ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 4)

Els dos dragons creuaren el gran mar de Kidnî dirigint-se al nord, ocults als ulls d'aquells que els poguessin observar per la foscor de la nit. Aquella fou una nit veritablement tenebrosa doncs la lluna no mostrà ni un xic de la seva lluminositat tan encisadora. Semblava estar d'acord amb els plans dels dos dragons. En endinsar-se al petit mar d’Inäretidaem, la foscor de la nit començà a trencar-se amb els primers rajos de llum que il·luminaven, molt tímidament encara, l’horitzó anunciant el despertar d'un nou jorn. Aquest fet ajudaria i molt als pescadors més matiners a que els poguessin veure i qui sap si podrien alertar als pobladors propers a les terres meravelloses on es dirigien. Però aquest fet no amoïnà ni gens ni mica a en Baluk d’Astharot, i no pas per que la seva arrogància fos més gran que ell mateix, i creieu-me si us dic que ho era i molt de gran, el que passà fou que de seguit divisà un munt de núvols molt foscos i espessos en la mateixa direcció on ell i la seva femella volaven.
—“Els Creadors estan de part nostre” —pensà el dragó amb gran satisfacció que mostrà en el seu temible rostre dibuixant un lleu somriure.
Així les coses, creuaren el petit mar d’Inäretidaem i passaren molt a prop de l’illa d’Sräelab sense que ningú els pogués veure doncs s’ocultaren dins els núvols de tempesta. Per que suposo que sabreu que un dragó no tem les tempestes per molt furioses que aquestes siguin, no? Si no ho sabeu és per que poques coses, per no dir cap, heu llegit sobre aquests éssers i més valdria que us informéssiu bé, doncs no se sap mai quan et pots topar amb un. En fi, la qüestió és que els dos dragons volaren ocults i sense repòs fins endinsar-se terra endins. El dia encara no estava despert del tot i molta gent encara romania gaudint de l’escalfor i la comoditat del seu jaç, totalment aliens a lo que s’acostava volant pels aires. En Baluk d’Astharot observà a la llunyania les altes torres de defensa de Geriona, anomenada Adnüariwd en la llengua de l’antigor i ciutat-capital de la vegueriu de Tsïatus. Prengué la decisió d'aterrar en silenci en una d'elles. La seva femella Drakaina ho feu en una altre torre molt propera i els dos dragons s’intercanviaren mirades de complaença en observar aquella ciutat tan gran i poblada. De sobte, alguns guaites s’adonaren de la presencia d'aquelles dues bèsties i donaren l’alarma, fet que sobresaltà a tots els habitants de la ciutat, incloent-hi al veguer i la seva esposa. Poca cosa pogueren fer els soldats, guerrers i cavallers que defensaven la ciutat-capital doncs, tot i que lluitaren amb gran coratge i valor, els dos dragons feren grans destrosses: destruïren o deixaren molt malmeses gran part de les construccions, amb el seu fètid i molt roent alè podriren i rostiren un munt de pobres aldeans que no pogueren posar-se fora de perill i devoraren una bona quantitat de bestiar. La confusió i el desordre s’escampà entre tots els aldeans. Crits i xiscles d'horror es barrejaren amb els rugits dels dragons i els comentaris d'alguns ancians fent referencia als antics i terribles relats, tramesos de generació en generació, que narraven la misteriosa llegenda sobre la fundació de la ciutat. Aquests sorgiren amb força després de molt de temps enterrats en la fosca memòria.
Quan els homes encara vivien en clans aïllats, tot just començaven a expandir-se per la gran terra de Nianitnüak i els dragons es disputaven amb les àguiles gegants la supremacia dels cels, arribà a aquestes terres un dragó amb tres caps anomenat Gerió. Altres relats afirmaven que no era un dragó, sinó un gegant de tres caps però aquests s’esvaïren en l’oblit doncs no foren prou creïbles. O algun cop heu vist vosaltres algun gegant amb tres caps? Oi que no? Doncs no hi ha res més a dir. El clan que poblava aquestes terres no el pogué fer front i hagué de rendir-se a la seva voluntat. Per assegurar-se que tenia el poder absolut, en Gerió devorà al cap del clan i tot seguit esclavitzà a la resta dels pobladors. Els obligà a construir altes i gruixudes muralles que encerclessin una gran extensió de terreny, el suficient per que el dragó es pogués moure amb certa llibertat i els aldeans esclaus construïssin les seves llars. D’aquesta manera es sentí protegit i amo i senyor de tot el que l’envoltava, anomenant Geriona a la nova ciutat.
