El refugi

Surto de casa amoïnat, a la sala d’estar tenen engegat tot el dia el televisor, veient programes per adolescents i a l’habitació, ella sempre hi és amorrada a la seva taula repassant els seus assumptes i si en surt serà per rondinar-me. Pel que faré a casa, res de bo, val més que surti a fora a escampar la boira, o bé, entraré a qualsevol “bareto” a prendre un tallat.
Vivim en una casa que ella va heretar de la seva família, en el seus temps devien de ser gent amb possibles, envoltats d’horts i un bosquet. Tardaré un quart d’hora fins arribar al poble, ara mateix m’atabala haver d’agafar el cotxe.
Faig uns docents metres i mi fixo en una caseta de fusta, més aviat és una cabana, està pujant a un turó, gairebé ofegada per bardisses. Tan sols se li veu mitja finestra i una cantonada. Enfilat a la paret, proper a la teulada, també de fusta, hi ha un dragó, roman indiferent, tant se li’n fot que jo me l’estigui mirant.
Em varen dir que hi havia viscut els seus avis, al principi, quan feien d’hortolans.
Em pica la curiositat i vull pujar a fer una ullada de més a prop.
Primer guipo per la finestra, que no es veu gran cosa, després, amb l’ajuda del peus i un bastó, puc netejar l’entrada d’esbarzers, la porta l’he de forçar amb empentes, també l’agafo de la maneta i l’alço una miqueta, pot ser les fustes estan enquestades al llindar.
Per fi, fent molt força, i entro de cop i el primer que m’adono és la forta pudor a tancat, una pudor irrespirable, deu de fer molts anys que ningú hi ha vingut a ventilar-la.
Observo una petita estufa rovellada de llenya al centre. Al terra hi ha una escampadissa de papers de diari rebregats, restes d’una cadira de cordam i caguetes de ratolins. Suposa que al sentir com jo forçava la porta s’han amagat tots. De tot el sostre pengen teranyines, hi ha un forat, d’un pam només. Els vidres de la finestra encara estan sencers.
El terra no té rajoles, és ben bé de terra premsada, de tant caminar-hi a sobre.
Aquesta simplicitat m’enamora, és una llàstima que la seva família l’hagi oblidat, que la deixi fer-se malbé.
Que se’n podrien de fer-hi coses a dins, de moment mi estaria tranquil, sense que ningú em vingués a emprenyar, fes-me això, ves a buscar allò, aquí sempre sec jo per tant ves cap enllà, això no ho toquis que és meu...
Aquí podria romandre estones llargues llegint o fent-me palles ben relaxat.
Comença a fer-se fosc i me’n torno cap a casa, però ja he pres una decisió, estic il•lusionat.
El dissabte, després d’esmorzar plegats, em poso la roba més tronada que tinc per fer feines brutes, prenc una escombra vella i un parell d’eines, una aixada i unes estisores d’esporgar, també fico dins la butxaca uns guants de treballar.
A casa no em fan cas, sempre van al seu rotllo. Haig de tornar a forçar la porta i, amb molt d’esforç, puc obrir els finestrons. Després em dedico a netejar el voltant de la cabana, amb l’ajuda de l’aixada, d’esbarzers i plantes enfiladisses.
M’hi he passat tot el matí, també he descobert, darrere la caseta, que hi ha un camí i una escala de pedres tapades per la vegetació, que devien de ser per baixar del turó i arribar fins els horts, però que ara el bosc se’ls ha menjat. També m’hi poso a treballar aquí, segurament no faré servir mai aquests graons de pedra, però per honrar a qui si va deixar l’esquena i la paciència per col•locar-los, els deixaré ben pol•lïts, que si pugui pujar i baixar bé, sense haver de patir per rebre esgarrinxades.
Quan ja ho tinc tot més o menys enllestit, aleshores m’atanso al forat de sostre, em caldrà una escala per veure-ho més bé, pot ser que amb dues fustes o amb un plàstic el podré apariar.
De volta cap a casa me’n recordo haver vist dins un contenidor del poble que hi havia llençada una porta, si me l’enduc i amb dos cavallets, llavors ja tindré una taula per a escriure.
Entro on guardem els cotxes, que també serveis de quarto dels mals endreços, a veure que puc aprofitar, una cadira de cuina, un llum de petroli, un fogonet de “camping-gas”. De dos taulons i quatre totxos en faré unes lleixes per a uns llibres.
El diumenge al matí ja tinc la cabana arregladeta i per estrenar-la m’ha assegut i m’he posat a escriure una poesia a la taula que he fet amb aquella porta.
Encabat, amb la finestra i la porta obertes de bat a bat, m’he preparat un te, si vull pixar només em cal sortir a fora i endinsar-me al bosquet.
Visualitzo ara el dragó, tots dos compartirem la caseta, però ell serà el senyor, hi era abans que jo, i se’n cuida de frenar l’arribada massiva de bestioletes. Per tant li guardaré respecte.
Penso que més endavant m’enduré un aparell per escoltar bona música, que funcioni amb piles, ja ho veurem, i si aconsegueixo una catifa vella tindré mitja cabana per estirar-me al terra, i deixaré un parell de coixins. A la paret hi penjaré unes fotografies de persones que admiro molt.
Em venen ganes de fer-me una palla per acabar d’estrenar-la i sentir-me que ja és casa meva.
Aquest serà el meu racó, hi posaré una cadenat a la porta o...Pot ser no li posaré, si la deixo que sempre es pugui obrir, llavors semblarà un lloc més hospitalari, que tothom és ben rebut.
Aquí el que vinguin sempre hauran estar de bones, el que estigui de mal humor que faci quatre crits i es desfogui la mala llet abans d’entrar. Dins de la cabana hi ha d’haver pau i bon rotllo. Ha de ser un refugi per escapolir-nos de tota mena de tensions. Hi convidaré a entrar el que em són més amics, els diré que aquest també pot ser el seu refugi, que ens hi podrem reunir per explicar-nos intimitats o, fins i tot, per a no dir-nos res. En sentir-nos acompanyats ja n’hi ha prou.
Que bé ens ho passarem al refugi.