ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 6)

En Mateu sortí de la llar d’Odalric amb el pergamí ben amagat dins de la camisa de fil marró que portava. Amb passes molt lleugeres i prenent tot tipus de precaucions, com si tingués la sensació de que algú el seguís, es dirigí a la seva casa on, a la planta baixa, hi tenia el forn. Tot el camí el féu mirant en totes direccions i subjectant amb força el pergamí contra el seu pit amb les dues mans. De cap de les maneres volia que es perdés tan valuós document.
Creuà la porta de la seva llar sense entretenir-se, però no abans d'assegurar-se de que ningú el veiés. Avançada la nit com era, la major part dels veïns de segur que ja eren molt endinsats en el món dels somnis i els quatre que podien romandre desperts esgotaven les reserves de cervesa i vi de la taverna, amb el taverner enfurismat. Un cop dins, i havent tancat amb pany i forrellat la porta per que ningú entrés sense permís, es dirigí al fons de tot del local on preparava el pa i les coques. Un cop allí s’aturà de cop, mirà a banda i banda com si sospités de que algú el pogués observar i s’ajupí mentre allargava un braç obrint la mà per agafar quelcom del terra. Mentrestant l’altre mà continuava subjectant fortament el pergamí ocult dins la camisa contra el pit. Del trespol de fusta agafà una anella de metall mig amagada sota una gran quantitat de farina, molt escampada per tots els racons d’aquell local. Per ser sincers, d’altre cosa no es podia trobar a la casa d’un forner, no creieu? Estirà amb força l'anella i s’obrí una trapa acompanyada del grinyol de les frontisses mancades d’una bona untada d'oli i un petit núvol de farina.
De l'obertura es podien observar unes escales que permetien baixar a una cambra oculta sota el forn. No era molt llarga, uns deu o dotze graons fets amb taulons de fusta un xic atrotinats, però en Mateu els baixà ràpidament sense donar importància a les fresses de queixa que feien els graons al haver d'aguantar el seu pes. Malgrat ser una cambra molt fosca, el forner es mogué amb coneixement dels obstacles que allí hi havia i es dirigí a una petita taula rectangular situada al bell mig. Encengué el ble d’una espelma gruixuda que hi havia al damunt i de seguit la cambra s’omplí de la tènue però suficient llum. No era molt àmplia, però totes les parets al seu voltant eren plenes de lleixes amb llibres de totes mides i colors i, a jutjar per l'estat en que es trobava l'espelma, moltes devien ser les estones que en Mateu hi passava. Es tragué el pergamí de dins la camisa i l’estengué damunt la taula. L’observà durant uns breus instants amb uns ulls tan oberts que semblaven taronges i, de sobte, es dirigí amb decisió cap a una de les lleixes plenes de llibres que l’envoltaven.
—Aquest! No, aquest no... A veure... Ara l'he trobat!... Tampoc... Però, on deu ser? —digué malgrat que ningú més l'escoltava mentre es movia davant els llibres i triant un, un altre i ara un altre. I així fou durant una estona.
—Sí, és aquest el que buscava! —Exclamà finalment dibuixant un ampli somriure i agafant-ne un de molt gruixut i amb unes tapes molt dures.
Es dirigí amb decisió cap a la taula i posà el llibre al costat del pergamí, obrint-lo per on semblava haver-hi una relació de tot el que hi havia escrit i a quina pàgina ho podies trobar. Sort per que, amb el munt de pàgines que tenia, sense aquesta relació et podies passar tot un jorn buscant i encara bo si ho trobaves. Estigué pràcticament el que quedava de nit llegint aquell misteriós llibre.
—Caram, tu, aquesta sí que és bona! —exclamà més d’un cop.
Despertà un nou jorn i en Mateu encara tenia els ulls fixats en les pàgines del llibre. L'espelma es consumí un bon tros i moltes foren les pàgines que passà, però no en tragué l'entrellat d’aquells símbols de virtut i d’excel•lència escrits amb lletres que sols són visibles amb la llum que fan les flames d’un foc.