Aquells fets terribles es tornaven a repetir, amenaçadors de trencar la pau i tranquil•litat quotidiana de les aldees d'aquelles contrades desconeixedores de tot aquest desgavell que succeïa en unes terres un xic allunyades, però no molt, de la petita aldea de Calm. Allí tot continuava com si res d'estrany passes més enllà del que la vista dels seus aldeans podia abastar. Tots feien llurs tasques diàries amb total normalitat i l’Odalric de can Tres Pins continuà gaudint de les avantatges que li proporcionà la seva popularitat. Aquell matí radiant, malgrat no estar absent de la fredor normal de l’estació de les neus i del fred, el nostre amic gaudia del plaer d'un bon cigar assentat en un banc de fusta al jardinet que envoltava la seva llar.
—Bon i plaent jorn, amic Odalric! —Digué una veu molt coneguda.
No era d'altre que el seu amic i company de feina, en Guerau també bosquerol.
—Els mateixos bons desitjos per tu, amic Guerau! —Digué l’Odalric amb un ampli somriure dibuixat en el seu relaxat rostre. —On vas amb tanta decisió? Que t’empaita algú? Potser la teva muller, molesta pel forat que has fet al sostre de l’estança on dormiu?
—No, res de tot això. Vaig a fer una petita sortida d'un parell de llunes, a veure com estan les terres de l’est i aprofitar per dormir al ras. Ja saps lo molt que em plau això de dormir amb el cel estrellat com a sostre —respongué en Guerau.
—Sí, amic meu. I també se que per això vas fer aquell forat al sostre i la teva muller està que treu foc pels queixals! —Digué l’Odalric amb una sonora rialla.
—Ja ho pots ben dir, ja. Per això marxo i així no hauré d'escoltar com rondina! —Afegí en Guerau afegint-se a la sonora rialla del seu amic.
—Caram, caram. Però, ara que hi penso, que no has d'anar al bosc a tallar bagues?
—Aquestes darreres llunes a afluixat la feina i he aprofitat per demanar uns jorns de descans, cosa que m’han concedit sense cap problema. No se si la nostra amistat ha tingut alguna cosa a veure... —digué en Guerau amb un somriure murri.
—De ben segur que sí, amic meu. Hi pots pujar dempeus! Ves doncs, no et vull entretenir més. Espero que gaudeixis de la sortida i guardat dels perills —digué l’Odalric. —I ja saps que si te'n trobes algun sols has de dir-m’ho —afegí tot desitjant dins seu que aquesta última part no succeís.
—I és clar que sí. Qui pot fer fugir un gegant, pot vèncer qualsevol dificultat! —Exclamà en Guerau alhora que s’acomiadà del seu amic.
Partí amb el pas ferm seguint el camí cap a l’oest per, tot seguit, caminar pel sender que creua el bosc vorejant les cases i tornar a agafar el camí en direcció a l’est, el que et portava a les terres properes a la ciutat-capital de Geriona, fent ballar el sarró que portava lligat a un pal d'un cantó a un altre seguint el seu pas. L’Odalric el seguí amb la mirada breument i tornà de seguit a endinsar-se en els seus pensaments, els mateixos que tenia abans de la salutació amb el seu amic i que deixà de banda mentre conversaven.
