ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 9)

Un relat de: Jaume Carreras Carrasco
Amb passos ferms i decidits, el bosquerol Odalric muntat en la seva mula i el seu amic Guerau creuaren el petit pont que permetia travessar la rasa que separava l’aldea de Calm de la resta de terres. No és que fos una aldea aïllada, no us penseu pas, però en el fons als aldeans d’aquesta petita però bonica i acollidora població els plaïa el fet de sentir-se separats; de que qualsevol que els volgués visitar hagués de creuar la serra de les Guilles i la riera de Riäluas si vingués per l’oest, o fins i tot la riera d’Âtniksam si venien per un xic més al sud, o es veiés obligat a creuar l’humil pont de fusta per salvar la no molt gran, però si un xic profunda, rasa a l’est.
Bé, com anàvem dient, l’Odalric i el seu amic creuaren el pont en direcció a l’est amb lleugeresa. De seguit deixaren enrere les terres de l’aldea de Calm i, quan els semblà que ja eren prou lluny de l’abast dels seus amics i veïns, alentiren el pas considerablement. En lo més profund dels seus pensaments, encara que cap dels dos ho hagués admès, no tenien cap pressa ni ganes de topar-se amb els dragons.
El sol havia fet una part del seu recorregut per arribar al migjorn en el regnat del cel quan els nostres herois arribaren a indrets que els donaren a entendre, i no calia ser un expert caçador de dragons per deduir-ho, que aquells terribles éssers ja hi havien estat: es trobaren envoltats de matolls cremats i herba abrasada, arbres esberlats i aixafats, l’aire que es respirava feia una forta pudor de socarrim i els envoltà una fumerola i un silenci sinistre que no convidava a la tranquil•litat. Tot plegat els provocà un temible malastruc. La suor que envaí a l’Odalric en observar aquell desolador paratge li regalimava per tot el cos com si acabés de sortir de la riera de Riäluas després d’un plàcid i relaxant bany, però res més allunyat de la realitat i es preguntà a si mateix si l’excés de cervesa no li havia enterbolit el seny quan acceptà de posar-se tota aquella aparatosa vestimenta i anar a l’encontre dels dragons.
Moltes foren les voltes que donaren per aquells indrets devastats per l’alè roent d’aquells éssers. Recorregueren diversos senders de sorra o plens de pedres, més estrets i d’altres de més amples, conreus amb les granges abandonades pels pagesos esporuguits per la presencia dels dragons i que encara fumejaven. Però en cap d’aquests indrets els trobà.
—No m’estàs ajudant gens, amic Guerau —digué l’Odalric intentant aparentar certa calma. —Des de darrere la mula no em podràs indicar el camí correcte.
—Massa que estic fent acompanyant-te —replicà un Guerau molt inquiet. —Un amic de debò no et posa enmig d’un embolic tan perillós com aquest...
—Però algú m’havia d’acompanyar! I tu ets l’únic de l’aldea que s’ha topat amb ells —afegí el bosquerol. —No t'ho agafis així, home. Jo et protegiré.
L’expressió del rostre den Guerau donà a entendre que allò no l’acabava de convèncer, però continuà caminant rere la mula i no féu ni el més mínim intent de posar-se al davant e intentar guiar a l’Odalric. “Ell és l’heroi i no pas jo...” es digué a si mateix.
Arribaren a un camí que serpentejava esquivant els turons i marges que hi havia en aquell lloc. En principi semblava que estava menys danyat i es podia escoltar el piular d’algun ocell. Allò els donà certa tranquil•litat i el recorregueren amb força confiança. La temença de topar-se amb els dragons s’anà esvaint lleugerament a mesura que avançaven i el nostre amic Odalric pensà que els dragons potser ja haurien marxat d’aquelles terres, qui sap si fins i tot de les Terres Empresonades, cansats i avorrits. Així les coses, conclogué que era el moment idoni de girar cua i tornar a l’aldea per omplir el seu estómac de menjar i escumosa cervesa tot explicant als seus veïns que els dragons havien fugit, qui sap si atemorits en veure’l arribar. En tombar una brusca raconada que feia el camí que transitaven, ja ho tenia completament decidit i a la punta de la llengua per fer-ho saber a en Guerau quan la mula s’aturà de sobte.
Allí es trobà amb un dels dragons estirat damunt d’uns quants arbres abatuts pel seu pes i amb el cap molt a prop del camí.
