ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 2)

Un relat de: Jaume Carreras Carrasco
La celebració es va allargar tant que la lluna ja portava gairebé mig regnat al reialme del cel quan els aldeans varen començar a retirar-se a les seves llars per cercar el descans entre els llençols del seu jaç. L’Odalric s’acomiadava de tots i cadascun d'ells, recolzat al llindar de la porta de la taverna doncs tenia certes dificultats per mantenir-se dret, amb un ampli somriure al seu rostre i encaixant amb força les seves grans mans amb les que li eren ofertes. De fet ningú dels allí presents volia marxar sense encaixar les mans de l’heroi, així que ho hagué de fer amb tots. Un cop fora, mentre caminaven pels carrers, els aldeans no paraven de tocar-se i mirar la mà adolorida, doncs les encaixades del bosquerol eren fetes amb totes les seves forces. Ell sabia amb certesa que molts dels que eren a la taverna mai s’havien dignat a mirar-lo, menys encara a dirigir-li cap mot; en canvi aquella nit varen beure fins a omplir a rebentar els seus estómacs, varen parlar amb ell i varen fer comentaris de lloança vers la seva persona com si fossin amics des de la infantesa. Pot ser que aquella encaixada feta amb tant d'èmfasi fos com a venjança per aquests que abans l’ignoraven i ara l'elogiaven. Fos per aquest motiu, o per que l’excés de cervesa no permetia que controlés la seva força, finalment va marxar l’últim aldeà i així ell i la seva esposa Constança es varen poder retirar a la seva llar per estirar-se al seu llit sense ni treure’s ni una sola peça de la roba que portaven posada. No va passar ni un breu instant que ja es trobaven endinsats profundament al món dels somnis. Estaven certament molt esgotats.
El cant del gall va donar la benvinguda a un nou jorn. El bosquerol i la seva esposa es varen despertar remugant i amb un fort dolor al cap, fruit del festeig de la nit anterior. A mida que el jorn avançava, l'Odalric de can Tres Pins anava prenent cada cop més consciència que la seva gesta amb el gegant Arrencapins s’estava desbordant al passar de boca a orella entre els aldeans. Com aquell qui res, sense voler-ho ni demanar-ho, l’humil i honrat bosquerol es va convertir en l’heroi de l’aldea de Calm. Però la seva sorpresa no es va quedar sols aquí doncs, passades unes quatre o cinc llunes, les noves de la seva gesta ja havien arribat a aldees molt més llunyanes i van decretar que fos l’heroi de les terres de Geriona, que temps a venir s’anomenarien la vegueriu de Tsïatus. No cal ni dir que tal fet va acabar d’omplir la seva altivesa, si és que encara en quedava un xic per omplir: pels carrers tots el saludaven, el miraven amb molt de respecte i allà on anava podia agafar i fer el que el plagués sense haver de donar cap moneda a canvi. Quantes més llunes passaven, més convençut estava de no explicar mai a ningú la veritat dels fets succeïts aquella nit amb el seu enfrontament contra el gegant.
Com era d'esperar, aquell relat també va arribar a les orelles del veguer i la seva esposa que governaven aquelles terres en nom del rei. No era un fet gens habitual que els veguers i els seus consellers, nobles i cavallers prestessin ni la més mínima atenció als fets ocorreguts en petites aldees. I menys encara a les tasques dels seus aldeans. Però la gesta d’Odalric de can tres Pins, el bosquerol, va prendre unes dimensions tan desmesurades que no varen poder deixar-la passar sense ser llargament comentada i debatuda. Fou per aquest motiu, i no per cap altre, que l’esposa del veguer va concloure que havia d'agrair d'alguna manera a l’Odalric el fet que alliberés les seves terres del gegant Arrencapins. Així fou que ho va consultar amb el seu espòs i, amb la seva aprovació, varen concloure d'enviar un missatger muntat en un magnífic cavall a l’aldea de Calm per que entregués en mà un present i un pergamí, redactat per l’esposa del veguer però escrit pel seu escrivà, on amb paraules sinceres agraïa la gesta del bosquerol fent marxar de les seves terres al gegant, que pel sol fet de que fos tant matusser ja el feia molt perillós. Mentre l’Odalric de can Tres Pins anava llegint els mots escrits en el pergamí no va poder ocultar, i de fet tampoc ho va intentar, l’enorme satisfacció que omplia el seu cor a mesura que avançava en la seva lectura. I per donar veracitat al pergamí, si és que calia, aquest acabava amb la firma de l’esposa del veguer i el segell del seu anell, que era l’escut de Geriona, gravat en cera vermella. El missatger, un cop va fer entrega a l’Odalric del pergamí i el present, en forma de farcell allargat embolicat amb una pell de bou, va retornar a la ciutat-capital deixant al bosquerol al mig d'un dels carrers de l’aldea de Calm, amb el cos encara tremolant per l’emoció i envaït per la joia. Tot s’ha de dir que, per uns breus instants, també es va sentir aclaparat doncs de seguit es va adonar que estava envoltat de curiosos aldeans que volien saber el contingut del pergamí i el que contenia aquell farcell de formes allargades.
Tal era l’admiració que li va provocar aquells mots escrits en el pergamí que, en arribar a la seva llar i després d'ensenyar-lo a la seva esposa, no va dubtar ni un sol instant en clavar-lo en una de les parets de fusta del menjador. Moltes eren les estones que es passava davant de la llar de foc encesa fumant cigars, fets de fulles seques de tabac enrotllades i sense apartar ni un sol moment la mirada d'aquell tros de pell de vaca seca on hi havia escrits aquells mots d'agraïment. Tantes vegades el va llegir que va arribar a saber-lo de memòria i, malgrat no anomenava al rei, dins seu creia amb fermesa que també estava complagut amb la seva gesta. Els veïns i la resta d'aldeans de Calm no deixaven passar cap jorn sense anar a visitar-lo i ell, molt afalagat, els convidava a seure al seu costat i els recitava les paraules escrites en el pergamí mentre gaudien d'una bona gerra de cervesa escumosa.
Amb tot, el que veritablement el va sorprendre i va admirar encara més, si es podia, fou el present. L’esposa del veguer havia ordenat enviar-li, juntament amb el pergamí, una destral d'armes amb un llarg mànec de metall. Mentre l’observava, el bosquerol s’imaginava que era una arma que durant molts eclipsis havia pertangut al llinatge del veguer i mirant embadalit l’espasa de la destral, lluent i esmolada en forma de mitja lluna, visualitzava grans batalles i gestes realitzades amb l’ajuda d'aquella arma. I va deduir que devia ser molt preuada, doncs estava intacte i esmolada com si mai s’hagués usat. Estava tan meravellat per aquell present que sempre més es va passejar pels carrers de l’aldea portant-la penjada a l’esquena, encara que no l’hagués d'utilitzar i tots els veïns i aldeans el miraven amb uns ulls diferents: ja no veien un simple i humil bosquerol, veien un gran home de cap a peus.
Tot plegat feu que l’Odalric gaudís com mai d'aquell fet. Enlloc es sentia menyspreat, tot i que tothom ja el tenia considerat com un bon home i just alhora de prendre decisions. Fins i tot la seva esposa va canviar la seva actitud vers ell ja que també es va beneficiar de les repercussions a causa de la gesta del seu espòs. De tant en tant encara l’escridassava per coses sense importància, o li llençava alguna gerra de ceràmica, però també és cert que feia els ulls grossos amb segons quins assumptes i això l’Odalric ho va agrair i molt. La vida del bosquerol es va tornar més pausada i joiosa gaudint de cada pas que feia quan anava a passejar sense cap pressa, escoltant amb molta atenció el cant dels ocells quan es despertava, que acostumava a ser cap a migdia. La feina de bosquerol no corria cap pressa i els seus companys respectaven la seva decisió.
—On s’és vist que un heroi s’embruti les mans per treballar? —Deia a tothom encara que no fos preguntat. —Com a molt se les pot tacar de sang lluitant amb algun enemic! —Cridava i esclatava en sorolloses rialles mentre els que l’escoltaven aclamaven el seu nom.
La vida li anava a favor i la gaudia sense cap temor. Va passar l’estació de les pluges i la de les neus com mai recordava d'haver-les passat. La sort el continuava acompanyant somrient quan va passar l’estació de la primera verdor i semblava que no s’havia de tòrcer mai. Però quan va arribar l’estació de la calor, amb ella també va arribar un ésser que el poble Atliäs, homes que viuen dins dels boscos espessos, anomenaven ücard en la llengua de l’antigor doncs ells la coneixien i l’empraven molt sovint. En la llengua comuna, aquell ésser s’anomenava dragó.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jaume Carreras Carrasco