En Guerau estigué dues llunes caminant per boscos i clarianes sempre seguint la mateixa direcció. Una de les nits la passà dalt del turó de Les Roques, d'aquesta manera es sentí més proper al cel estrellat que tant el plaïa. Amb els primers rajos del sol, que anunciaven el despertar d'un nou jorn, conclogué de continuar un xic més el seu camí que l’apropava a Geriona. Quina fou la seva sorpresa quan descobrí un rastre fresc de porc senglar que s’endinsava en l’espessor del bosc d'alzines que envoltava el turó. Agafà la llarga daga que portava i seguí el rastre tot pensant lo contenta que es posaria la seva muller si tornava a la llar amb tan magnífica cacera. Tan embardissat estava seguint aquell rastre que quan tombà una gran roca, sortint per un marge, el sobtà ensumar una ferum fastigosa. Mentre donava la volta a un munt de roques immenses marejat per aquella pudor ensopegà amb alguna cosa, que no era d'altre que la cua d'en Baluk d’Astharot jaient damunt els arbres que amb el seu pes havia esclafat. Mai ningú havia vist, ni crec que arribi a veure, algú aixecar-se i marxar tan ràpid cames ajudeu-me com aquell jorn ho feu en Guerau. El dragó, en escoltar la cridòria d'aquell home, es tombà alhora que feu un rugit capaç d'horroritzar al més valent. La seva femella Drakaina, que continuava planejant pels aires, en escoltar el rugit d'en Baluk s’afanyà a empaitar a en Guerau que continuava corrents amb els talons que li tocaven el cul. Aviat es cansà d'empaitar una presa tan petita i decidí tornar al costat del dragó.
L’home s’allunyà tan lleuger com les seves cames li ho varen permetre. Estigué corrents durant tot el regnat de la lluna al reialme del cel i aquest cop no s’aturà per gaudir dels estels. En el moment en que la major part dels aldeans de Calm es disposava a gaudir del primer àpat, en Guerau aparegué per les afores de l’aldea arribant de seguit a la porta de la llar del seu amic Odalric quan aquest es disposava a castigar amb les seves dents un bon tros de llonganissa.
—Odalric! —Cridà en Guerau molt exaltat. —Odalric, amic meu! Surt! M’has d'ajudar!
Per uns instants, la llonganissa i la resta de menges que formaven part del primer àpat es salvaren de l’afamat i sempre buit estomac de l’Odalric doncs aquest, en escoltar els crits del seu amic, s’aturà de cop sobresaltat. De seguit tingué un mal pressentiment, nombrosos calfreds recorregueren el seu cos i una suor freda aparegué fent brillar el seu front doncs recordà que, quan tot rutlla d'allò més bé, és quan els contratemps aprofiten per sorgir a la casa dels pobres i aixafar el llaüt que tan dolça melodia toca.
—Constança! —Digué l’Odalric mentre la seva muller estava endreçant el rebost. —Fes entrar a aquest pesat, a veure que carai vol ara.
—T’ha cridat a tu, o sigui que surt a veure què vol! —Cridà la muller des del rebost.
L’Odalric feu un bufec de queixa i mogué el cap d'un costat a un altre amb un posat molt seriós.
—Constança! Et dic que el facis entrar! Que no saps que ara mateix tinc una tasca molt important entre mans? —Replicà el bosquerol.
Finalment la muller deixà el que estava fent, no sense remugar i maleir alguna cosa que sols ella pogué escoltar, per anar a obrir la porta. Encara aquesta no estava oberta del tot que en Guerau entrà com una exhalació fent caure d'esquenes a la pobre Constança. El nostre amic bosquerol dubtà de si el sorprenia més el fet de veure la seva muller estirada al terra, dolent-se d'allà on rebé la trompada, o el rostre espantat i esgotat del seu amic, que esbufegava traient la llengua.
—M’has d'ajudar, amic meu! —Cridà tot i ser dins de la llar amb el seu amic allà davant. —Ens has d'ajudar a tots! És terrible...!
—No cal que cridis, ja ets dins i no sordejo. De moment encara no. Es pot saber què passa? Quina n'has fet ara? —Preguntà l’Odalric.
—Jo no he fet res...! —digué en Guerau mentre panteixava.
—Bé doncs, ja n'hi ha prou d'aquesta cridòria. Seu i reposa, que sembla que correguessis fugint d'alguna cosa terrible —digué l’Odalric mentre es disposà a fer un bon glop de l’escumosa cervesa que l’esperava dins la gerra.
—Dic que no he fet res... de dolent —aclarí en Guerau. —Però mentre gaudia de la meva sortida vaig ensopegar, per casualitat o per que els Creadors així ho volguessin, amb un dragó! El meu cor encara batega amb tanta força que em sortirà del pit per anar a fer la seva de l’ensurt que em donà —digué alhora que es posà la mà al pit per impedir que passes el que acabava de dir.
L’Odalric escopí tota la cervesa que tenia dins la boca, a punt per engolir-la. Se li feu un tap al coll en escoltar els mots que el seu amic acabava de pronunciar.