—Pels Creadors! —Cridà l’Odalric sobtat per la inesperada i gens desitjada troballa.
—Estem perduts! —Cridà en Guerau tot fent un bot i començant a córrer amb els peus que li tocaven el cul per allunyar-se tant com pogués d’aquell ésser. Rere seu sols deixà un rastre de pols que s’enlairava lleument fins que desaparegué de la vista.
La mula, també esglaiada, féu un moviment brusc aixecant les potes del davant i gairebé asseient-se al terra damunt les anques. Aquest fet, que agafà desprevingut al bosquerol sobtat per la visió d’aquell temible ésser, el féu caure d’esquenes i rodolà pel marge avall fins parar de cop damunt uns petits matolls secs i algun roc. Mentre queia rodolant passà pel damunt d’un bon nombre d’esbarzers que es feren mestresses i senyores d’aquells marges, però la sort altre cop estigué de la seva banda i sols la roba que portava al damunt rebé alguna esgarrinxada. Amb tot, tantes voltes sobtades per acabar picant d’esquenes a un terra ple de rocs i matolls el deixà ben marejat i lleument atontat.
Durant uns breus instants estigué allà estirat, de panxa enlaire, respirant amb dificultats i fregant-se el cap per intentar alleugerir el mareig que encara l’atordia. Es sentia el cos adolorit i tot plegat el féu oblidar momentàniament la causa de la seva caiguda. Però a la que intentà aixecar el cap, al mateix temps que mostrà un variat repertori de ganyotes per fer evident el seu malestar, descobrí al dragó molt a prop al seu costat que l’observava amb molta atenció. De seguit pensà que tant d’enrenou l’hauria despertat.
—Snüisatulas iästhiab —digué aquell dragó amb veu dolça i certament amable.
L’Odalric no deixà de mirar aquell ésser de dimensions enormes i aparença ferotge. Els seus ulls no podien estar més oberts i el seu cor bategava amb tanta força que li donà la sensació de que, si pogués, sortiria del seu cos per marxar bategant tan ràpid com pogués per allunyar-se.
—Ek riästuap ztots sîrpruas? —digué el dragó amb el mateix to dolç i amable d’abans i apropant un xic el seu cap.
El bosquerol no entenia res del que li deia. Potser encara estava sota els efectes de tantes voltes caient pel marge i el fort cop contra el terra quan s’aturà. Amb certesa, però, us puc dir que hi havia una altre cosa que l’amoïnava encara més que el simple fet de no comprendre el que el dragó li estava dient: no era d’altre cosa que els seus ulls, uns ulls enormes i penetrants que no paraven de mirar-lo amb una fixació que feia posar tots els pèls de punta. I l’Odalric en tenia molt de pèl per tot el cos! Finalment, i després de molt gemegar, s’aixecà del terra sense deixar d’observar aquell enorme ésser.
—Pels Creadors! —Exclamà el bosquerol. —Si m’ha deixat afectat la trompada que fins i tot em sembla que aquesta bestiola m’està parlant... i no l’entenc de res...
—Disculpeu-me, senyor, és culpa meva. Us estava parlant en la llengua de l’antigor que vos no compreneu —digué el dragó.
—Caram tu, aquesta sí que és bona! Ara sí que l’he entès! —Exclamà l’Odalric amb sorpresa en els seus mots i també en el seu arrodonit rostre.
—Com us deia, em semblava que estàveu sorprès —digué el dragó.
—Bé..., sí..., el cert és que sí que ho estic —afirmà el bosquerol intentant aparentar certa tranquil•litat tot i que no parava de bellugar-se, fet que propicià que les anelles de la lloriga dringuessin i aquest so arribés a les orelles d’aquell ésser.
—M’haureu de tornar a perdonar, senyor, però us haig de preguntar què cercàveu per aquestes contrades —digué el dragó. —Sols curiositat, no us penseu pas...
—Doncs mireu, ja que sou tan ben educat us ho diré: sols havia sortit a donar un tomb amb la meva muntura, per que estirés les potes una mica... —respongué l’Odalric ara també sorprès per l’amabilitat del dragó.
El nostre amic bosquerol no tenia cap desig de continuar la conversa amb aquell ésser, per molt educat que fos. L’aspecte ferotge, les grans i esmolades dents, aquella llengua llepant-se els llavis... tot plegat el posava molt nerviós. Així fou que s’enfilà altre cop pel marge, fent moviments lents i suaus per no posar intranquil al dragó però sense deixar de vigilar-lo de reüll i s’apropà a la seva mula, que s’havia allunyat un xic d’on el féu caure. Allí estava, ben despreocupada i rosegant alguns matolls tendres a la vora del camí.
