ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 12)

Un relat de: Jaume Carreras Carrasco
Allí estava l’Odalric, al bell mig de la plaça de la ciutat d’Adnüariwd observant el cos del dragó amb una mirada incrèdula. Bé, per a ser sincers, sol del tot no ho estava. També hi havia la seva mula, però millor no saber què era el que li passava pel cap en aquells moments en veure al seu amo en semblant situació.
—Són una colla de... —digué el bosquerol molt indignat amb la reacció dels pobladors de la ciutat. —I el veguer també, és un... Pels Creadors! Alguna cosa haurem de fer, no? —Preguntà dirigint-se a la seva mula i aquesta començà a moure el cap com si negués. De fet així era, ja que es temia el que li tocaria de fer i no ho volia de cap de les maneres.
Però l’Odalric no ho entengué de la mateixa manera i començà a caminar lentament, amb una ferma expressió de resignació en el seu rostre, apropant-se al cos sense la força de la vida d’en Baluk. Un cop fou al costat mateix del cap agafà amb força la destral de virtut, “la que tot ho talla d’un sol cop”, l’enlairà per damunt del seu cap de generoses dimensions i la féu baixar amb tota l’empenta que li pogué donar. La magnífica fulla de metall esmolat de l’arma tallà el coll del dragó com si es tractés d’un tros de formatge tendre. Un cop més l’Odalric no pogué ocultar la seva sorpresa davant l’eficàcia d’aquella destral.
—Val a dir que és una arma excepcional, sí senyor! —Exclamà mentre observava la lluentor del metall i, tot seguit, la tornà a penjar rere l’esquena.
Amb penes i molt de treball arrossegà el cap del dragó fins apropar-lo al carro que algú de la ciutat li cedí amablement, tot i que no es quedà per que el bosquerol li ho pogués dir personalment. De segur que d’altra cosa més li hagués etzibat, coneixent el caràcter del bosquerol. Mentrestant la seva mula mirà amb molta atenció tot el que el seu amo anava fent i, arribat el moment en que s’apropava el que més es temia, començà a marxar silenciosament en direcció al carrer principal de la ciutat i que la portaria fins a la portalada.
—Com facis una passa més, pels Creadors que et dono a l’Amalric i no en vull saber res del què farà amb tu! —Cridà l’Odalric quan s’adonà de les intencions de la seva muntura. I aquesta s’aturà de cop, resignada.
Un cop tingué el cap d’en Baluk ben fermat damunt el carro, i aquest lligat a la mula, s’hi enfilà i començà el seu camí de retorn cap a el lloc on es trobà els dragons per primer cop. Mentre creuava la ciutat dirigint-se a la portalada anà mirant discretament al seu voltant. Tot estava desert, les portes i finestres de les cases tancades, no es veia a ningú. Ni tan sols els guàrdies que vetllen l’entrada a la ciutat, ni els de les muralles... Res... En canvi, el nostre heroi es sentia observat per molts ulls, uns ulls que es mantenien ocults rere els porticons o de qualsevol objecte que amagués als seus propietaris.
Mentre feia el camí anà pensant de quina manera podria convèncer a la dragona de que abandonés aquelles terres. Malgrat portar-li el cap d’en Baluk i tenint en compte el que li digué abans de que la força de la vida abandonés el seu cos, no ho tenia gens clar. No era un mestre dels dragons, de fet no havia tractat mai amb cap, però no se’n refiava de la paraula d’uns éssers tan destructius i que fins i tot es traïen entre ells.
—No se el perquè, però em dona tota la sensació de que ens comportem com uns autèntics ximples... —es digué l’Odalric a si mateix.
Arribà al turó De les Roques amb el cap ple a vessar de dubtes. De seguit pogué veure l’arbre que partí amb la destral i la gran roca, però el que no veié fou ni la cua del dragó ni la Drakaina. Seguí pel camí fins la brusca raconada i reconegué el marge ple d’esbarzers per on caigué quan es topà amb aquells éssers per primer cop. Continuà pel camí serpentejant que esquivava turons, turonets i marges guaitant a banda i banda amb molta atenció, però ni rastre de la dragona.
—De segur que ha sabut com ha acabat en Baluk i ha fugit! —Exclamà el bosquerol. Per a ser sincers, però, sense gaire convicció.
Féu un esbufec per alliberar la tensió que envaïa el seu cos i continuà pel sender de sorra i pedres, de vegades més estret i d’altres més ample, creuant aquells conreus amb les granges abandonades que ja no fumejaven tant. De mica en mica la tensió en la mirada de l’Odalric s’anà alleugerant a mesura que s’endinsava pels indrets que ara li eren més propers a l’aldea de Calm.
L’Odalric, en aproximar-se a les terres de Calm, s’adonà que una guineu estava reposant al bell mig del camí i aquesta l'hi impedia de continuar, així que hagué d’aturar la mula.
—Mira que n'hi ha de llocs on poder fer el mandrós i aquesta ha de triar el mig del camí! Surt bèstia peluda! —Cridà l’Odalric mostrant el seu neguit ja que estava desitjós d’arribar a la seva llar, assaborir una gran i escumosa gerra de cervesa assegut al banc del seu pati mentre es plaïa fumant un dels seus cigars. De ben segur que també hauria d’escoltar els crits de la Constança, la seva muller i això era el que menys volia. Però, si més no, hauria acabat amb qualsevol afer relacionat amb gegants i dragons que, no us penseu pas, ja era prou feixuga.
