ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 11)

Sense apartar la mirada d’on eren els aldeans envoltant al dragó, l’Odalric acaronà a la seva muntura i s'hi apropà amb passes lentes. Passà per entremig de la gent fins col•locar-se al davant de tots i allí el veié, estès al terra sense esma. No li quedava ni un xic de força després de la cursa darrere el bosquerol i la seva mula. Val a dir, però, que per la ferida de la cua també havia perdut molta sang i això l’afeblí més encara.
El bosquerol de Calm l’observà amb molta atenció, ja no li semblava tan ferotge ni terrible. En el fons, però heu de pensar que molt en el fons, li féu una mica de pena. En Baluk respirava amb molta dificultat i amb prou feines podia obrir els ulls.
—A què esperem? —Digué de sobte un dels aldeans que envoltava al dragó i que subjectava una bona forca amb la mà. —Matem-lo!
De seguit els murmuris de la gent anaren pujant de to. La major part a favor, uns pocs dubtaven. Malgrat estar molt dèbil, en Baluk escoltà tot el que es deia al seu voltant i féu l’esforç d’obrir els ulls. El bosquerol, que era el que estava més a prop, pogué entreveure una certa tristor i por en la mirada de l’enorme, i ja no tan temible, rèptil.
—Un moment! —Cridà l’Odalric amb autoritat al mateix temps que alçà el braç dret mostrant, per a ser sincers sense ser la seva intenció, l’arma de virtut que agafava amb força.
Els murmuris es silenciaren de cop. Tots els allí presents, i no eren pocs, es miraren a aquell home que encara portava aquelles vestimentes que a ulls de molts els semblaren un xic ridícules.
—Qui és aquest? —Preguntaren la majoria mirant-lo amb ulls sorpresos.
L’Odalric mirà al seu voltant i fou llavors que s’adonà que era el centre de totes les mirades. La fulla de metall esmolada lluïa com mai amb els rajos del sol.
—És ell! —Cridaren uns altres. —És el portador de l’arma de virtut!
—El que va foragitar al gegant de les terres de Calm! —Afirmaren uns quants.
—I que la reina li va regalar aquesta magnífica destral! —Afegiren uns pocs.
—“La que tot ho talla d’un sol cop”! És l’heroi de Calm! —Cridaren tots.
El nostre amic bosquerol es sentí molt aclaparat. No li agradava ni gens ni mica això de ser el centre d’atenció i es començà a posar nerviós. Les cames li tremolaven i la suor brollà pel seu front.
—Ho has aconseguit, ets el centre de totes les mirades —Digué una veu molt dèbil.
L’Odalric es girà i s’adonà que en Baluk el mirava i que havia estat ell el que havia parlat. De seguit féu una respiració profunda i féu unes passes per apropar-se encara més al dragó. Mentrestant, els aldeans que eren a la plaça envoltant-lo continuaren parlant entre ells sense adonar-se d’aquell fet.
—Les teves últimes paraules? —Digué el bosquerol fent un esforç per aparentar valentia.
—Escolta’ls, el teu nom és a la boca de tots i cadascun d’ells —digué en Baluk amb dificultats. —Per ells ets el seu heroi, per mi sols ets un home amb molta sort —s’aturà per fer una pausa obligada —fixat tu si poden ser de diferents les coses mirades amb uns ulls o uns altres...
—Bé..., sí..., però ets tu el que està aquí terra mentre la força de la vida et va abandonant lentament —digué l’Odalric amb certa tristor barrejada en els seus mots.
Els aldeans continuaven parlant i discutint entre ells, totalment aliens a la conversa privada entre el bosquerol i el dragó.
—En el fons ets un bon home —afirmà en Baluk. —No vols mal a ningú..., de fet em sembla que de voler no vols res que no sigui gaudir dels plaers de la vida. No vols feina, no vols maldecaps...
—Ara em recordes a la meva esposa Constança! —Exclamà el bosquerol un xic molest, tot i que no hi havia cap mentida en el que escoltava.
—Em queda poc ja... —digué en Baluk. —Diguem, perquè no vols que em rematin?
—No ho se del cert..., però tinc la sensació que, malgrat totes les malifetes que has fet i les destrosses que has provocat, et mereixes acabar amb una certa dignitat —respongué l’Odalric amb sinceritat.