—Essent així, fruit de la casualitat, ha estat una gran sort el fet de trobar-nos —digué el dragó que no deixà d’observar tot el que féu el bosquerol i s’apropà un xic més al marge. —Començava a estar cansada d’estar aquí sola mentre ell dorm...
—Com... com dieu?... Cansada?... Sola? —Digué l’Odalric tartamudejant per la desagradable sorpresa que li provocà el que acabava d’escoltar. No era un dragó, si no una dragona. Però això no fou tot. —Mentre ell dorm? O sigui... que no esteu sol... vull dir, sola?
Llavors el bosquerol s’adonà que la dragona dirigia la seva atenció a dalt del camí on, al costat del turó, estava estirat l’altre dragó profundament adormit.
—Sí, em podeu ben creure. Ell sempre fa el mateix: un cop amb la panxa plena, es posa a fer unes llargues dormides per pair bé les menges. I tant li fa que jo quedi sola tota l’estona, que no és curta precisament, que ell viatja al món dels somnis! —Exclamà la dragona amb to de rebuig. —Vos no creieu que és indigne això que fa amb mi, una femella tan formosa i educada com soc?
—Bé..., sí..., suposo... —respongué l’Odalric mirant de dalt a baix a la dragona sense entrar en consideració sobre l’estereotip de bellesa en el món dels dragons. —Com diem a Calm: tota dona és formosa sempre i quan no tingui pèls a les aixelles i s’arrenqui els del nas. Gairebé totes, menys la del forner... però això són figues d’un altre paner. Si em disculpeu, aniré a buscar al meu amic Guerau que de ben segur estarà cercant bolets per aquests boscos...
—Al meu parer, i de la manera com corria cap a l’oest, crec amb certesa que al seu cap sols hi havia la idea d’arribar sa i estalvi a la seva llar —digué la dragona.
—Doncs si és així seguiré amb el tomb i jo també tornaré a la meva granja —digué l’Odalric mentre acaronava la seva mula, que continuava rosegant els matolls indiferent a la conversa.
La dragona féu un esbufec que podria donar a entendre una certa desaprovació al que acabava d’escoltar. Però féu un esforç per dissimular-ho.
—I tant com sí. Prosseguiu amb el que estàveu fent si és el que us plau —digué la dragona tancant els ulls. En realitat, però, d’altres intencions tenia pensades per aquell pobre desgraciat. Sols esperava que el moment fos l’adient per portar-les a terme.
Malgrat tot, l’Odalric no era tan desgraciat i ximple com més d’un es podria imaginar amb un primer tracte i no deixà d’estar a l’aguait del que feia o deixava de fer aquella astuta dragona. Així que, amb un ull fixat amb aquell temible ésser, féu els intents per tornar a muntar la seva mula. Però no passà de ser intents, ja que la mula no tenia cap intenció de marxar d’aquell lloc on trobà deliciosos matolls tendres que rosegar. A la que el bosquerol volgué enfilar-se, aquesta es mogué amb brusquedat per apartar-se unes passes i això provocà una nova caiguda de l’Odalric, aquest cop de panxa a terra.
—Us heu fet mal, senyor... Ara que hi penso, quina mala educació! No ens hem presentat com és degut i desconec el vostre nom —digué la dragona obrint altre cop uns ulls que no aclucà del tot i aparentant un cert interès.
—Estic bé, gràcies —digué l’Odalric tot espolsant-se amb les mans la pols. —Jo també desconec el vostre de nom, així que estem en igualtat de condicions. Podem deixar-ho tal i com està i no cal que en parlem més.
El bosquerol descuidà per uns breus instants la prudència que havia mostrat fins llavors i es girà d’esquenes per dirigir-se cap a on era la seva mula.
—Caram, caram —xiuxiuà la dragona. —Què porteu lligat a l’esquena? Sembla quelcom molt interessant...
L’Odalric s’aturà en sec. Gotes de suor començaren a regalimar del seu front rostre avall i un calfred recorregué la seva espinada. De sobte notà per l’alè pudent que desprenen tots els dragons, i dragones també, que s’apropava a ell. Envaït pel pànic, el bosquerol tragué de la seva funda que portava lligada a l’esquena la destral de virtut i es girà ràpidament amb l’arma ben agafada amb les dues mans.
—Tan sols és la destral que em va regalar la reina —respongué l’Odalric sense apartar l’arma.
La dragona observà detingudament aquella magnífica arma i féu un esbufec roent que assecà la suor que cobria el rostre del bosquerol.