—A fe dels Creadors que no ho entenc... —repetí una i altre vegada.
Estava tan endinsat en els seus pensaments que no escoltà com algú donava cops a la porta de casa seva. De segur que era algun veí que volia comprar el pa de bon matí, però en Mateu no respongué a la crida. I prou que picà més cops la porta i més for que ho féu cada vegada. Insistí e insistí, malgrat tot la resposta sempre era la mateixa: el silenci. Aquell silenci es perllongà doncs deixaren de donar cops a la porta ja que qui els donava, en adonar-se que ningú obria, desistí de continuar. El forner continuava perdut entre els escrits d’aquelles pàgines quan, de sobte, notà un corrent d'aire que li vingué per l’esquena i féu caure el pergamí de l’Odalric al terra, al mateix temps que féu ballar la flama de l'espelma i voleiar una petita part de la farina escampada.
—Que n'és d’estrany aquest corrent d'aire, si jo he tancat la porta... —digué en Mateu.
—Com hi ha món que l'heu tancada, mestre. I ben tancada! Us ho puc ben assegurar, com també que vos sordegeu més que una rella —digué una veu enutjada que provenia de darrere seu.
En Mateu es girà de cop, sobtat per aquells mots que algú digué i no estava convidat a la seva cambra secreta. Llavors pogué observar en la penombra a un home amb l'aparença de tenir uns quaranta eclipsis, vestit amb una túnica de color negre com el sutge amb un cordill gruixut lligat a la cintura. El cap el portava cobert amb un capell de llana també negre i els seus ulls, grossos i curiosos, miraven fixament al forner. Aquella mirada posà a en Mateu encara més nerviós que l'aparició sobtada d’aquell personatge.
—Però, es pot saber per on heu entrat? Com us ho heu fet per trobar aquest amagatall? Qui sou vos? Pels Creadors que no entenc res de res! —Exclamà en Mateu visiblement intranquil.
Aquell home mostrava un rostre del qual no es podia deduir si tenia fred o calor i la seva mirada continuà observant al forner com si li volgués trobar allò que no tenia. Finalment s’apropà unes passes.
—És normal que féu tantes preguntes al mateix temps? Com hi ha món! Com voleu que us les respongui, d’una en una o totes seguides com vos les heu fet? Mal llamp partís la impaciència de la gent, aniríem molt més bé! —Cridà aquell home.
En escoltar aquells mots, en Mateu dubtà de si tenia al davant un home singular o un sonat. Decidí, però, no portar-li la contraria i així evitar que la mosca li pugés al nas.
—Disculpeu, senyor. És que m'heu espantat, la veritat sigui dita. Em creia sol en aquesta estança... —digué en Mateu.
—I sol estàveu. Sol i sord! O potser mengeu móres? Això o fèieu orelles de marxant quan picava a la porta. M’havíeu de sentir, com hi ha món! De segur que els veïns han escoltat els meus cops a la porta —digué aquell home mentre desvià l'atenció al llibre que hi havia damunt la taula. El llibre que consultava amb molt d'interès el forner.
—Però, com heu pogut entrar? La porta està ben tancada —digué en Mateu.
Aquell home s’apropà un xic més i girà el cap per tornar a mirar-lo de manera inquieta. Els seus ulls, sota aquelles celles peludes i gairebé juntes, semblaven voler llegir els seus pensaments.
—Sí senyor! La porta és ben tancada. Vos ho dieu i jo en tinc bona proba! No us entraran així com així, no..., us ho ben asseguro —digué aquell home sense parar de moure el cap, fet que inquietà més encara si es podia a en Mateu. —Us haig de dir, però, que teniu un hortet molt cuidat i maco. Sí senyor...
En escoltar aquella afirmació el forner deduí que ja sabia com s'ho havia fet aquell estrany personatge per entrar i allò provocà un lleu somriure de satisfacció en el seu rostre encara incrèdul.
—És clar! Ara ho entenc! —Exclamà en Mateu.
