El pont

Un relat de: aleshores
Alec Guinness és ben a prop de l’aparell que pot destruir el pont sobre el riu Kwai: ho ha de fer ell, el capità dels que l’han construït. Es veu magnífic al fons. Una obra perfecta amb els materials disponibles com la fusta: sòlid per a que hi puguin passar un comboi. Però un comboi de qui? Per a què? Això no és prou important per al nostre Alec Guinness, heroi individual capaç de suportar totes les proves dels seus carcellers japonesos, però alienat pel que fa als resultats del seu treball, de la seva obra individual. En l’escena final, els seus homes lluiten amb ell per fer-se amb el detonador: volen amb la consciència del simple humà (no la consciència treballada per la cultura, individualista, narcisista, que exhibeix el seu capità) que el pont s’esfondri, precisament al pas del primer comboi militar nipó. No volen col·laborar amb qui els esclavitza, si poden permetre-s’ho, no hi ha condescendència amb els que els sotmeten perquè aquests no la tenen ni la tindran amb ells: ells saben que són mers objectes al servei de l’imperi nipó: el lloc d’on semblaria que surten totes les virtuts que adornen la humanitat.
Nens: “No és el que és, sinó per a què serveix” ens deia el mestre i jo no l’entenia amb tants “és” pel mig. Però ara sí que començo a entendre la frase: no val la litúrgia de les coses, la mecànica de les coses, les coses en si,...sinó la intenció, l’autèntica finalitat a que les destinem!

Comentaris