Jaume Carreras Carrasco

14 Relats

5 Comentaris

10912 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33

Biografia:
Em considero un escriptor de gènere fantàstic en Català malgrat que, de moment, no hi ha cap llibre meu publicat.
Nascut a Aiguafreda, ja fa uns anys que visc feliç-ment casat i amb un fill a Sant Hilari Sacalm.
Em plauen els relats plens de fantasia, èpica, màgia i aventures. El meu autor preferit és J.R.R. Tolkien i, en gran mesura, ell és el culpable de que el meu cap s'ompli de guerrers, herois, mags, bruixots...
Si us plau d'acompanyar-me, viatjarem junts per la grandiosa terra que els seus pobladors anomenen Nianitnüak, situada al fantàstic món d'Ariät sorgit de la meva imaginació, inspirat en l'entorn i en les llegendes dels Països Catalans.
Trobareu algun relat més en el meu bloc antic, ja que els companys de "El Ribot" i jo estem treballant en un bloc nou.

http://jacacosrelats.blogspot.com/

Per cert, a la xarxa ja no em trobareu amb el sobrenom de "Jacacos", he canviat pel meu veritable nom el perfil del Facebook i del Twitter. També em podeu trobar a Geonick.
Altres xarxes:

https://www.facebook.com/JaumeCarrerasCarrasco

@Jaume_Carreras

Google+

Gràcies per el vostre temps i lectura. Espero tornar-vos a trobar ben aviat.

(Tots els meus relats estan registrats a Safe Creative)