ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 8)

Era tal l’aldarull que provocaven el grup d’aldeans mentre s’apropaven a la llar del bosquerol, ja que no pararen ni un sol instant de comentar i debatre entre ells la qüestió que allí els portava, que fora estrany que ni ell ni la Constança sortissin al pati a veure que passava. Però no fou així i ningú trobaren. Tots plegats anaren creuant la porteta de fusta de la tanca fins que envaïren el pati però ningú sortí de la casa, cosa que els féu concloure que segurament cap dels dos hi eren.
Malgrat tot, i just en el moment en que el carnisser anava a fer un comentari despectiu dels seus vers el bosquerol, en Mateu s’apropà decidit a la porta i la copejà amb certa fermesa. Sols hi hagué silenci com a resposta. Llavors s'hi apropà en Garrumbert seguit per la Tili i l’atenta mirada de la resta d’aldeans allí reunits, mirà fixament als ulls del forner i els dos copejaren la porta més fort encara. Tampoc hi hagué resposta. Llavors hi aproparen les orelles i pogueren escoltar unes passes titubejants d’algú que caminava per l’interior de la casa i els donà la sensació que s’apropava a la porta. Finalment aquesta s’obrí un xic i, lentament, l’Odalric anà traient el cap per l’escletxa mostrant un rostre sorprès en adonar-se de la multitud que envaïa el seu pati, unes galtes força vermelles i uns ulls enrogits. De segur que, com la resta, havia passat la nit en vetlla però acompanyada d’una generosa quantitat de cervesa escumosa.
Tot i que el seu aspecte era lamentable, tots i cadascun dels que allí estaven s’anaren arrambant al seu voltant i començaren a anomenar-lo “bon Odalric, coratjós bosquerol, gran heroi de l’aldea de Calm i contrades properes i no tan properes”. Tot seguit començaren a parlar de la destral de virtut que posseïa, una magnífica arma que tot ho talla d’un sol cop, que en mans d’un heroi amb el cor ple de valentia res ni ningú la pot aturar... I així continuaren una bona estona fins que en Mateu i en Garrumbert s’adonaren de que l’expressió del bon amic Odalric s’anà alterant a mesura que la resta no parava de parlar i cridar. Conclogueren que allò era un signe inequívoc de que dins del cap del bosquerol es féu un veritable embolic.
—Prou! —Cridà quan tingué l’ocasió de fer-ho. —Ja n'hi ha prou d’aquest embull! Si parleu tots al mateix temps no entenc res del que dieu i en faig un garbuix de tot plegat!
I tots silenciaren de cop les seves boques en escoltar aquell crit. En Mateu no pogué ocultar el seu ensurt davant la reacció del seu veí bosquerol.
—I si parleu d’un en un tampoc entendrà res! —Cridà una veu femenina, encara que molts posarien en dubte aquesta afirmació, que sorgí d’una de les finestres del pis de dalt. —No us adoneu que és un talòs i un covard?
I tots els allí presents dirigiren la seva atenció a la finestra d’on sorgí aquell crit.
—Tu calla, dona! —Exclamà l’Odalric enutjat.
I tots dirigiren la seva atenció al bosquerol visiblement sobtats per aquella exclamació.
—Vull dir..., no et preocupis estimada esposa meva..., això és cosa d’homes... —balbucejà l’Odalric molt contrariat per aquella situació.
—Doncs així sí que em preocuparé, “estimat espòs meu” —digué la Constança traient el cap per la finestra amb paraules carregades de burla. —Si això és cosa d’homes, no se que han vingut a buscar aquí... —i es tornà a ficar dins davant l’atònita mirada de tots els aldeans de Calm que eren allà.
El silenci es féu amo i senyor d’aquella situació mentre tots miraven molt atentament al bosquerol.
—Bé... Es pot saber a què és degut tot aquest enrenou? —Digué intentant mostrar una certa normalitat alhora que ensacava la camisa dins els pantalons. —No se de que parleu i tinc molta feina per fer, sabeu? Estic molt ocupat jo...