—“La que tot ho talla d’un sol cop” —digué la dragona.
—I com ho sabeu? Que potser la coneixeu aquesta arma? —Preguntà l’Odalric encuriosit per l’aparent coneixença d’aquella arma de virtut per part de la dragona.
—No, no la conec pas. I ara! Ho posa gravat a la fulla de metall en la llengua de l’antigor —respongué la dragona mentre es retirava unes poques passes per allunyar-se d’aquella arma amenaçadora. —Ara ja ho tinc clar, vos sou un cavaller. De ben segur que de distingit llinatge, en tinc la certesa. En temps passats, cavallers com vos ens donaven cacera però sempre després de les presentacions, tal i com manen les lleis cavalleresques. Noms, llinatges..., què se n’ha fet d’aquella cortesia tan preuada? Tot i que també us he de confessar que era un xic pesada.
—Doncs permeteu-me que us digui que us equivoqueu —respongué el bosquerol que recuperà de mica en mica la serenor. —Jo no soc, i mai he estat, un cavaller. I no m’agrada ni gens ni mica els intrusos ni que amenacin les meves terres, sigui qui sigui o el que sigui.
—Així no sou cavaller de distingit llinatge? Ningú ho diria portant com porteu una lloriga, un bacinet i aquesta arma —digué la dragona.
—No senyora..., vull dir dragona..., en fi, és igual. El meu nom és Odalric de can Tres Pins, bosquerol de l’aldea de Calm —respongué. —I us faig saber que si la vostre intenció és arribar fins a les meves terres, per menys destrosses de les que ja heu fet vosaltres dos he fet fugir a un gegant emprant solament un roc. Això sí, haig de reconèixer que molt ben llençat a l’ull tenint en compte les circumstancies amb que em trobava... —afegí tot recordant que estava estirat al terra per l’esglai que li provocà l’encontre amb el gegant.
La dragona es prengué el seu temps per pensar en tot el que li acabava de dir l’Odalric.
—Pel que em dieu, no eren insectes gegants el que es posaren dins de l’ull del gegant Arrencapins, tal i com ell explicà a tort i a dret i que aquest fou el motiu per que marxés de les magnífiques i abandonades terres que va descriure —digué la dragona visiblement alterada. —Maleït sigui aquell ximple de gegant!
—Així que han estat les seves xerrameques les que us han portat fins aquí? Doncs ja podeu tornar a marxar o tastareu el metall de la meva destral! —Exclamà l’Odalric al mateix temps que brandà lleument l’arma de virtut.
—Bé, sí, es clar... Però ara que m’heu dit el vostre nom, jo us haig de correspondre dient-vos el meu. Em dic Drakaina i ell és en Baluk d’Astharot —digué la dragona amb un to conciliador ja que tenia posat els ulls a la destral i li semblà temible. No tenia cap ganes d’enfrontar-s'hi. Tot seguit dirigí una mirada picant cap al seu company que, malgrat tot l’enrenou, continuava endinsat en el món dels somnis. —I aquesta és la destral “que tot ho talla d’un sol cop”? Em plauria i molt veure com ho fa. Que serieu tan amable de fer-me una petita demostració?
Allò envalentí d’allò més a l’Odalric. Per ser sincers, com us sentiríeu vosaltres si estiguéssiu al davant d’un dragó, o dragona, que es dirigeix amb educació i, si més no, aparentant una certa temença cap a vosaltres i l’arma que proteu? No és motiu més que suficient per sentir-vos encoratjats? Doncs així es sentia l’humil bosquerol.
—Així que teniu el desig de veure de què és capaç aquesta magnífica arma? D’acord. Que voleu que talli? —Preguntà l’Odalric tot ell ple d’orgull.
—No se..., per exemple aquest arbre? Té un tronc molt gruixut, fins i tot dubto que el poguéssiu abraçar —digué la Drakaina.
El bosquerol es posà davant de l’arbre que l'hi indicà la dragona. Realment era molt gruixut aquell tronc. I donava la sensació de ser molt fort també. Però no fou obstacle per la fulla de metall esmolada de la destral de virtut. D’un sol cop donat amb totes les forces tallà aquell tronc com si de mantega es tractés. L’Odalric li donà tant d’impuls que, un cop tallat el tronc a la primera estocada, donà un parell de voltes sobre si mateix fins que s’aturà lleugerament grogui.
—Impressionant! Sí senyor! Un cop digne d’un gran home amb una magnífica arma! —Exclamà la Drakaina.
—Ja està? Doncs apa, ja podeu marxar —digué l’Odalric. —Toqueu el dos d’aquestes terres que el tres ja ha marxat!
