El pixòmetre

L'aparell mesurava automàticament, amb una precisió mil·limètrica, la longitud de la micció masculina, des de que sortia de l'obertura del meat urinari fins que, per la força de la gravetat, arribava a l'alçada zero. El pixòmetre fins i tot podia determinar la trajectòria balística de la pixada, a través de la coneguda equació parabolística y=ax2+bx+c.
En J.L. Masponent no les tenia totes. L'inventor del pixòmetre, que havia esmerçat 15 anys en definir-lo i perfeccionar-lo, pensava que finalment la societat no li reconeixeria l'esforç fet. Havia resolt un dels principals problemes de la vida a través de la urologia, ho havia explicat a diversos científics i ningú se'l volia escoltar. Tothom li feia el buit. Estava compungit, no tenia gana i havia perdut l'esma.
L'invent, que aparentment semblava una fotesa, no ho era. I així ho havia argumentat i demostrat empíricament en els seus documents. Segons les mostres que havia fet amb individus reals (que no sabien de què anava l'experiment), la combinació de l'ATM (altura mitjana de la trajectòria) i el color dels orins, estava relacionada amb el temps que li quedava de vida a l'individu. L'univers de la mostra que havia utilitzat li donava una gran fiabilitat. Ja et podies amagar a l'últim racó del món o internar-te al millor hospital del planeta; no hi havia remei, la predicció era infal·lible: 99,9% d'èxit en les provatures (un de Terol molt tossut es va suïcidar abans d'hora només per fotre'l, n'estava segur).
Per manca d'univers a la mostra, encara no tenia clar com afectava l'invent al gènere femení; desconeixia l'equació de la seva pixarradeta (què podia ser? una línia recta? Discontínua? Una hipèrbole? De moment hi tenia una "x").
Concretant pel gènere masculí: amb una sèrie de 30 buidades durant 30 dies seguits en condicions normals, el pixòmetre podia mesurar l'AMT i determinar l'ECC (escala cromàtica combinada) amb absoluta certitud. Després, només li calia aplicar la "e = mc2" (on m=AMT i c=ECC) per trobar la dada vital (e).
Amb el pixòmetre s'havien acabat moltes incertituds. Moltes de les relacionades amb la mort. S'havia acabat allò de "si jo sabés quan m'he de morir,..." S'havia acabat la història aquella dels llibres d'autoajut "viu com si fos el darrer dia de la teva vida". Per a què? Si ja sabies que no ho era, que et quedaven 15.465 dies (és un dir)! La preocupació pel desenllaç de les malalties també s'acabava! Si ja sabies que no et moriries no calia amoïnar-se i si l'havies de palmar, per a què preocupar-se?
Cap d'aquests arguments volien escoltar els seus col·legues. I ell, susceptible, cada cop més enfonsat i deprimit. Desesperat, va trucar a la Conselleria de Salut. La secretària, una mica griposa, li va dir que aquell tema no era incumbència del seu Departament. Això el va posar més neguitós.
Amb l'invent, es podia planificar l'existència en funció dels dies que et quedaven per finir. Planificar els darrers dies per viure intensament o, al contrari, incorporar un refugi de pau i tranquil·litat per després morir dolçament. Al gust del consumidor.
S'havien acabat les puntes de feina i les cues als Serveis Funeraris; es podien planificar.
I pel testament no calia precipitar-se; sabies de quant temps disposaves.
Res, ni amb tots aquests arguments aconseguí una mica de comprensió quan ho explicà per telèfon al bedell del Ministerio de Sanidad i Consumo. Al final li va dir que "por teléfono nada", que havia de fer una instància-sol·licitud-petició en persona física.
Neurastènic perdut va demanar ajut al seu millor amic, mig poeta, que va fer cap immediatament escoltant el crit desesperat de l'amistat. El va posar al dia de la situació, de les característiques i els avantatges de l'invent. L'amic el va escoltar amb atenció, anava fent que si amb el cap, i en un moment determinat li va deixar anar: "Tots anem de cara a les portes de la mort, uns estem més lluny i els altres més a prop". I se'n va anar ràpidament prement els abdominals, aguantant-se la pixera, com si tingués por de la gota que a cops s'escapa als calçotets.

Els dubtes d'en Masponent s'anaven dissipant respecte a l'inconvenient de l'artefacte. Com feia dies que sospitava, cada cop ho tenia més clar: l'invent concretava una data. La terrorífica data de la mort. Determinava el final. Ningú no la volia saber! Ningú no volia conèixer el dia en què deixaria d'existir! Ningú! Tothom estava espantat! Preferien la seguretat del desconeixement. Allò era un fracàs! Mitja vida perduda en un fracàs! Totalment desesperat, va esclafar amb ràbia el pixòmetre contra la paret i, acte seguit, va llançar els documents per la finestra. Va estar a punt d'abocar-s'hi ell al darrera,... però no. Per a què? Aguardaria pacientment les dues hores i trenta-dos minuts que li restaven per morir.