—Com hi ha món que aquesta bèstia peluda que vos dieu té un nom! I aquest no és d’altre que Tili! —Exclamà una veu enutjada i força coneguda pel bosquerol que sorgí de darrere unes alzines que estaven al peu del camí. —S’ha de tractar a tothom amb cortesia, sí senyor! I als animals també! I vos no en teniu de cortesia! Que un mal llamp em parteixi si el que dic no és cert!
Aquells crits sobtaren a l’Odalric que de seguit es girà per mirar en la direcció d’on havien sorgit. Llavors pogué veure a en Garrumbert que sortia de darrere d’una de les alzines mirant encuriosit al cel. En adonar-se que no hi havia núvols que amenacessin de tempestes ni de llamps, no fos cas que un li caigués al damunt, es posà davant de la mula i féu un gest amb la mà a la Tili per que aquesta es decantés del camí. La guineu obeí a l’instant endinsant-se al bosc del marge.
—Veig que heu pogut acabar amb el dragó. Com hi ha món que no deixeu de sorprendrem! —Digué en Garrumbert observant amb molta atenció el cap d’en Baluk damunt el carro. —Sou un gran heroi, sí senyor!
En Garrumbert s’enfilà al carro i el bosquerol el posà al corrent de l’aventura mentre feren el que quedava de camí. Per ser sincers, li explicà una versió un xic diferent en la que ell era més llest i coratjós del que fou en realitat, i a jutjar per les expressions al rostre del mag aquest no s’ho acabava d’empassar del tot, però no li donà més importància i el felicità per la seva actuació.
—Digne del millor dels cavallers del reialme, sí senyor! I com hi ha món que de qualsevol reialme d’aquesta terra!
Finalment arribaren a la plaça de l’aldea de Calm on el bosquerol fou rebut amb tots els honors, clams i lloances dignes del més valerós dels herois per part dels seus veïns, amics i coneguts. Tots anaven vestits amb les vestimentes de cada jorn, cosa que defraudà un xic a l’Odalric que s’esperava una rebuda més escaient per la gesta realitzada, acompanyat d’una festa i actes dignes de les que es fan quan es celebra la fi de la collita o la mort del porc més gras de l’aldea, per posar algun exemple. Però no fou així i de seguit tots i cadascun d’ells corregué per delectar els seus incrèduls ulls amb la vista del cap del temible dragó.
Fins i tot en Guerau, que fugí cames ajudeu-me en topar-se amb aquells éssers deixant sol i desemparat al pobre Odalric, és el que més mirà i alabà al seu amic bosquerol. Sols un dels aldeans restava allunyat de la multitud movent el cap mentre observava la reacció d’alegria dels seus veïns i aquest no era d’altre que l’Amalric, el carnisser.
—Això no m’agrada ni gens ni mica... —digué per a si mateix i no sols referint-se al fet de que l’Odalric hagués sortit victoriós d’aquella perillosa gesta, tot i que també l’irrità i molt.
El batlle, en Mateu, en Grosset, fins i tot en Jaume de Saïriawggart i Arëir que no parava de tocar el seu flabiol i molts d’altres no cessaven de comentar entre ells el que el bosquerol els havia explicat del seu enfrontament amb en Baluk. Passada una bona estona, en que l’Odalric gaudí dels comentaris que tots feien d’ell i el seu coratge, decidí que ja era el moment d’anar a la seva llar i fer realitat els desitjos que durant el camí de retorn havia recordat.
I mentre els aldeans de Calm encara comentaven els fets ocorreguts i el bosquerol gaudia d’una gerra d’escumosa cervesa assegut al banc de fusta que tenia al pati mentre es fumava un bon cigar, i fent orelles sordes als crits de la seva esposa, la cosa es començà a escampar d’aldea a aldea. Primer les més properes, ben aviat les més allunyades. I no us penseu pas que a mesura que les noves s’anaven escampant aquestes s’afeblien, no. Al contrari, que s’escamparen per tot el reialme cada cop amb més força com un foc alimentat amb bona llenya i empès per fortes ventades.
Mentre el bosquerol gaudia dels plaers de la vida dignes d’un heroi com es creia, mancada d’obligacions i de tasques que ell creia insignificants per fer, desconeixia el fet de que les noves de seguit arribaren a les majestuoses orelles del rei i de la reina, ja que aquestes arribaren amb promptitud al castell. En assabentar-se de com aquell humil bosquerol havia resolt la perillosa gesta amb els dragons, el rei i la reina es sentiren molt complaguts i conclogueren que tenien un deute amb el coratjós Odalric. Així les coses, la reina insistí d’anar en persona a l’aldea de Calm per conèixer a l’heroi que havia salvat al reialme d’un gegant matusser i d’uns dragons temibles; sobretot tenint en compte que l’arma emprada per derrotar-los, la destral de virtut que li fou regalada per l’esposa del veguer, arribà a aquesta com a present que la mateixa reina li féu. El rei accedí sense dubtar-ho quedant-se ell al castell per continuar resolent els afers del reialme.
