaborat i variat però, no hi havia manera, era de pinyó fix.
Sort que la seva assiduïtat era de llagosta de secà, però sempre tenien aquell ai al cort. Es clar que moltes vegades, Mare de Déu!... sort en tenien que fes acte de presència. Tant fotut estava tot que sovint era l’únic comensal que utilitzava aquell menjador tant acollidor.
El temps passava lent i gelatinós, com l’inexistent clientela, cada dia més minsa... Tant, que pràcticament en Joan, sols cuinava per a ells dos. Dinaven sols, veien la televisió durant les llargues tardes, sempre en estat de guàrdia, fins que després de sopar en un raconet del menjador, ho recollien tot, feien la neteja de rigor i cap a casa s’ha dit, a dormir amb la amargor que tot aquella il•lusió se’ls desfeia a les mans.
-Joan, ja fa més de tres anys que lluitem sense defallir... Siguem realistes, això no rutlla. No ens en sortirem. Hem de prendre una decisió...
-Dona, escolta’m... Intentem aguantar un mes o dos potser això canviarà -digué en Joan atabalat.
No Joan, desenganyem-nos, això no va com esperàvem. I el pitjor de tot és que a la més mínima estem discutint com si fóssim gossos. I això Joan, no ens havia passat mai... –digué la Teresa plorosa.
Sí, tens tota la raó... Últimament m’he comportat com un egoista, amor meu. Prepararé tots els papers per tancar i donar-nos de baixa. També haurem de mirar de mal vendre tot el que puguem, sobretot l’equip de la cuina...
-Perquè no mirem de traspassar-ho o vendre-ho? –digué ella mentre s’eixugava les silencioses llàgrimes.
-Tira dona tira, si fos un bar de jubilats o de putes potser seria factible, però amb aquesta maleïda crisi que ho arrasa tot, l’atur en augment vertiginós, gent amb els estalvis a fer punyetes, res si pot fer. A més amb aquests maleïts polítics podrits... Que vols que et digui Teresa, no hi ha res afer i molt a perdre...
El dimarts a la nit després d’esperar infructuosament algun client, decidiren que tancarien el pròxim diumenge. Tancaren la porta del establiment i es preparen una mica de sopar.
Mentre sopaven en silenci la Teresa digué:
-Joan... hem fet tot el que hem pogut. Jo a hores d’ara la veritat, encara tinc aquella il•lusió de quan varem obrir... Perquè ens ha hagut d’anar tant malament. Era el nostre somni Joan... –és posà a plorar de nou.
-Au, au, dona que no ni ha per tant. No veus que tot Déu està tancant...!
-Si, però els restaurants amb estrelles, mira’ls... com si res. Per a ells la crisi no existeix.
-Teresa, sempre ni han que neixen estrellats, i de gent amb diners llargs que no se’ls acabaran mai, ni ha un munt ! -exclamà en Joan.
Quan ja retiraven els plats del trist sopar, els sorprengueren uns cops a la porta de vidre. Era aquell home; el torracollons de la carta.
-La mare que el va parir, que vol ara aquest bord. Que es pensa que repartim hòsties amb la mà oberta...! -digué cridant emprenyat el Joan.
La Teresa va fer-lo callar i anà a obrir la porta. Va entrar com si res i s’assegué en la seva taula habitual i demanà la carta.
En Joan treia foc pels queixals. –collons!, i quines ganes de fer-me anar de bòlit aquest benaventurat. M’està demanant plats de la carta que mai m’hauria imaginat. Sort que avui encara tinc de tot! –murmurà en Joan.
Va sopar calmosament els tres plats que escollí, maridats per dos vins, un del Montsant i l’altre del Priorat. Aquell sopar, com si ho fes a posta, fou lent, llarg, interminable... Fins que havent pres el cafè amb un bon conyac francès, demanà el compte i pagà. Els donà la bona nit i desaparegué fredament, tal com se’ls havia aparegut.
Arribat aquell fatídic diumenge, varen tancar abans d’hora i definitivament el restaurant dels seus somnis. Ja estan al seu senzill pis de les afores, tot prenent-se tristos i silenciosos brou de caldo vegetal, quedaren estorats al veure que en el canal 3/24, noticiaven: “...el restaurant “El setrill d’or” d’Amposta mereixedor de tres estrelles Michelin...”
-La mare que el va parir aquell torracollons !... –exclamà en Joan tot abraçant la Teresa.
L’endemà dilluns de nou tornava a ser el dia del seu descans setmanal. S’aprofità amb entusiasme contingut per retirar els papers del tancament, i sobretot per anar a comprar un munt de productes que aviat necessitarien que mai...
