El Reflex

Perd moltes estones mirant aquell mirall.
Des del dia que li ensenyaren el pis, un cinquè en ple centre d’una bonica ciutat, que el captivà. No calia demanar-li el perquè, no ho hagués sabut explicar. Aquell gran mirall amb el vidre enfosquit i tacat pel pas del temps i aquelles flors marcides decorant el marc de fusta daurada l’absorbí amb una força inexplicable. De seguit desitjà de que el pis fos seu; i no per el gran menjador i la cuina equipada, ni per les tres habitacions, dues d’elles de matrimoni, ni per la balconada des de la qual gaudia d’una vista privilegiada.
No.
Ell està sol. De fa molt de temps que decidí prendre el camí de la vida en solitari i creia amb fermesa de no necessitar ningú més per fer el recorregut. Però aquell mirall, en aquella habitació que la transformà en un estudi ple de llibres, el pertorbà des de que el descobrí allà, en aquella paret i cobert amb un llençol blanc ple de pols.
Els veïns, en ser sabedors que s’interessà per adquirir-lo, l’avisaren. Els antics propietaris desaparegueren fa temps sense que ningú en tingués cap nova des d’aquell fet: una nit hi eren, al següent jorn ja no. Li digueren que una maledicció surava en l’aire d’aquell pis, en les estances, en les parets, doncs no era el primer cop que passava.
—“Maleit? Però si és magnífic” —pensà de seguit i conclogué d’ignorar aquelles veus populars que, de vegades, poden ser molt sàvies.
Ara ja era seu. Ara en podia fer el que més li plagués. Podia observar el mirall tant com desitgés.
Un jorn, mentre romania absort davant el mirall, s’adonà amb gran sorpresa que la seva imatge reflectida era molt distorsionada.
—“Curiós, no m’hi havia fixat mai” —es digué a si mateix amb la mirada encuriosida.
Fou la curiositat qui jugà una mala passada a un gat, diuen les veus populars.
S’apropà al mirall i s’aturà just davant, amb el nas que gairebé el podia tocar. De sobte sentí una misteriosa necessitat d’aclucar els ulls. Tan sols fou un breu instant el que romangué en la foscor. Quan els tornà a obrir, es trobà davant el mirall amb la seva imatge reflectida sense distorsió.
—“Ja està. De segur que era una mala passada dels meus ulls cansats” —pensà al mateix temps que feu un sospir de satisfacció i dibuixà un lleuger somriure al rostre.
Però quan observà més detingudament la imatge reflectida s’adonà que, darrere seu, l’estudi havia canviat. Es girà sobtadament i fou llavors que veié amb els seus propis ulls que tot era molt diferent. Com si fos per art de poders màgics, les parets es tornaren de pedra ennegrida i humida amuntegades l’una damunt les altres, els mobles eren de fusta maltractada per la humitat i la fredor d’aquell lloc i no tenien cap dels objectes decoratius que ell havia posat, sols una gerra de fang i unes poques espelmes enceses que donaven una certa lluminositat a aquell lloc fosc. No parà de tombar el cap d’un canto a un altre, sorprès de no reconèixer aquell lloc com el pis que havia adquirit. Els seus ulls no es recuperaven de la sorpresa i la seva ment fou envaïda per pensaments confusos. Feu unes passes per posar-se més al mig d’aquella cambra i el so de les sabates caminant damunt el terra de pedra ressonaren d’una manera que li semblaren molt estranyes. De sobte sentí per tot el seu cos uns calfreds que el feren arronsar-se mentre tremolava i s’adonà que els blens de les espelmes es movien. Fou llavors que veié com la única finestra d’aquella cambra no tenia vidres, era solament un forat de forma més o menys rectangular a la paret. S’emportà un bon ensurt quan el corrent d’aire feu tancar de cop els porticons de fusta. Amb passes lentes i dubtoses s’anà apropant a aquella finestra com si esperés trobar quelcom de molt terrible allí fora. Al mirar a l’exterior el seu cor començà a bategar amb tanta força que semblà voler sortir del pit: s’adonà que la ciutat de gratacels i blocs de pisos es convertí en unes quantes cases antigues de no més de dues o tres plantes construïdes amb pedres i fusta, sense llums als carrers, sense cotxes. Unes quantes xemeneies fumejaven, el cert és que aquell aire era molt fred i quan intentà de mirar més enllà s’adonà que la seva vista topava amb una paret molt alta amb alguna torre cada certa distancia. Amb tot pogué endevinar a la llunyania, malgrat ser negre nit, el que li semblà el perfil d'una serralada.