—Sí? Ara compreneu el que hi ha escrit al pergamí? Com hi ha món que sols us feia capaç de fer masses pel pa i les coques... Curiós, sí senyor... —digué aquell home apropant-se un xic més al forner i observant-lo atentament.
—No, el que vull dir és que ja se com heu entrat. Per la part del darrere! Heu entrat per la porta del darrere on hi ha l'hort. Per això l'heu pogut veure! —Afirmà satisfet en Mateu al mateix temps que assentia amb el cap.
Aquell home es mogué molt ràpid per l'edat que, si més no, aparentava i es posà a l’altre banda de la taula per posar-se davant del forner. S'hi recolzà amb les dues mans i estirà el cap endavant tant com pogué.
—Com hi ha món que us puc dir que també la teniu molt ben tancada i us puc afirmar que per molt que es colpegi també sordegeu com un roc. Sí senyor, com un roc. Vatua l'olla! —Exclamà aquell home.
—Però..., així doncs..., com carai heu entrat? —Preguntà el forner altre cop desorientat doncs errà amb la teoria de la porta del darrere.
Aquell home, sense dir res, es girà de cop i començà a observar els llibres que en Mateu tenia en aquella sala secreta, o almenys així ho creia fins que aparegué aquell personatge. En resseguí tants com pogué amb la mirada i assenyalant-los amb un dit.
—Curiós..., molt curiós... No sabia que un forner necessités tants llibres per poder fer masses... —murmurà aquell home.
—No són per fer masses, això no té gaires secrets. Són per poder consultar coses que també m’interessen. No sols de pa viu l'home... —respongué en Mateu al qual també l’encuriosí les rareses d’aquell home.
—D’acord doncs, deixem-ho així —digué aquell home girant-se de cop i tornant-se a apropar a la taula i mirant fixament el pergamí que havia caigut al terra blanquinós. —Hauríeu d’anar amb compte de protegir millor el vostre tresor. Com hi ha món! La Tili m’ha obert la porta per dins. Mal llamp em parteixi si no ha estat així de senzill!
—La Tili? Qui és la Tili? —Preguntà un Mateu un xic pertorbat que no se’n sabia avenir de tot el que estava passant.
Llavors, de cop i volta, saltà damunt la taula una jove guineu que el mirà amb els mateixos ulls curiosos i enigmàtics que aquell home.
—Us presento la Tili, senyor meu. Una companya de viatge ideal. Ella no fa tantes preguntes com vos. Vatua l'olla! I tant com no! —Digué aquell home.
En aquell instant en Mateu esbrinà com havia pogut entrar. De segur que aquella guineu passà per la petita portella que hi ha a la porta del darrere, que és la mateixa que utilitza el gat que tenen al forn per menjar-se els ratolins quan vol sortir a fora. Un cop dins de segur que d’alguna manera féu anar el pany per obrir-la, doncs aquella porta no la tancaven amb clau per que sols es pot obrir per dins.
—El temps se’ns tira al damunt sense compassió, senyor meu. Com hi ha món que sí! Ja heu pogut esbrinar que volen dir els símbols que envolten el text del pergamí? Ho heu perdut tota la nit per res? Un roc us caigui al damunt del cap si ha estat així... —exclamà de sobte aquell home, fet que sobresaltà a en Mateu.
—Bé..., la veritat és... El cert és que... —balbucejà el forner.
—El cert és que els dos dragons són cada cop més a prop de l’aldea. Mal llamp em parteixi si no és cert! Tots els veïns es resguarden dins les seves cases tancant-ho tot amb panys i forrellats. Portes, finestres... Tot! Com hi ha món! I els que tenen soterrani hi han baixat i allí resten, tremolant com fulles a l’estació de les pluges apunt de caure! —Exclamà aquell home mentre caminava al voltant de la taula fins posar-se al costat del forner, amb la seva inquietant mirada clavada en els seus ulls i movent el cap d’un cantó a un altre.
—Jo..., no he pogut esbrinar el seu significat. És cert! —Digué en Mateu un xic desesperat i deixant de banda altres qüestions sobre aquell home que, ara com ara, ja no li semblaven prou importants.