—Un dragó? —Exclamà pujant considerablement el to de la seva veu. —Però..., es pot saber per que vas anar a la cerca d'un dragó? Si no n'hi han, fa molt de temps que els feren fugir! On has trobar aquest monstre?
—A l’est del bosc, un xic més enllà del turó de Les Roques. En les terres properes a la ciutat-capital de Geriona —digué en Guerau mentre s’eixugava els esquitxos de la cervesa que anaren a parar a la seva roba.
—Prop de Geriona? Caram tu, quin esglai. Això queda molt allunyat d'aquí —digué l’Odalric mostrant un més que notable alleujament. —He escoltat comentaris de tota mena d'aquelles terres per part dels comerciants que visiten la nostra aldea. Es veu que hi ha molta gent estranya. En fi, ja s’ho faran, que per això tenen soldats i guerrers, per defensar-se. I ara, amic meu, si fossis tan amable de marxar i deixar-me continuar gaudint del primer àpat t’ho agrairia de tot cor.
Així fou que en Guerau marxà molt decebut per la reacció del seu amic doncs cregué que, essent un heroi com era, voldria fer-hi alguna cosa. Si s’enfrontà a un gegant, perquè no podia fer-ho amb un dragó? La Constança, que més o menys es recuperava de la trompada rebuda tot i que encara es fregava amb intensitat la part on l’esquena perd el seu noble nom, també es mirà a l’Odalric amb estranyesa als ulls doncs no entengué de cap de les maneres la seva reacció.
La cosa no hagués anat a més si no fos per que en Guerau anà per tota l’aldea de Calm explicant el que havia succeït i la seva increïble troballa. I tampoc s’oblidà d'afegir el menyspreu que mostrà l’Odalric en saber de l’existència d'aquell dragó.
—Allí es va quedar, com si res. Menjant amb tota tranquil•litat el primer àpat com aquell que hagués topat amb una sargantana —explicava en Guerau encara sorprès per la reacció impassible del seu amic.
Aquell relat fou llargament comentat per tots els aldeans de Calm, doncs aprofitaren qualsevol instant per treure el tema.
—Tornen els temps que creiem ja passats i que molts ja teníem oblidats —digueren els ancians coneixedors dels antics relats on es parlava dels dragons.
—Han passat molts eclipsis des de que feren fugir els darrers dragons —comentaven alguns aldeans a la plaça del mercat o als portals de les seves llars.
—Sí, molts eclipsis. Llavors els cavallers, guerrers i alguns mercenaris aconseguiren matar-ne un munt i la resta fugiren esporuguits —deien d'altres a la taverna de l’aldea.
—Com s’anomenava aquell cavaller que mai ningú va saber d'on sorgí i matà aquell dragó de tres caps alliberant la ciutat de Geriona? —Preguntaven les dones, aprofitant per dir tafaneries mentre rentaven la roba a la riba de la riera d’âtnik-sam.
—Caram, no ho recordo! Molt ha plogut des de llavors! —Responien d'altres.
Així passà aquell jorn, però al següent les noves que arribaren no foren millors. Viatgers de tota mena en fugien d'aquelles terres doncs semblava que el dragó era de grans dimensions i molt ferotge. Per acabar-ho d'adobar, la seva femella feia i desfeia d'igual manera. Així doncs, entre tots dos provocaven grans destrosses. Els pobladors de les aldees properes començaren a preocupar-se, doncs l’activitat dels dragons anà incrementant-se cada cop més. I està clar que a l’aldea de Calm també augmentaren aquests temors.
—I els cavallers del rei? On són per protegir-nos? —Es preguntaren els aldeans molt preocupats.
Tots i cadascun d'ells començà a enyorar als coratjosos cavallers, guerrers i mercenaris que lluitaren contra aquests éssers fins fer-los fugir. Per ser sincers, quan l’amenaça dels dragons desaparegué, també anaren desapareixent aquests hàbils i valents caçadors doncs ja no hi havia raó de que hi fossin. Tots ells posaren les seves armes al servei d'altres gestes, fet que provocà que el seu ofici s’esvaís tan ràpid com el fum de les xemeneies en un dia de fort vent.