—Dignitat... Ja no me’n queda gaire de dignitat, però agraeixo el teu gest —digué el dragó.
—Bona gent d’Adnüariwd! Escolteu! —Cridà una de les dones que envoltava al dragó. —L’heroi de Calm i la terrible bèstia estan parlant!
Llavors l’Odalric i en Baluk s’adonaren de que tots pararen de discutir-se entre ells i els observaven amb molta atenció.
—Prou de xerrameca! Mata’l! —Cridaren uns.
—Sí, per tot el que ens ha fet! —Cridaren d’altres.
—Arrenca-li la força de la vida d’una vegada, caram! —Cridaren tots.
L’Odalric no tenia clar el que havia de fer, dins el seu cap es començà a formar un garbuix considerable i tots els que el coneixen ja saben que passa: es comença a posar vermell com un tomàquet i les venes del front se li inflen. I això fou el que passà. Però sense saber si fou cosa seva, o amb l’ajut dels Creadors, una llum de lucidesa il·luminà els seus pensaments.
—Apreciats aldeans! Tots víctimes de la colera d’aquest monstre, escolteu-me! —Cridà l’Odalric amb autoritat, alhora que rebia una mirada de rebuig del dragó per com l’havia anomenat. —L’Alfons de can Tres Pins, el meu avi, sempre deia: per molt dolent que hagis estat, per moltes malifetes que hagis comès, si en algun moment mostres un penediment sincer et mereixes ser escoltat i respectat.
Tots els allí presents es començaren a intercanviar mirades de sorpresa al acabar d’escoltar aquelles paraules. Fins i tot en Baluk féu un gran esforç i aixecà lleument el cap. L’Odalric el veié i per uns instants dubtà de que tot allò no formés part d’un joc ordit en el més profund de la seva maquiavèl·lica ment. Tot per guanyar un temps que, de fet, se li escapava irremeiablement.
—No se fins a quin punt els teus mots són sincers, però el que sí que se és que hauries de fer alguna cosa per compensar els danys que has causat —digué l’Odalric posant el mànec de la destral de virtut al terra i recolzant-s'hi. —Qui sap, potser la teva consciència estarà més tranquil•la mentre viatges a la Terra de la Fosca.
—Un viatge que ningú pot evitar, tranquil•litzi o no la consciència que tu dius —afirmà en Baluk tornant el cap al terra. —Fa estona que en Rüatkurtsad esmola la seva gran dalla...
De sobte, un gran aldarull es pogué escoltar entre els aldeans i es començaren a moure per deixar pas al veguer de la ciutat que s’apropava amb pas ferm escortat per uns quants guàrdies. En arribar al costat del bosquerol li preguntà sobre tot lo succeït i parlat. Un cop estigué al corrent es dirigí al dragó.
—Escolta’m, bèstia detestable i destructora —digué el veguer amb autoritat —per compensar tots els danys que ens has fet, a part d’una disculpa, ens has de donar la teva paraula de rèptil de que cap altre dragó vindrà a les nostres terres, ni es parlarà d’elles amb cap d’altre ésser de la mateixa mena.
—Senyor, veig molt complicat de portar a terme això que proposeu —digué l’Odalric amb tota l’educació que recordava. —S’està morint. No podrà portar el vostre missatge a les terres llunyanes on sobreviuen la resta de dragons.
—Caram, és cert —digué el veguer molt contrariat.
—Si m’ho permeteu... —digué en Baluk —crec que us oblideu d’un detall que potser per a vosaltres no té importància, tot i que és rellevant.
El bosquerol, el veguer, la seva guàrdia i la resta d’aldeans es miraren sorpresos i començaren a témer que tot plegat era una enganyifa. Així que agafaren amb força els utillatges que portaven a les mans, decidits a emprar-los a la que en Baluk es bellugués més del que fora normal en el seu afeblit estat.
—I quin és aquest detall que dieu? —Preguntà el veguer molt encuriosit, igual que la resta dels allí presents.
—Ja no recordeu que no vaig arribar a les vostres terres sol? —Digué el dragó. —La meva femella, la Drakaina, porteu-li el vostre missatge i una prova de que m’heu abatut. Ella s’encarregarà de fer arribar la vostre petició a la resta de la nostra raça.