Aquell home havia agafat el pergamí del terra. Un cop fou al costat del forner el bufà per treure la poca farina que se li havia enganxat i aquesta anà al damunt d’en Mateu, que mogué la mà com si fos un ventall per allunyar-la de la seva cara. Llavors s’adonà que aquell home havia desplegat el pergamí i l’observava a la llum de l'espelma.
—Curiós... Molt curiós... Com hi ha món! —Digué aquell home.
—Vos podeu llegir el que hi posa? —Preguntà en Mateu.
—I és clar que sí, senyor meu. Com hi ha món que ho puc llegir! —Respongué aquell home.
—Pels Creadors que és una gran noticia! I, que hi diu?
—Doncs que l’esposa del veguer està molt agraïda per haver fet fugir al gegant de les seves terres i ...
—Això ja ho se! Vull dir els símbols que l'envolten, sabeu el seu significat?
—Com hi ha món! Per qui m'heu pres? No se que volen dir aquests símbols. De fet, crec amb certesa que hi haureu de treballar una mica més... —respongué aquell home tot girant-se d’esquenes a en Mateu, però allargant-li el pergamí amb una mà i fixant la seva atenció en les nombroses teranyines que decoraven el sostre de la sala. —Són bones companyes les d’aquestes contrades? Jo en conec unes quantes d’aranyes de terres més llunyanes amb les que pots conversar de manera molt distesa. Sí senyor!
El forner agafà el pergamí sense ocultar la seva decepció i fent un esbufec de resignació, doncs en veritat us dic que en el fons del seu cor cregué que aquell home posaria un xic de llum en tot aquell enigma.
—No ho entenc. Segons aquests llibres que he consultat són símbols escrits amb foc místic, tal i com jo sospitava, però malgrat que es poden veure mitjançant les flames no es pot comprendre el que volen dir... i parlant de dir, vos encara no m'heu dit qui sou i com us dieu —digué en Mateu.
Aquell home continuà una bona estona observant les teranyines del sostre i, al observar-lo, donava la sensació de que realment s’estigués comunicant amb les aranyes. El forner ho donà tot per perdut.
—Com hi ha món! Sou molt peculiar, senyor meu. I us dediqueu a fer masses per pa i coques! Que els dragons se’m cruspeixin si no és cert el que dic! Són símbols escrits amb foc místic, sí senyor, però sols els podreu comprendre un cop siguin transcrits amb còdols sota l'aigua —digué aquell home sense deixar de mirar les teranyines. Llavors es girà de cop i avançà unes poques passes de forma molt lleugera fins posar-se davant del forner i aquest, sobtat per aquell moviment inesperat, féu una passa enrere. —Continuo dient que la Tili és més bona companya que qualsevol home o dona. Com hi ha món que no fa tantes preguntes! —Exclamà tot acaronant la guineu que romania damunt la taula.
—Símbols de foc transcrits amb còdols sota l'aigua? I com es fa això, i... no heu dit que no en sabíeu el significat? Però... —digué en Mateu aclaparat pel que acabava d’escoltar.
Aquell home alçà la mà amb la que acaronava a la guineu, en clar signe de que el forner parés de formular qüestions una rere l’altre i tancà els ulls amb força. Es girà altre cop, féu unes poques passes i es tornà a girar, aquest cop amb els ulls ben oberts.
—Jo he dit que no en sabia el significat... Però com hi ha món que sí que conec la manera de saber-lo! I això altre, senyor meu, no m'ho havíeu preguntat —respongué amb un cert to irònic en els seus mots. Tot seguit mogué les dues mans d’un costat a un altre al mateix temps que s’apropava al forner. —Preguntes, preguntes i més preguntes. No m'agraden les preguntes! Per cert, ja que ho pregunteu, soc coneixedor de certes arts màgiques i tothom m’anomena pel meu nom, que no és cap d’altre que Garrumbert —i acompanyà aquests mots amb una exagerada i maldestre reverència.