—Per l’amor de déu! —Exclamà posseït per terribles temors en mirar avall i amunt per la finestra. —Estic a la torre d'un castell! Però, com pot ser?
Ràpidament es tornà a posar al mig de la cambra que havia estat un estudi. No sabia el perquè, però allà es sentia un xic més segur. Malgrat tot, continuà arronsat i amb tremolors que li recorrien tot el cos. Estigué una bona estona observant amb els ulls ben oberts tot el voltant de la cambra. Entre la foscor cercà alguna cosa que l’ajudés a aclarir l’entrellat de tot plegat, però era tan gran el neguit que sentia que la seva mirada anava d'un cantó a un altre sense trobar res de res. Passà una bona estona fins que, finalment, s’adonà que en una de les parets de pedra hi havia el que, entre penombres, li semblà una porta estreta i no molt alta. Es sentí alleujat, s’eixugà l’abundant suor del front amb una de les mànigues i es dirigí, amb passes lleugeres, cap a ella sense pensar ni un sol instant què es trobaria quan la creués.
En la seva ment sols hi havia l’opció de sortir d'aquell lloc tan humit i ombrívol.
Obrí la porta amb un xic d'esforç doncs les frontisses estaven força maltractades pel pas del temps. El grinyol que feu ressonà per tota la sala. Ajupí el cap i sortí corrents de l’estudi, o això era abans d'aclucar els ulls davant del mirall, per un passadís més o menys llarg i no molt ample. S’aturà de cop i els seus ulls incrèduls s’adonaren que la distribució de les portes que donaven accés a les diferents estances del pis era la mateixa, però ara es trobava en una lúgubre torre d'un castell. Continuà caminant a poc a poc fins arribar al que era el menjador, que s’havia convertit en una sala amb una llar de foc en una de les parets i una llarga taula de fusta amb quatre cadires. Damunt la taula sols hi havia dos canelobres amb espelmes enceses que afavorien la percepció misteriosa d'aquell lloc.
De seguit es quedà mirant fixament les flames que devoraven uns troncs de llenya a la llar de foc. Aquestes serpentejaven amb força fent una dansa encisadora i els espetecs que provocaven trencaven el silenci sepulcral d'aquell lloc. En el moment en que els seus pensaments estaven més endinsats entre les flames de la llar de foc, un fum molt espès i platejat començà a sorgir i apropar-se a ell arran del terra. S’ho mirà amb ulls atemorits i li semblà que, en comptes de fum, era com una espècie de boira. Aquesta continuà avançant fins aturar-se a poques passes davant seu i fou llavors que s’enlairà fins quedar a la mateixa alçada que ell. De mica en mica i davant la seva mirada incrèdula, aquella boira platejada prengué unes formes humanes, es separà en dues parts i finalment es transformaren en dues dones: una mostrava els signes inequívocs del pas del temps en la pell i en els cabells, en el seu rostre les arrugues formaven profunds solcs i els seus ulls ensenyaven clarament el fet d'haver observat moltes coses; l’altra lluïa una pell sedosa i fina, els cabells eren llargs fins a la cintura d'un color daurat i pulcrament pentinats i els seus ulls blaus, juntament amb uns llavis carnosos i humits, despertaven en el cor dels homes desitjos que més d'un els voldria romandre ocults.
Les dues dones sorgides d'aquella misteriosa boira es posaren una a cada banda de la llar de foc. En ser davant de la paret de pedra fosca i humida es giraren per mirar-lo, alhora alçaren un dels braços per tocar amb les mans la paret i allà on posaren la mà aparegué una porta. Es fregà els ulls amb força en un intent fallit de despertar del que creia un malson. Però no, no era un malson. Continuava allà, en aquella sala que era el menjador del seu pis, davant d'aquella llar de foc amb les flames molt vives fent espetegar de valent aquella llenya que era el seu banquet i aquelles dues dones romanien cadascuna al costat de la porta que havien fet aparèixer.