Els aldeans de Calm congregats davant la llar del bosquerol es començaren a mirar els uns als altres sense tenir massa clar què havien de fer o dir. Finalment fou en Mateu, amb la inestimable tot i que de vegades un xic desconcertant ajuda d’en Garrumbert, el que posà al corrent de tot plegat al bon Odalric. Aquest escoltava amb tota l’atenció que podia oferir en aquelles circumstancies, val a dir que no masses, tota la història sense adonar-se que estava sota l’atenta mirada d’en Amalric, el carnisser, que començava a assaborir el plaer de veure a l’humil bosquerol embolicat en la més gran de les dificultats que ni ell mateix mai hagués pogut imaginar.
Però de seguit aquest plaer se li tornà amarg a l’Amalric ja que s’adonà que les coses no rutllaven com a ell li hauria agradat: per començar, l’Odalric continuava trasbalsat pel munt de cervesa que havia ingerit; per continuar, mostrà gran orgull i envalentiment en assabentar-se que la destral que posseïa era veritablement una arma de virtut ja que des de la infantesa mostrà que el plaïen i molt les llegendes vinculades a armes de virtut. Més d’un cop, fins i tot havent assolit la maduresa que el pas dels eclipsis atorga, el seu desig més anhelat fou el de tenir una d’aquestes armes amb poders meravellosos sols reservades als grans guerrers i herois. Malgrat que el seu cap continuava envaït per l’emboirament provocat per l’excés de cervesa, de seguit s’adonà de les intencions dels seus veïns: brandar la destral de virtut i lluitar contra els dos dragons que assetjaven les terres properes i amenaçava la seva aldea. No us penseu pas que aquesta idea no li fes el pes, ni que sols fos un xic, però de sempre que havia intentat esmunyir-se de tasques pesades i perilloses. Així les coses, conclogué de continuar posant terra pel mig.
—Anem a veure, estimats veïns i alhora apreciats companys... —digué intentant mostrar una serenor que a tots els que eren allà de seguit notaren forçada. —Em voleu donar a entendre que el que espereu de mi és que vagi a empaitar i matar aquests maleits dragons? Però per l’amor dels Creadors! On ses vist que algú, ni el més agosarat dels agosarats, realitzi semblant i temerària gesta amb la sola protecció d’aquests calçons vells i aquesta armilla.
Un gran murmuri començà a planar pel pati de la llar del bosquerol en acabar de dir aquelles paraules. Els rostres dels aldeans reflectiren sorpresa en escoltar aquella afirmació que alguns ja donaven per certa i al de l’Amalric se li afegí una certa indignació.
—Segons tinc entès, en el meu humil saber, que per portar a terme aquestes lluites tan perilloses és necessària la protecció d’alguna mena d’armadura, o quelcom de semblant... —afegí l’Odalric aprofitant el desconcert que entre la multitud guanyava adeptes i que ell observava amb gran satisfacció. —I com que això és així, fent-vos saber que jo no en posseeixo cap d’aquestes proteccions, concloc que ja no hi ha res més per parlar i menys encara per discutir. Estimats veïns i alhora apreciats companys, que tingueu un bon jorn —digué amb el rostre seriós. Tot seguit tornà a entrar dins la llar tot tancant la porta amb certa contundència, es recolzà en ella i respirà profundament al mateix temps que s’eixugà l’abundant suor que s’havia acumulat en el seu rostre.
A fora, la major part dels allí presents estigueren d’acord en que aquell assumpte era molt seriós i delicat i que no es podia agafar amb lleugeresa. Quan molts ja començaren a donar la causa per perduda el so d’un flabiol els féu reaccionar i observaren a en Jaume de Saïriawggart i Arëir un xic apartat de la resta tocant l’instrument amb una certa i agitada insistència. Amb un dit no parava d’assenyalar l’aldea de Calm.
—No li féu ni cas a aquest. Tots sabem que no tenen massa fluïdesa els seus pensaments! —Exclamà l’Amalric el carnisser molt decebut e indignat per tal i com havien anat les coses. La possibilitat de veure a un Odalric humiliat s’esvaïa més ràpid de lo que una forta ventada arrossega les fulles caigudes dels arbres a l’estació de les pluges i les primeres fredors.
—Que un mal llamp ens parteixi a tots! —Cridà de sobte en Garrumbert amb uns ulls molt oberts que semblaven voler menjar-se el món. —No em voldreu donar a entendre que no enteneu el que el nostre bon amic ens vol fer saber? Com hi ha món que sou més babaus del que ja de per si sembleu! —I es mogué entre la multitud sense parar de gesticular i apropant el seu curiós rostre al d’alguns aldeans sobtats per aquella reacció.
