EL PLAER DE GANDULEJAR

A les xafogoses tardes d’estiu, aquelles en que no es belluga ni una fulla i el cos s’amara d’una empallegosa transpiració, és inevitable que desprès de dinar, ens entri aquella incontrolable nyonya i la necessitat indefugible de fer una estona de migdiada, més o menys curta, segons les circumstàncies i la predisposició personal. N’hi ha que amb uns minutets, només per trencar el son, ja en tenen prou per refer-se i uns altres requereixen un temps més llarg per retornar ben espavilats a la normalitat.

Cadascú adopta la seva pròpia manera i lloc per fer la migdiada. N’hi ha que fan una breu capcinada amb el cap reposant sobre els braços creuats sobre la mateixa taula, senyal que no disposa de gaire temps per sestar. N’hi ha molts, potser la majoria, que fan un mig son, just desprès que s’han ben escarxofat a la butaca o al sofà i comencen a sentir els efectes sedants o, fins i tot, anestèsics de la televisió. Altres prefereixen ajaure’s o estirar-se una estona sobre el llit, tal qual van vestits i alguns donen a la migdiada un sentit més ampli i es posen el pijama o es treuen tota o part de la roba, per a una dormida intensiva de llarga durada. Però també hi ha gent a la que no els prova fer migdiada, ni que només sigui per trencar el son i que, malgrat la seva voluntat d’evitar l’endormiscament, es queden profundament clapats. Quan es desperten, és millor que no hi esteu a prop per la mala lluna que sovint gasten.

Un llit, un sofà, una butaca, un balancí o una hamaca, son elements aptes per a fer la becaina, una migdiada, una capcinada o un mig son. Però, per a mi, no hi ha millor lloc per a sestar que la clàssica i tradicional gandula: aquesta cadira plegable d’alt respatller, amb seient de roba i potes de fusta articulades en forma d’aspa. Asseure-s’hi, reclinar de manera simultània la gandula i el cos tendint a la posició supina i veure, abans d’aclucar ells ulls, la verdor del sostre imaginari que formen les arbòries capçalades, és un plaer indescriptible..

Gandulejar, que es defineix com l’actitud de lliurar-se a la peresa, no voler treballar, ser gandul o propens a la ganduleria, no és un plaer, sinó una indignitat humana, socialment inacceptable. Ara bé, gaudir temporalment de la gandula, fent-ne l’ús adient per al qual fou creada, és realment un plaer molt benvingut, un plaer íntim, un plaer intens... Aquest sí què és, de veritat, el plaer de gandulejar.