En temps passats, en els que aquell dragó de tres caps anomenat Gerió féu de les seves, passaren algunes llunes en que tot rotllava segons els designis del dragó fins que, un bon dia, els temors s’apoderaren dels seus pensaments doncs, de sobte, recordà que el cap del clan, al qual devorà per abassegar-li el poder, tenia una filla de nom Pirëne que aconseguí fugir a terres més allunyades situades a l’est properes a la gran serralada que separava aquelles terres del vast desert de Yôgu. Així doncs, el dragó Gerió prengué la decisió d'anar a cercar-la per capturar-la i poder-la devorar, tal i com va fer amb el seu pare, assegurant-se d'aquesta manera que res ni ningú arrabassaria el seu poder sobre la ciutat i les terres que l’envoltaven. Desplegà les seves grans ales i volà a l’est, cap a on creia que s’ocultà Pirëne i començà a sobrevolar aquella gran extensió de boscos i muntanyes. Durant moltes llunes volà i tornà a volar per damunt una gran estesa de terreny, però no la trobà. Ella, amb els coneixements que sàviament el seu pare li va transmetre, s’ocultava dins les nombroses coves que hi havia en aquella serralada i sols feia ràpides sortides per agafar alguna cosa per menjar i, de seguit, es tornava a amagar. D’aquesta manera el dragó mai la trobaria. A Gerió aviat se li pujà la mosca al nas i, un cop esgotada la poca paciència de que gaudia, conclogué d'emprar el seu fètid i roent alè per podrir i cremar tota aquella estesa de terreny de la serralada. D’aquesta manera cregué que, per molt que Pirëne s’ocultés, acabaria sucumbint emmetzinada o per les flames que devoraven tot al seu pas. Així fou com la noia es trobà envoltada pel foc i començà a notar els efectes devastadors de la ferum de l’alè del dragó. De lluny estant, un cavaller desconegut, almenys pels pobladors d'aquelles contrades, protegit per una armadura resplendent de color daurat i cavalcant un corser d'un blanc lluent, aparegué de sobte i veié la gran columna de fum que el foc destructiu d'en Gerió provocava. En témer la pitjor de les desgracies, esperonà la seva muntura per apropar-se tant ràpid com pogué i així poder assabentar-se del què passava. Molts són els que afirmen que s’endinsà entre les flames i que el foc no li provocà cap mal. Llavors veié a Pirëne agonitzant envoltada de flames afamades. L’agafà en braços, la muntà al seu corser i s’allunyaren tant com els fou possible, però ja no hi fou a temps de salvar-li la vida. Abans de que l’últim alè de la força de la vida l’abandonés, la noia pogué narrar els fets ocorreguts al cavaller i, en acabat, morí als seus braços. Una tomba li féu al bell mig de la serralada quan el foc s’extingí i la cobrí de les flors més boniques que el bosc, renascut de forma misteriosa després de la terrible destrucció, l’hi oferí. Quan acabà de recitar unes súpliques per que el seu viatge al món dels esperits fos plaent, decidí anar a cercar al dragó causant de tan terrible desgracia amb la còlera com a mestressa i senyora dels seus pensaments. Trobà en Gerió a recer dins la ciutat i el reptà a un duel. El dragó acceptà convençut de la seva victòria, però ignorava completament el gran coratge i l’astúcia del desconegut cavaller. Els pobladors, esclaus d'en Gerió, observaren la lluita des de dalt de les muralles i quedaren admirats de com aquell cavaller, armat amb una llança i un escut amb dues franges vermelles creuades, plantava cara al dragó. Aquest, que tenia totes les de guanyar el duel doncs atacava amb els tres caps, féu un moviment equivocat que deixà al descobert la part més vulnerable d'un dragó, el pit. Aquell cavaller no desaprofità l’ocasió i li enfonsà la llança fins travessar-lo. En Gerió féu un crit de dolor espantós, caigué al terra amb la seva sang que brollava sense aturador per la ferida i, després d'uns breus instants de penós sofriment, quedà immòbil per sempre. Així fou com, gràcies a aquell cavaller desconegut, la ciutat i els seus aldeans foren alliberats.
—On són aquests cavallers coratjosos ara que els necessitem? —Es preguntaven els aldeans.
—Fa tant de temps que varen desaparèixer... —responien els ancians sense amagar la tristor dels seus mots.