Però la veritable intenció de la dragona no era deixar-ho així. En el seu cap creixia amb força la idea d’aprofitar-se d’aquell ximple gens destre per fer alguna maldat contra en Baluk ja que, des de que el va conèixer, tenia la sensació de que la menyspreava constantment. I ella es considerava una dragona amb un cor molt sensible, tot i que aquesta no era la imatge més estesa que es tenia d’aquests éssers. De seguit dibuixà un somriure murri en el seu rostre de rèptil.
—Però, ben mirat i rumiat, partir el tronc d’un arbre tampoc és tan admirable... No se si enteneu el que vull dir... —digué la Drakaina.
L’Odalric féu un esbufec de desaprovació. No tenia cap intenció d’allargar més del que fos estrictament necessari aquell encontre ja que, de moment, la cosa havia anat bé tenint en compte que encara no se l’havia cruspit. I tampoc era un home al qual el plagués temptar a la sort, així que decidí fer un últim esforç.
—Molt bé. D’acord —digué el bosquerol mostrant evidents signes d’impaciència que la dragona de seguit intuí i li plagué. —Què més voleu que us faci per demostrar-vos el poder d’aquesta arma de virtut? Acabem d’una vegada i retorneu al vostre fosc cau.
La Drakaina féu uns moviments amb el cap cercant al seu voltant un objectiu per que l’Odalric demostrés el gran poder de l’arma que aferrava fortament amb les seves inexpertes mans. El cert és que tot allò era per dissimular el fet de que ja feia estona que ho tenia molt clar i meditat.
—Doncs..., no se..., per exemple... —anava dient la dragona mentre movia el cap d’un cantó a un altre. —Què us semblaria... Sí, què us semblaria partir aquella roca d’allà, la que està al costat del camí? Sembla prou forta i massissa, sí senyor, digne per a una arma de virtut com la que vos brandeu.
L’Odalric es mirà aquella roca. Certament era molt grossa i sòlida. De sobte li entraren certs temors ja que dubtà que la destral la pogués partir, però de seguit recordà el nom que en temps passats li posaren: “la que tot ho talla d’un sol cop”. Féu profundes respiracions per calmar els nervis i s’encaminà cap a la roca amb decisió. Aquesta era propera a on dormia plàcidament el dragó.
—“I si es desperta amb la fressa?” —Pensà l’Odalric. —“De fet, amb tot l’enrenou que hi ha hagut fins ara i no ha obert ni un sol ull, de segur que no sentirà res. I si es desperta, que vegi del que és capaç la meva destral de virtut. A veure si així s’espanta i marxen tots dos esporuguits”
Un cop fou al davant l’observà durant uns breus instants, tot seguit mirà a la dragona que l’observava amb aquells ulls penetrants i misteriosos que eriçaven tots els pèls del cos, tornà la seva atenció a la roca, aixecà la destral per damunt del seu cap i la colpejà amb totes les seves forces. L’impacte fou bestial. Milers d’espurnes sorgiren mentre el metall de la fulla tallava la roca i aquesta trigà un xic més en partir-la que no pas amb el tronc de l’arbre. Finalment el tall arribà al terra amb un Odalric amarat de suor tot i que no hagué de fer molta força. El que passa és que el nostre amic és d’aquells homes que de seguit s’afoga amb un got d’aigua.
De sobte, però, quan el tall arribà al terra després de partir tota la roca, un crit esfereïdor ressonà fent tremolar tot el que hi havia per aquells voltants. Fins i tot l’Odalric, que tornà a perdre l’equilibri i caigué de cul a terra. Sols la Drakaina féu un somriure de satisfacció. Llavors, el bosquerol pogué veure com en Baluk d’Astharot es posava dret estirant tant com pogué el coll enlaire i rugint de forma terrible. Intentà volar, però s’enlairà molt poc i de seguit caigué al terra.
Fou llavors que l’Odalric s’adonà del que havia passat: no tenia la cua. Mirà amb els ulls espantats als peus de la roca que acabava de partir i allí la veié com encara es bellugava sola, al igual que les cues de les sargantanes quan les hi arrenques. Tot seguit es mirà a la dragona i pogué observar una gran satisfacció dibuixada en el seu rostre.
—“Que ximple he sigut, pels Creadors!” —Es digué a si mateix. —“Era una trampa! Ella sabia perfectament que li tallaria la cua al dragó si partia la roca. La tenia allà recargolada mentre dormia i jo no l’he vista! Ai mare! Ai mareta meva!”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jaume Carreras Carrasco

