ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL

Un relat de: Jaume Carreras Carrasco
A la regió situada al sud-est del reialme de Catalônha, propera i governada per la ciutat-capital de Geriona, vivia Odalric el bosquerol. Aquest bon home era fill de la casa coneguda pel nom de “Tres Pins”, per tant el seu nom complert era Odalric de can Tres Pins; perquè en aquells temps de l’antigor la gent rebia el nom de la casa per saber dels seus orígens. També cal aclarir que en el nom hi havia el costum d'adjuntar-hi la tasca que realitzaven; així el seu nom complert era Odalric de can Tres Pins, el bosquerol. L’aldea on vivia s’anomenava Calm; una aldea petita, però tots els seus aldeans n'estaven molt orgullosos.
En aquells temps no sovintejaven ni les presses ni els enrenous a les aldees petites d'aquell bonic reialme. Tots els aldeans tenien la virtut de trobar temps per realitzar les seves tasques i temps per dialogar minuciosament amb els veïns, posant-se al corrent de les noves que arribaven de tots els confins del reialme de Catalônha per mitjà dels mercaders i caminants. Malgrat tot, a Odalric de can Tres Pins tan sols l’amoïnaven les seves coses, o el que era el mateix, asseure’s al jardinet de la seva llar mirant com els núvols passaven i no donava massa importància, per no dir gens, a les coses que passaven més enllà de les seves terres, de la seva aldea i dels boscos de castanyers on anava a tallar bastons per després elaborar rodells. Per que ell era un humil però honrat bosquerol.
Havia passat molt de temps que res digne de menció havia succeït, però la terra continuava estenent-se més enllà de les que ell n'era sabedor; el llac d’Uêm no era molt lluny i boscos desconeguts sovintejaven arreu, alguns més espessos i d'altres no tant; més a l’est les Muntanyes Nevades i a l’oest la serra de les Guilles. I en aquesta serra és on es poden trobar alguns dels éssers més rudes i sense civilitzar, però alhora més antics, de tot el Continent: els gegants.
És precisament un d'ells, al qual l’anomenaven Arrencapins, el que més maldecaps donava als pobres aldeans de la contrada. El seu caminar era feixuc, utilitzant com a bastó un dels pins que havia arrancat amb les ungles i per allà on passava tot eren destrosses: camins, horts, cases, boscos... On posava el peu tot era esclafat i hi deixava un gran sot. No ho feia a propòsit, el pobre no era massa eixerit i vivia sol a dalt del puig d’Arrêtlos en una casa mig enrunada. Ningú el tenia en consideració.
Un dia assolellat de l’estació de la calor, el gegant Arrencapins va concloure que havia de gaudir del jorn anant a passejar. I així ho va fer, deixant al seu pas nombroses destrosses als boscos de castanyedes, pins i rouredes. De sobte s’adonà que el sol ja es començava a retirar per donar pas al regnat de la lluna al cel, la qual cosa volia dir que havia de tornar a la seva ruïnosa casa; però quina fou la seva sorpresa quan s’adonà que desconeixia aquelles terres on havia arribat. Intentà de totes maneres retrobar el camí de retorn, però l’errà cada cop i continuava caminant i caminant neguitós per trobar el camí que el portés a casa seva. Així fou com, de mica en mica, s’anava apropant a les terres poblades pels homes.
La nit era formosa i aparentment plàcida. Odalric sortí un instant a l’hortet que tenia davant de casa seva per gaudir de la lluna i fer profundes inhalacions de l’aire fresc abans d'anar-se'n a la seva cambra per entrar en el món dels somnis, ja que ben d'hora al matí el passarien a buscar els seus companys bosquerols per anar a tallar bagues. Poc s’imaginava que un gegant s’apropava tot caminant perdut i ja havia arribat als camps conreats del seu veí, trencant les tanques i trepitjant la collita. En pocs instants feu més destrosses que qualsevol de les tempestes més ferotges que us pugueu imaginar. Odalric escoltava aquell baluern que venia per on corren les aigües del riu Yekô i s’afanyà per anar a veure el que passava. De sobte va veure el gegant fent esforços per no trepitjar les vaques que eren dins el tancat, cosa que fou inútil i més d'una quedava aixafada sota els seus grans peus.
Esporuguit pel que veieren els seus ulls, Odalric feu un crit i va començar a córrer cames ajudeu-me. En arribar al pati es va posar a cridar a la seva muller, que feia estona que dormia plàcidament, sota la finestra de la cambra.
—Constança! Constança! Desperta! —Cridava l’Odalric.
Constança era una dona que tenia un son molt profund, així que no és estrany que passes una bona estona fins que s’obrís la finestra. També és de mal despertar i per aquest motiu va sortir la dona per la finestra acompanyada d'una gerra de ceràmica que, de sobte, va volar en direcció al seu marit i que aquest va haver d'esquivar.
—Es pot saber què passa? Que és aquest aldarull? —Preguntà la dona, un xic enutjada.
—Hi ha un gegant a les terres del veí i s’està apropant a la nostra llar! —Cridà l’Odalric que, malgrat no era una nit gèlida, sentia calfreds per tot el cos.
—Vina al llit i deixa de dir ximpleries! —Contestà la muller, tot i que va pensar que el seu marit no era d'aquells homes que diuen ximpleries i va reconèixer que podria tenir raó, així que la dona va rectificar: —Doncs sigues ràpid i ves a defensar les nostres terres sense temeritat! —Conclogué finalment.
I així fou com l’Odalric va entrar al rebost i va agafar la destral més gran que tenia, la que utilitzava quan anava a tallar bagues. Tots els aldeans de Calm eren sabedors de com tractava als intrusos i pocs eren els que gosaven fer-li front, ja que l’amabilitat no era una de les seves virtuts. Amb la destral ben agafada amb les dues mans, es va dirigir amb pas ferm en direcció on era el gegant, tot i que sí es sentia temorós i gens ràpid, tot el contrari del que l’hi havia aconsellat la muller. Al poc de caminar va escoltar el retruny que provocaven els peus del gegant al caminar desorientat i aquests s’anaven apropant. De sobte, just a la vora del turó on més enllà hi havia la seva llar, es va trobar amb la cara del gegant que sorgia davant seu. La llum de la lluna plena l’enlluernà i no veié a l’Odalric, però aquest sí el va veure i es va espantar de valent, fet que el feu caure d'esquenes al terra. Amb la por envaint tot el cos, se li va escapar de les mans la destral i, palpant amb nerviosisme, va trobar un roc força gros que el va tirar contra el gegant sense mirar un xic a on anava. L’atzar, més que la destresa, feu que el roc es fiqués dins d'un dels ulls del gegant.
—Maleits els déus! —Cridà de forma molt grollera mentre es fregava l’ull per treure’s el roc.
Dins seu va suposar que es tractava d’un insecte prou gran, com els que havia sentit a parlar que hi havia als pantans de l’oest, que li provoqués aquelles molèsties dins de l’ull. Així que, mentre es continuava fregant l’ull amb una mà, va girar cua i es va encaminar més al sud-oest, fet que va propiciar que retrobés el camí correcte per retornar a casa seva i s’allunyés de les terres habitades pels homes.
L’Odalric es va quedar allí, estirat d'esquenes al terra, mirant els estels amb els ulls encara espantats i donant gracies per que la fortuna l’havia somrigut, escoltant com les petjades del gegant Arrencapins s’allunyaven. Feu una profunda inspiració d'alleujament, es va incorporar espolsant-se la roba i, encara amb tremolors per tot el cos, es va dirigir a la seva llar. Quina fou la seva sorpresa quan, al apropar-se, escoltà crits de joia i d'alegria de molta gent. La major part dels aldeans de Calm varen sortir al carrer després de ser avisats per la Constança i sabent que el gegant havia fugit, per aclamar a l’heroi. Alguns d'aquests varen escoltar l’aldarull que provocava el gegant al seu pas, però tots es varen amagar atemorits a sota del llit. Al escoltar a la muller de l'Odalric cridar que s’enfrontaria al gegant, alguns van treure el cap per la finestra, ja que el turó on tenien la casa era visible per la majoria i d'altres varen sortir per poder apropar-s’hi. Quan van veure que el gegant treia el cap per damunt del turó la por els envaí el cos i fou en aquell instant que l’Odalric va llençar el roc i el gegant va girar cua, cames ajudeu-me, fins desaparèixer. Els aldeans, sorpresos i alhora joiosos, varen cridar el seu nom com si es tractés d'un heroi i no pas d'un simple bosquerol.
Tots plegats varen anar a la taverna de l’aldea per celebrar la victòria del bosquerol que feu foragitar al gegant. Allò a l’Odalric de can Tres Pins, el bosquerol, no el plaïa ni gens ni mica però es creia amb l’obligació de convidar-los. Així que veïns, coneguts i desconeguts, gerra en mà, varen fer una rotllana al seu voltant i varen brindar i lloar la seva gesta. El bosquerol no feu cap esforç per ocultar que aquella celebració li quedava massa gran, sabent del cert que fou l’atzar el que va propiciar la fugida del gegant; però aquell fet, desconegut per la resta i que ell no va narrar en cap moment, no va evitar que continués gaudint de la festa.
Avançada la nit, quan ja es portaven unes quantes rondes, l’Odalric es va començar a creure que realment era valent i capaç de les gestes més agosarades. Amb tot, una veueta interior repetia constant-ment: “ets Odalric de can Tres Pins, un simple però honrat bosquerol”.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jaume Carreras Carrasco