Els veïns de Calm es miraven els uns als altres sense acabar de treure’n l’aigua clara. Davant aquella reacció en Garrumbert s’aturà de cop, aclucà els ulls i féu una profunda respiració mostrant una expressió decebedora. Llavors tornà a obrir les parpelles tant com pogué.
—Si està claríssim! —Exclamà de cop i volta alçant els braços a un cel mancat de núvols. Tot seguit assenyalà amb un dit al pobre Jaume que havia parat de tocar el seu flabiol i dibuixava un agradable somriure. —Ens està dient que anem a l’aldea a parlar amb el ferrer. Ell ens pot donar un cop de mà en aquest afer. Com hi ha món que és això el que ens vol fer saber!
En acabar d’escoltar l’explicació d’en Garrumbert, malgrat que ningú sabia qui era i d’on havia sorgit, l’expressió dels rostres dels aldeans canvià i tots i cadascun d’ells començaren a afirmar que aquella era la solució. Cal dir que el que més mostrà la seva satisfacció fou el carnisser, ja que veié una mica de llum en el seu desig de veure un Odalric en una situació compromesa.
Així les coses, tots i cadascun d’ells anaren a parlar amb el ferrer, anomenat Grosset però al que tots sobrenomenaven “el grassonet” sorgit de jugar amb el seu nom doncs la seva aparença física era tot el contrari, i aquest els escoltà amb molta atenció. Un cop s’assabentà de la situació, començà a moure el cap sense esmentar cap mot donant a entendre que meditava la proposta feta. No els estranyà que es prengués el seu temps ja que per tots era sabut que no era precisament un home veloç pensant les coses, com tampoc ho era fent les tasques encomanades, però com que no hi havia ningú més els aldeans de Calm es conformaven. Per ser sincers, altre remei no els tocava. Finalment es girà de cara als que esperaven amb impaciència la seva resposta i tornà a moure el cap.
—El que em demaneu és complicat —digué el ferrer amb seriositat provocant la decepció dels allí presents. —Jo no soc un mestre en fer armadures. Tots ja sabeu que el nostre senyor protector de Mas Carbó porta totes aquestes tasques al ferrer de l’aldea de Saisübra. A més a més no es pot fer una cosa com aquesta sense tenir els mitjans i materials adequats.
En escoltar aquells mots tots posaren cares llargues de desil•lusió. Però en Amalric no estava disposat a deixar passar l’oportunitat de posar en evidència, i també en ridícul, a l’Odalric.
—I si anem a parlar amb el fuster? —Preguntà amb decisió. —No se... li podria fabricar un escut de fusta reforçada...
—Però què dius, amic carnisser —respongué un dels aldeans. —De què li servirà un escut de fusta, per molt reforçat que sigui, contra l’alè roent dels dragons? En un tres i no res el convertirà en cendres.
L’Amalric dedicà una mirada amenaçadora a qui digué aquelles paraules tot i que en el fons sabia del cert que tenia raó. Així que s’empescà una altre enginy.
—I què en penseu d’una lloriga? —Preguntà el carnisser tot dirigint-se al ferrer. —Millor que res, no creieu?
—Home, la veritat és que no llueix gaire una lloriga... —digué algú que es trobava més al fons.
—Pels Creadors que es tracta de fer una tasca perillosa i no de lluir-se davant de tots i de tothom! —Exclamà l’Amalric sense ocultar la seva indignació. —Ni que hagués d’anar a mostrar-la davant del rei i la reina...
—Aquesta sí que és bona! —Digué el ferrer de sobte — Anem a veure, si de lo que parleu és de fabricar una veritable lloriga us haig de dir que és pràcticament impossible —i continuà amb un to més solemne. —Són necessaris els coneixements i les habilitats dels Negrets, o follets de les coves, per fer una cosa com aquesta. I us diré més, ni que jo fos capaç de fer-ho hauria de treballar-hi un munt de llunes... i llavors tots nosaltres ja estaríem a la panxa dels dragons... —conclogué amb un ampli somriure.
Els aldeans començaren a sentir-se veritablement abatuts i espantats. Res de lo proposat anava bé i de ben segur que en Baluk d’Astharot i la seva femella Drakaina s’apropaven cada cop més a l’aldea.