Així fou com, passades unes tres llunes de la mort d’en Baluk d’Astharot, la reina amb la seva comitiva de nobles, cavallers i heralds arribaren a les proximitats de l’aldea de Calm. L’encarregat de fer saber als aldeans de que s’apropava tan majestuosa e inesperada visita fou en Jaume del flabiol, que deixà el seu carret ple de càntirs d’aigua abandonat per córrer cap a l’aldea i fer-ho saber al batlle. Aquest de seguit ordenà al sacerdot del santuari que toqués les campanes per fer-ho saber a la resta d’aldeans.
—Que ve la reina! Que ve la reina! —Cridaven la majoria d’aldeans mentre corrien amunt i avall. Fins i tot en Garrumbert féu el mateix movent els braços en totes direccions com aquell que espanta mosques.
Els veïns feren fileres al carrer per donar la benvinguda a la reina i al seu seguici. Tots i cadascun d’ells es posaren les seves millors vestimentes, les que guardaven per les festes i celebracions. La reina donà l’ordre d’aturar-se en el descampat que hi havia enfront de l'entrada del santuari.
—Us saludo, bona gent de Calm —digué la reina amb to solemne sense baixar del seu cavall negre com la més fosca de les nits.
Tots els aldeans feren una cerimonial reverència. Ràpidament el batlle s’apropà a la reina acompanyat, un xic més endarrerir, pel sacerdot.
—Ma senyora, sigueu benvinguda a la nostra humil aldea —digué el batlle abaixant el cap. —Parlo en nom de tots i cadascun de nosaltres si us dic que ens sentim molt joiosos amb la vostra majestuosa presencia i que...
—Qui és? —Preguntà la reina interrompent el discurs del batlle, cosa que els aldeans agraïren en silenci ja que el coneixien prou bé com per saber que quan començava un discurs, ningú podia dir quan acabaria.
—Perdoneu-me, me senyora, no us entenc. Qui és... qui...? —Preguntà el batlle visiblement contrariat.
La reina mogué el cap en clar signe de desaprovació davant la no entesa de les dues parts. Es mirà lleument a alguns dels nobles cavallers que l’acompanyaven i estaven al seu voltant amb certa ironia en els seus ulls.
—Què voleu, ma senyora, són aldeans... —xiuxiuejà un dels nobles molt a prop de la reina dibuixant una rialla burleta.
—Qui és “ell”? —Tornà a preguntà la reina mostrant certa impaciència reial.
—Ell? Es clar... Us demano disculpes, ma senyora, és que no us havia entès. Suposo que compreneu, amb la vostra reial saviesa, que no estem acostumats a la presencia de tan reials i nobles persones —respongué el batlle alhora que no deixà de fer ridícules reverències, fet que féu somriure a més d’un dels aldeans. —Ell és el sacerdot de l’aldea —afegí fent clars signes amb la mà per que aquest s’apropés a sa majestat. —És el que vetlla pel santuari i per tots nosaltres recitant les oracions pertinents als Creadors...
La reina féu un esbufec profund i tots els que l’acompanyaven sabien molt bé que allò sols significava que la seva reial paciència s’estava esgotant.
—Us demano per “ell”! Per l’heroi! Per l’home de cor noble i coratjós que ens ha deslliurat dels dragons! A “ell” em refereixo —digué la reina amb un to més autoritari i seriós.
El rostre del batlle es posà, de cop i volta, vermell com un tomàquet. La vergonya que sentí dins seu no es podia descriure amb paraules. Els nervis li havien jugat una mala passada i es sentí amb el cor ferit per la seva errada, no sols davant de la reina i de tots els que l’acompanyaven, sinó també davant dels seus aldeans.
—Ma senyora, us demano disculpes altre cop. “Ell” és l’Odalric de can Tres Pins —digué de seguit el batlle i començà a mirar al seu voltant. —Però veig que no està per aquí... Pot ser que no hagi escoltat les campanes...
—O que tingui molta feina...! Com sempre...! —Cridà algú de la multitud amb burla.
—O que corri davant l’escombra alçada que porta la seva esposa...! —Afegí algú altre, marcant encara més si es podia el to burlesc.
—Ja pots comptar, arrepapat a la cadira bevent cervesa i fumant un cigar! De segur que és això el que fa...! —Exclamà algú que no era cap altre que l’Amalric, el carnisser.
La reina els anà escoltant un per un aquells crits plens d’ironia tot i que, com que no coneixia a l’Odalric, no els acabava de comprendre.
—Bé... sí... o pot ser que tot això també... ma senyora... —balbucejà el batlle.
—El vull davant la meva presència, senyor batlle, per agrair-li en nom meu i del meu espòs, el vostre apreciat rei, la seva tasca heroica de lluitar contra aquells éssers tan temibles —digué la reina tot fent un gest a dos dels cavallers que l’acompanyaven per ordenar-los que l’anessin a buscar i el portessin davant la seva reial presencia.
Així fou com, un cop el batlle els indicà el camí per anar a la llar del bosquerol, els dos cavallers esperonaren les seves muntures i partiren al galop per anar a buscar a qui molts ja anomenaven l’heroi de Calm.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jaume Carreras Carrasco

