El quadre

Feia goig aquell quadre, molt ben il·luminat per cert, penjat en la part central d'una immensa paret pintada de negre, d'una galeria de moda. Naturalment, no era pas l`única obra d'aquella exposició, però si la de més gran format, la que més patxoca feia i la que excel·lia de la resta. L'autor, molt anomenat, era un bon reclam per concitar l'atenció d'uns hipotètics compradors i dels crítics d'art i representants dels mitjans de comunicació escrita i audiovisual. Unes paraules protocol·làries de presentació de l'artista, i uns mots d'aquest, d'agraïment als assistents. Cap referència a l'obra. El vernissatge s'esdevenia tal i com havien previst; molta gent, molt diversa i, com sol ser habitual, molta hipocresia verbal i molta petulància.

S'anaven formen grupets reduïts, uns mirant i comentant les obres exposades, altres a l'entorn de les tauletes triant i agafant, la majoria amb discreció, aquelles delicatessen que eren part del pica-pica, altres que assetjaven l'autor per saludar-lo i felicitar-lo - com estableix el protocol no escrit d'aquesta mena d'actes socials - i expressar-li la seva opinió, sempre elogiosa, és clar. Són els entesos, els experts, els que pontifiquen. Tots, però, amb una ma ocupada en sostenir la copa de cava, fent un glopet de tant en tant com marcant el "tempo" de la conversa.

El quadre, immens, era una superfície monocromàtica resultant d'una barreja entre un "rose portrait" i un "jaune lumière", amb un tractament pla de la pintura, sense matisos, sense formes, sense taques. Llis i gairebé immaculat. Hi havia, però, una minúscula maculació en aquella obra, situada a la banda esquerra (mirant l'obra) a tocar de l'escaire a la part de baix. Una sola paraula manuscrita en negre: "il·lús"

Lògicament, la paraula i l'obra en general, van ser objecte de tota mena de comentaris i d'un fotimer de suposicions i interpretacions per part de les preclares ments allà presents. Que si volia simbolitzar això o allò... Que si era una metàfora sobre no se que.. Qualsevol opinió adquiria de seguida una dimensió filosòfica o, fins i tot, vorejava la metafísica. Perquè, com és sabut, hi ha una general predisposició a fer difícil allò que és fàcil. La senzillesa, la simplicitat no son conceptes amb valor afegit. Cal complicar-ho tot i així poden lluir-se alguns prohoms, vanant-se de la seva pretesa cultura i saviesa.

L'autor, fent-se el puta, somreia però, com fan els polítics, ni confirmava ni desmentia. Somreia pel que sentia dir i comentar, però el seu somriure eixia del seu interior.. "Il·lusos, pensava.."