—Què em de fer ara? —Preguntaren alguns a en Mateu i a en Garrumbert amb una marcada expressió als ulls dels que cerquen una solució amb certa desesperació.
Els dos s’intercanviaren mirades dubtoses. De sobte en Garrumbert alçà una de les seves celles i es gratà el cap per damunt del capell de llana negre que el cobria.
—Tinc entès que en temps passats, quan algú no es podia permetre una brillant armadura, es cosien anelles de metall damunt d’un gipó de cuir —digué mentre es gratava la barbeta. —Com hi ha món que es conformaven amb això!
Els murmuris anaren creixent per moments ja que en les paraules d’aquell peculiar personatge trobaren una solució.
—Doncs anem a veure que es pot fer de tot plegat! —Exclamà un Mateu joiós.
Així fou que l’Odalric hagué de buscar el seu gipó, aquell tan vell que feia un munt de temps que no es posava i que ni tan sols recordava on el tenia. Un cop el trobà el féu portar a la forja d’en Grosset el ferrer que no parava de moure el cap d’un cantó a un altre. De fet, tota aquella activitat sobtada no el plaïa ni gens ni mica però no podia decebre als seus veïns. Així que quan tingué el gipó del bosquerol es posà a buscar, juntament amb el forner i el carnisser, totes les anelles de metall que poguessin trobar per tots els racons. Arreu era ple de ferralla però us puc assegurar que la remogueren tota, fins i tot trobaren coses que ni el ferrer recordava. A la fi pogueren arreplegar una bona quantitat d’anelles de metall que en Garrumbert es cuidà d’inspeccionar un cop les deixaven damunt la taula de treball. De seguit féu saber a en Grosset, que cada cop es mostrava més disgustat per la tasca que es veia a venir, que ja es podia posar a treballar netejant i unint les anelles. El ferrer ho féu amb desgana, així ho veieren tots reflectit en el seu rostre, però de seguit aquesta expressió canvià.
—Tal i com jo creia no hi ha prou anelles per cobrir el gipó d’una persona tan generosa de pit i espatlles com el bon amic Odalric —digué amb gran satisfacció en els seus mots ja que cregué amb certesa que aquí s’acabaria la seva feina i el deixarien tranquil.
—Bé, si no hi ha prou anelles petites... haurem de desfer aquelles cadenes que teniu en aquell racó i que, pel seu aspecte, diria sense por a equivocar-me que no empreu mai —digué en Garrumbert tot assenyalant amb el dit a un dels racons més foscos del cobert on tenia la forja. —Que pluges torrencials inundin aquesta aldea si no es poden aprofitar!
Amb feines i treball aconseguiren convèncer al ferrer per que desfés aquelles rovellades cadenes i de les baules en fes anelles tan fines com els seus coneixements i habilitats en l’art d’emprar el martell li ho permetés.
Tot seguit, un cop tingueren apunt les anelles, posaren les més petites al pit del gipó deixant les més grans i gruixudes per la part de l’esquena. Un cop acabaren, amb les anelles sobrants també varen cobrir uns calçons vells del nostre amic bosquerol. Fins i tot l’Amalric el carnisser posà el seu granet de sorra a la causa ja que, de cop i volta, recordà que a les golfes de casa seva, encimbellat a una cartel•la situada en un dels racons més enteranyinats i ombrívols, hi reposava un bacinet abonyegat i malmès. Així que tan lleuger com li ho permeteren les seves cames anà a buscar-lo i el portà al ferrer per que l’arrangés tan bé com li fos possible.
Aquella feinada els tingué ocupats el que quedava de jorn i tot el següent. Mentrestant, el nostre amic bosquerol romangué a la seva llar esperant el resultat de tota aquella moguda bevent cervesa escumosa, fet que l’ajudà a que el pas del temps li fos més plaent. Al mateix temps, un xic allunyats de l’aldea, els dos dragons gaudien de la panxa plena fent llargues dormides.