De sobte, i sense saber el perquè, dirigí la seva atenció a la dona més anciana.
—Us ofereixo la meva porta, si és que us complau —digué amb una veu suau malgrat que ressonà dins el seu cap. —Si la creueu, a l’altra banda trobareu el que el vostre cor desitja.
En aquells moments es sentí molt reconfortat, però tot seguit la seva atenció es dirigí a l’altre dona.
—Us ofereixo la meva porta, si és que us complau —digué amb un to més sensual que també ressonà dins el seu cap. —Si la creueu, a l’altre banda trobareu tot el que desitgeu.
La dona anciana romania quieta, mirant-lo fixament, esperant la seva dedició. La més jove no parava de serpentejar el cos igual que ho feien les flames de la llar de foc. Semblava ben bé que danses amb elles. El neguit i els dubtes envaïren els seus pensaments doncs tot plegat semblava producte de la seva ment en haver entrat en el món dels somnis, però aquesta opció s’anà afeblint doncs la sensació que guanyà amb força era de que tot plegat era molt real. Un desig ferm de tornar al seu món, al seu pis i poder continuar admirant aquell mirall despertà dins seu. Així que conclogué amb certesa de dirigir-se a la porta que li oferia la dona més jove i bella. Feu poques passes quan, de sobte, ressonà dins el seu cap la veu de l’anciana, però aquest cop no era tan suau.
—Penseu bé el que feu i no us equivoqueu, doncs no hi ha la possibilitat de tornar enrere! —Exclamà un xic enfurismada. —El que decidiu ara serà per tota l’eternitat.
Ell sabia molt bé el que volia, o almenys això creia. Tot el que desitjava ho trobaria creuant aquella porta que li oferia la dona jove i sensual, i així ho feu. Un cop fou a l’altra banda, el terra desaparegué i un gran forat s’obrí sota els seus peus. Començà a caure sense parar envoltat d'una foscor tenebrosa i sense veure la fi de la caiguda. Se li feu un nus a l’estomac i volgué cridar, però cap so sortí de la seva gola. De sobte parà de caure i quedà surant en l’aire. Mogué nerviosament el cap d'un costat a un altre com si cerqués alguna manera de sortir d'allà on es trobava. De mica en mica l’anaren envoltant d'altra gent, homes i dones de diferents edats, que també es trobaven allí suspesos. Encuriosit, començà a moure braços i cames per apropar-se e intentar esbrinar què hi feien allà. Amb molts d'esforços aconseguir ser prou a prop per poder veure els seus rostres envaïts per l’horror. Fou en aquell moment que ho comprengué tot: eren les altres persones que havien comprat aquell pis cèntric abans que ell, malgrat que també els aconsellaren de que no ho fessin. Eren les persones que havien desaparegut i mai havien pogut trobar. Eren persones que havien estat encisades per aquell mirall tan misteriós i que ara, com ell, estaven atrapades dins seu.
“Tot el que desitgeu”, li digué la dona jove i sensual. “He actuat com un ximple” es digué a si mateix doncs en aquells moments tot el que desitjava era tornar per continuar observant el mirall i no escoltà al seu cor que desitjava tornar a la realitat i gaudir de la vida. Estava tan obsessionat amb aquell misteriós mirall que ara ja formava part d'ell, atrapat dins seu per gaudir-ne per tota l’eternitat.
Passats uns jorns una altra família anà a mirar el pis, doncs estaven interessats en comprar-lo. Els plagué i molt. Però sobretot a la mare i al fill gran, que quedaren misteriosament encisats per aquell mirall amb el vidre enfosquit i tacat pel pas del temps i aquelles flors marcides decorant el marc de fusta daurada que trobaren penjat en aquella habitació.
Foren molts que, des de dins, cridaren amb força per advertir-los. Ell n'era un. Però era inútil, no calia cridar doncs no els escoltarien. Ell ho sabia molt bé.