Jaume Carreras Carrasco

14 Relats

5 Comentaris

10914 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33

Biografia:
Em considero un escriptor de gènere fantàstic en Català malgrat que, de moment, no hi ha cap llibre meu publicat.
Nascut a Aiguafreda, ja fa uns anys que visc feliç-ment casat i amb un fill a Sant Hilari Sacalm.
Em plauen els relats plens de fantasia, èpica, màgia i aventures. El meu autor preferit és J.R.R. Tolkien i, en gran mesura, ell és el culpable de que el meu cap s'ompli de guerrers, herois, mags, bruixots...
Si us plau d'acompanyar-me, viatjarem junts per la grandiosa terra que els seus pobladors anomenen Nianitnüak, situada al fantàstic món d'Ariät sorgit de la meva imaginació, inspirat en l'entorn i en les llegendes dels Països Catalans.
Trobareu algun relat més en el meu bloc antic, ja que els companys de "El Ribot" i jo estem treballant en un bloc nou.

http://jacacosrelats.blogspot.com/

Per cert, a la xarxa ja no em trobareu amb el sobrenom de "Jacacos", he canviat pel meu veritable nom el perfil del Facebook i del Twitter. També em podeu trobar a Geonick.
Altres xarxes:

https://www.facebook.com/JaumeCarrerasCarrasco

@Jaume_Carreras

Google+

Gràcies per el vostre temps i lectura. Espero tornar-vos a trobar ben aviat.

(Tots els meus relats estan registrats a Safe Creative)