L’albada que anunciava el despertar d’un nou jorn descobrí a uns quants dels aldeans de Calm enfilar el turó on hi havia la llar del bosquerol per fer-li arribar el resultat de tota aquella feinada. Entre ells també hi anaven el forner, el carnisser, en Garrumbert i fins i tot en Guerau. Quina fou la seva sorpresa quan pogueren observar a l’Odalric que els esperava assegut al banc de fusta del pati tot fumant un cigar. Amb certa reticència, però vençut per la manca de més excuses, acceptà de posar-se el gipó amb les anelles cosides i els calçons. No us podeu ni imaginar la fila que feia i a més d’un, l’Amalric el que més, no pogué evitar alguna rialla de burla. El bon bosquerol féu una profunda respiració de resignació i acabà per posar-se les botes que emprava per anar al bosc.
—Si no els mates amb la destral, de segur que moren d’un atac de riure! —Cridà la Constança que observà tot aquell ritual des de la porta. —O millor encara, fugiran i no ens haurem de preocupar dels seus cossos!
—Ets molt amable, “estimada esposa meva” —digué l’Odalric i tot seguit entrà dins de la casa sota l’atenta mirada de tots els allí presents i fent una fressa considerable de metall copejant-se a cada passa que donava.
Trigà una estona en tornar a sortir, fet que féu posar un xic nerviosos als que s’aplegaven al seu pati.
—No patiu, el que passa és que “el meu estimat espòs” s’està acabant d’empolainar! —Tornà a cridar la Constança amb mots carregats d’ironia i això féu riure a més d’un.
—Però què... Què és això? Com és que... —digué algú en veure sortir al bosquerol.
Aquest s’havia posat damunt el bacinet un empolsinat capell de teixit de llana gruixut amb la superfície peluda i, per sobre del gipó, una llarga i ample capa d’un gris descolorit.
—Com és que t’has posat això? No se si fas més el ridícul ara o abans... —digué el carnisser vençut per la curiositat.
—Anem a aclarir unes quantes coses, apreciats i estimats amics i veïns: si realment heu pensat en algun moment que aniria a cercar aquells animalots ferotges fent més fressa que el repic de les campanes del santuari de la ciutat d’Adnüariwd, esteu més que equivocats. M’haureu de perdonar però no penso igual i com que soc jo el que ho haig de fer doncs serà així o no vaig a la cerca dels dragons —digué l’Odalric. —No em sembla assenyat que et puguin escoltar molt abans d’arribar a lloc.
La veritat és que sí que les anelles feien molta fressa i el fet de posar-se aquella capa ajudà a esmorteir-la. El seu aspecte no convidava a pensar que aquell home anava a l’encontre de dos dragons, una gesta temerària. Per ser sincers semblava que formés part d’un grup de saltimbanquis que hagués arribat a l’aldea per oferir el seu espectacle, però ningú en féu esment. Tot seguit en Mateu li donà la destral de virtut i l’Odalric l’aferrà pel mànec amb força.
—Guereu —digué el bosquerol. —Tu m’acompanyaràs a cercar els dragons.
—Com? Jo? I perquè? Jo no... —digué el seu amic i company de feina visiblement espantat.
—És molt senzill: et necessito per trobar-los ja que sols tu saps on els vares observar i això em facilitarà la tasca —afegí l’Odalric molt seriosament.
—Molt bona pensada! Sí senyor! Com hi ha món! —Exclamà en Garrumbert molt exaltat.
—Però jo... —repetí en Guereu contrariat.
—Vinga, no ens faràs creure que no vols donar un cop de mà al teu amic i, de retruc, salvar la nostra estimada aldea —digué en Mateu tot posant-li una mà a la seva espatlla.
—No.. però... jo no... escolteu-me...
Però ningú l’escoltà i cridaren el seu nom com també cridaren el de l’Odalric. Mentrestant, un xic amagat, l’Amalric es fregava les mans de satisfacció en veure que el seu pla anava amb vents favorables. Llavors el bosquerol demanà que li portessin la seva mula, la que emprava en els seus treballs al bosc i aquesta, en veure la fila del seu amo, li dedicà una mirada esbalaïda i renillà no sabent ningú del cert si era de mofa. Sense mostrar gran entusiasme, més aviat al contrari, l’Odalric muntà la mula i partiren seguits per un Guereu que no parava de maleir el dia que es topà amb els dragons. Mentre creuaven l’aldea cridaren els seus noms i foren aplaudits per tots i cadascun dels veïns que envaïren el carrer per desitjar sort al que consideraven el seu heroi.