Altre cop els murmuris s’alçaren amb força. La femella, ningú la recordava, però en escoltar el comentari del dragó sorgí en els pensaments de tots els que estaven allí aplegats la terrible imatge de la Drakaina sobrevolant la ciutat. Uns records massa recents per haver aconseguit esborrar-los. La plaça es convertí en un guirigall de veus, tots parlaven al mateix temps i sols en Baluk escoltava amb tot l’interès que els seu afeblit ànim li ho permetia. L’Odalric, que romania al seu costat amb un posat seriós e intentant aclarir-se entre tantes veus diferents, no havia apartat ni un sol instant la seva mirada del dragó i li donà la sensació que tot allò el plaïa. Finalment li semblà que el dragó dibuixava un somriure murri en el seu rostre de rèptil, que feia una profunda respiració i que, de sobte, tot s’aturava.
—Senyor, no soc pas cap coneixedor d’arts sanadores, i menys encara dels dragons, però amb tota humilitat us diria que no cal que discutim més sobre aquest assumpte ni cap d’altre relacionat amb ell —digué el bosquerol dirigint-se al veguer.
Aquest es mirà molt fixament a en Baluk. Realment no es bellugava cap escata i donà ordres als seus guàrdies per que l’examinessin. Amb les llances el burxaren aquí i allà, però el dragó no reaccionà.
—Apreciats aldeans! —Cridà el veguer amb autoritat un cop els guàrdies li confirmaren que a aquella bèstia no li quedava ni un xic de força de la vida. —Escolteu-me! Per joia dels nostres cors, i val a dir que tranquil•litat dels nostres pensaments, aquest terrible ésser ha iniciat el camí cap a la Terra de la Fosca!
En un primer instant tots silenciaren les seves boques per poder escoltar el que el veguer els volia dir, però un cop escoltaren aquells mots començaren a cridar d’alegria. Es començaren a abraçar els uns amb els altres i alçaven els braços donant gracies per aquella bona nova. L’Odalric es mirà tot allò amb seriositat i cregué amb fermesa que ja no calia que hi romangués ni un instant més allà, així que sense dir res començà a caminar amb certa lleugeresa cap a on era la seva mula decidit a partir ràpidament de retorn a la seva aldea de Calm.
D’entrada tots estaven tan distrets amb les mostres d’alegria que ningú s’adonà dels moviments del bosquerol, però per mala sort per a ell una nena veié les seves intencions de marxar sense dir res i així ho féu saber a la seva mare.
—Visca el bosquerol! —Cridà aquesta. —Visca el nostre heroi!
—Visca! —Cridaren uns quants del seu voltant.
—Llarga vida al coratjós bosquerol que ens ha salvat de gegants i dragons! —Clamaren tots.
L’Odalric s’aturà de cop quan ja gairebé podia tocar la seva muntura. Dins seu maleí amb força al que cridà i féu adonar als altres que volia marxar sense dir res. Dubtà un moment i, després d’una estona de crits joiosos a la seva persona i gestes, es girà amb un somriure forçat fent gestos d’agraïment. La reacció dels aldeans de la ciutat d’Adnüariwd fou d’aplaudir-lo i alçar les veus encara amb més força. Sols la seva mula el mirà amb indiferència.
—A on aneu tan ràpid, apreciat... d’això..., com ens hem de dirigir a vos, cavaller? —Preguntà el veguer que amb lleugeresa s’apropà al bosquerol.
—Bé... D’entrada jo no soc cavaller, sols un simple i humil bosquerol al que no li agrada que entrin a les seves terres sense permís, i menys encara si és per a fer destrosses —respongué l’Odalric. —I de sortida us diré que la meva lleugeresa sols és deguda al desig del meu cor de tornar amb els meus a la meva bonica i tranquil•la aldea.
Un cop acabà de respondre es tornà a girar per enfilar-se a la seva mula, però una mà ferma posada a la seva espatlla li ho impedí altre cop.
—No ens voldreu fer creure, apreciat bosquerol, que volíeu partir sense dir res ni acabar la vostra tasca —digué el veguer amb ulls seriosos i un somriure als llavis.
—M’haureu de perdonar però no se de què em parleu, senyor. Què potser necessiteu homes amb experiència per anar als boscos que envolten la ciutat? —Preguntà l’Odalric com si la cosa no anés amb ell.