Jaume Carreras Carrasco

14 Relats

5 Comentaris

10913 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33

Biografia:
Em considero un escriptor de gènere fantàstic en Català malgrat que, de moment, no hi ha cap llibre meu publicat.
Nascut a Aiguafreda, ja fa uns anys que visc feliç-ment casat i amb un fill a Sant Hilari Sacalm.
Em plauen els relats plens de fantasia, èpica, màgia i aventures. El meu autor preferit és J.R.R. Tolkien i, en gran mesura, ell és el culpable de que el meu cap s'ompli de guerrers, herois, mags, bruixots...
Si us plau d'acompanyar-me, viatjarem junts per la grandiosa terra que els seus pobladors anomenen Nianitnüak, situada al fantàstic món d'Ariät sorgit de la meva imaginació, inspirat en l'entorn i en les llegendes dels Països Catalans.
Trobareu algun relat més en el meu bloc antic, ja que els companys de "El Ribot" i jo estem treballant en un bloc nou.

http://jacacosrelats.blogspot.com/

Per cert, a la xarxa ja no em trobareu amb el sobrenom de "Jacacos", he canviat pel meu veritable nom el perfil del Facebook i del Twitter. També em podeu trobar a Geonick.
Altres xarxes:

https://www.facebook.com/JaumeCarrerasCarrasco

@Jaume_Carreras

Google+

Gràcies per el vostre temps i lectura. Espero tornar-vos a trobar ben aviat.

(Tots els meus relats estan registrats a Safe Creative)