El poder d'una cançó

-Només té 15 minuts
- Seran suficients.
- D'acord, endavant.

Entro dins d'aquesta habitació blanca, ella ajaguda en un racó. Té la cara demacrada, els ulls sense color i els llavis secs. Ja no és la mateixa d'abans, no té l'alegria que tan anhelava de cada dia. L'apreciava però no l'he estimat mai, pensava que algun dia ho aconseguiria, però mai va ser així. I m'importava massa per enganyar-la, per besar-la sense sentir la mateixa passió que ella. Per això va arribar aquella nit, el final de tantes coses. Sonava Simon and Garfunkel, The Sound of Silence (el so del silenci), suaument vaig acariciar-li les mans i li vaig xiuxiuejar: " És millor que ho deixem córrer". No em va deixar acompanyar-la a casa...maleït sigui....
Ens mirem, m'han dit que ja no coneix a ningú, va ser una lesió cerebral massa greu. Em decideixo a parlar-li:
-Tinc poc temps, només vull dir-te que em sap greu, mai he sentit el mateix que tu senties per mi. Et mereixies més, però això no, ho sé. -
Cinc minuts, vuit minuts, deu minuts, dotze minuts, catorze minuts...- No em vols dir res? Saps qui sóc?Contesta'm!


-Només té 15 minuts
- Seran suficients.
- D'acord, endavant.

Entra dins la meva habitació, estic ajaguda en un cantó. Em mira fixament. Va ser culpa seva tot el que em va passar aquella nit....de debò que no sabia el que feia amb el cotxe, potser havia begut una mica massa. L'estimava, i sabia que ella també, però mai ho havia volgut acceptar, mai m'havia presentat la seva família, tenia por. Por a ser diferent, i es reprimia, jo sabia que cada bes meu, per ella era un petó brut. Aquella nit, m'havia preparat bé, el sopar, les paraules, el seu perfum que tant m'agradava. Però em va destrossar i li remordeix la consciència, per això a vingut.
Ens mirem, em juro a mi mateixa que no li diré res. Ella comença:
-Tinc poc temps, només vull dir-te que em sap greu, mai he sentit el mateix que tu senties per mi. Et mereixies més, però això no, ho sé. No em vols dir res? Saps qui sóc?Contesta'm!
Si que em va estimar....però mai ho va reconèixer, és una pena perquè ara, ja no es pot tornar enrere. La meva ment cada cop estarà pitjor i algun dia l'oblidaré, com he oblidat a tanta gent, tants records que no volia perdre. Sé que abans pensava que la vida sense ella, simplement no era vida. Però ara la miro té la cara massa prima, els ulls apagats i els cabells mal pentinats. Ja no m'impressiona ni tan sols em batega el cor. Les seves paraules no tenen resposta, però se'm passa pel cap l'ultima cançó que vam sentir juntes.

-Vull sentir el so del silenci.