—Sou un heroi, el nostre heroi. Cap cavaller del rei s’ha dignat a lluitar contra aquests temibles dragons, solament vos —respongué el veguer. —I ara la vostra obligació és acabar amb aquest malson.
Les cames de l’Odalric començaren a tremolar de forma evident i la seva mirada reflectí que entenia perfectament el que el veguer li parlava.
—Jo ja he fet més del que em pertocava, senyor. Vos teniu guerrers i cavallers que poden fer el que voleu que faci jo —digué el bosquerol un xic enfadat. —“Es que ni un cop mort em poden deixar tranquil...” —es digué a si mateix.
—Per favor! Que voleu defraudar a tota aquesta gent? —Digué el veguer tot assenyalant als aldeans allí reunits i que seguien aquella conversa amb molta atenció.
—I com s’ha de fer això que voleu que faci? —Preguntà l’Odalric intentant que fos una excusa per que desistissin, però per a ells fou una afirmació i la mula negà amb el cap per l’errada comesa pel seu amo.
—Molt senzill: talleu el cap del dragó, el porteu amb un carro fins on hi ha la dragona i li féu la petició que ell mateix us ha dit abans de morir —digué el veguer.
—I heus aquí un dels motius pel que no puc fer el que em demaneu —afirmà l’Odalric convençut. —No tinc cap carro jo i la meva mula no podrà arrossegar el cap del dragó pel terra.
—No patiu per això, mestre! —Exclamà una veu forta d’home d’entre tots els aldeans reunits a la plaça. —Jo us cedeixo el meu de carro amb molt de gust, és prou gran i ferm per portar el cap del dragó!
El veguer es mirà al bosquerol mostrant una gran satisfacció al seu rostre. No cal dir que el de l’Odalric mostrava tot el contrari.
—Com podeu veure, apreciat bosquerol, estem disposats a qualsevol cosa per ajudar-vos en aquesta important tasca —digué el veguer.
—“O per fer-me la guitza, pels Creadors!” —Es digué l’Odalric a si mateix tot fastiguejat.
Quan veié a en Baluk estirat al terra tan llarg com era sense esma, en veritat que cregué que els seus mal de caps haurien acabat i que podria tornar a la seva llar; gaudir de les llargues estades que feia assegut al banc de fusta que tenia al pati fumant un cigar i assaborint una gerra d’escumosa i fresca cervesa. Tot plegat idíl·lic i sols amenaçat pels crits esgarrifosos que, de tant en tant, li etzibava la seva esposa, la Constança. Tornar a passejar pels carrers de Calm mentre tots el miraven amb ulls envejosos, però alhora respectuosos amb la seva persona ja que el consideraven un heroi. Un heroi...
Ser un heroi comporta tenir més responsabilitats que les de qualsevol altre persona. I més perilloses. Si hagués volgut sincerar-se amb tots hagués dit que anhelava, més de lo que us penseu, la seva vida sense masses responsabilitats de simple bosquerol. Dura, sí, però molt més tranquil•la i sense tants riscos. Si hagués dit la veritat del seu enfrontament amb el gegant no estaria ficat en aquest embolic, o almenys això pensava tot sovint i maleïa aquella lluna.
Mentre l’Odalric reflexionava sobre tot plegat es girà d’esquenes al veguer i els aldeans de la ciutat i s’encarà a la seva mula. Aquesta l’observava amb uns ulls com si endevinés tot el que pensava i mogué el cap amunt i avall, com si volgué confirmar les reflexions del seu amo. De cop i volta la mula féu un renill i començà a donar copets amb el cap al cos de l’Odalric.
—Es pot saber que et passa? —Preguntà el bosquerol.
La mula continuà donant els copets, però cada cop amb més intensitat. A l’Odalric li semblà que el que la seva muntura volia és que es girés de cara als aldeans. I així ho féu.
—Però... Com... Que... —tartamudejà el bosquerol.
La plaça era deserta. No hi quedava ningú. Tots aprofitaren els moments de reflexió de l’Odalric girat d’esquenes per fugir, tancant-se amb pany i forrellat a les seves llars. O al castell, en el cas del veguer i els seus guàrdies. Sols quedaven ell, la seva mula i el cos sense força de la vida del que havia estat el temible Baluk d’Astharot. I també un carro un xic atrotinat però de considerables dimensions molt a prop del dragó.