Jaume Carreras Carrasco

14 Relats

5 Comentaris

10915 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33

Biografia:
Em considero un escriptor de gènere fantàstic en Català malgrat que, de moment, no hi ha cap llibre meu publicat.
Nascut a Aiguafreda, ja fa uns anys que visc feliç-ment casat i amb un fill a Sant Hilari Sacalm.
Em plauen els relats plens de fantasia, èpica, màgia i aventures. El meu autor preferit és J.R.R. Tolkien i, en gran mesura, ell és el culpable de que el meu cap s'ompli de guerrers, herois, mags, bruixots...
Si us plau d'acompanyar-me, viatjarem junts per la grandiosa terra que els seus pobladors anomenen Nianitnüak, situada al fantàstic món d'Ariät sorgit de la meva imaginació, inspirat en l'entorn i en les llegendes dels Països Catalans.
Trobareu algun relat més en el meu bloc antic, ja que els companys de "El Ribot" i jo estem treballant en un bloc nou.

http://jacacosrelats.blogspot.com/

Per cert, a la xarxa ja no em trobareu amb el sobrenom de "Jacacos", he canviat pel meu veritable nom el perfil del Facebook i del Twitter. També em podeu trobar a Geonick.
Altres xarxes:

https://www.facebook.com/JaumeCarrerasCarrasco

@Jaume_Carreras

Google+

Gràcies per el vostre temps i lectura. Espero tornar-vos a trobar ben aviat.

(Tots els meus relats estan registrats a Safe Creative)