El reflex

Feia dies que pensava en tot el que m'envoltava i, continuant amb la rutina d'aquests, passejava pel caminet que conduïa a aquell manantial que tant m'agradava. Era un lloc tranquil i relaxant on poder distraure't i tindre algun moment de soledat. Mentre pensava, solament es sentia el soroll de les fulles seques trepitjades pels meus passos i el cant dels pocs ocells que encara no s'havien refugiat del fred.

Caminava pensant en la gent que m'envoltava. Sempre romanien remugant per alguna cosa. A cops uns es queixaven perquè feia fred i s'emprenyaven amb tothom, altres es cridaven perquè no es posaven d'acord i, fins i tot, algú es queixava perquè no sabia què fer. A més, ells anaven ràpid, neviossos, ansiosos… s'atabalaven ells mateixa i deixaven escapar detalls meravellosos que ja no tornarien mai.

Al seu voltant hi ha coses precioses, de les que apreciar és gaudir, però no són, sinó, per al seus ulls, cactus les tendres flors que els envolten i càlids deserts els dies de primavera. Però ells caminen, clavant-se les punxes imaginàries d'aquestes tendres floretes de les quals no saben gaudir. I caminen.

Vaig fer un sospir i m'aturí, ja havia aplegat al final del camí. Allí, en l'aigua del manantial, em veia reflectit. Però aquell qui veia no era com la resta de les persones que l'envoltaven. Ell feia dels cactus flors, perquè no volia ferir-se amb cadascun dels punxos sinó olorar les flares de les diferents flors. I gaudir. Caminar per gaudir.

Però potser tot això solament era el reflex, distorsionat per les xicotetes ones provocades per l'aire de la tardor i, si és així, contiuaré caminant fins aquell manantial fins aconseguir ésser el reflex que aquell dia vaig veure en l'aigua.