EL PASSERELL

Un relat de: Mercè Bellfort
L’Hipòlit Esbarzer Carraca ha estat una persona totalment traumatitzada al llarg de molts anys. Els qui l’hem conegut de prop vam quedar meravellats el dia que vam veure un canvi radical a l’hora d’entomar els entrebancs que presenta la vida. Tot va venir d’una volada, com una mena de llamp que va penetrar veloç en el seu cervell, i, tot d’una, ho va veure clar. El fenomen esmentat, però, li va fer efecte a tocar la seixantena. Com molt bé diu la dita, mai no és tard, abans d’entrar al forat. Bé, aquesta és una manera molt nostra d’expressar-nos. Nosaltres, ja és hora de presentar-nos, som els bessons Companys, amics incondicionals de l’Hipòlit, i val a dir que sempre li hem fet costat en tot el bo i el dolent des que ens vam conèixer.

En aquests moments ens trobem celebrant el gir espectacular que ha fet el nostre amic que no és entre nosaltres perquè se n’ha anat de viatge de noces amb la que s’ha convertit en la dona de la seva vida, la Mar, una agradable sexagenària, molt ben conservada ella, malgrat haver patit dos accidents de cotxe dels quals va sortir il·lesa, i el divorci d’un espòs que la va deixar per una altra de més rica i plena.

Però comencem pel començament i anem a pams, com s’acostuma a dir. No cal tenir un grau superior d’estudis per adonar-se de la càrrega semàntica i moral que arrossegava l’Hipo des que va néixer. Els progenitors, de forma natural, sense pretendre fer cap mal, és clar, li van encolomar un nom i dos cognoms per sucar-hi pa. Un pes feixuc de suportar que va trigar gairebé sis dècades a superar. Si ets molt susceptible, com és el cas del nostre amic, i no saps agafar el brau per les banyes, ja has begut oli, com se sol dir.

L’Hipo va tenir molta sort de conèixer-nos a nosaltres dos, que li vam fer de suport físic i psíquic - un cadascú, per equilibrar tasques- en tot moment. No sabríem explicar per quin motiu, perquè mireu que n’era de rar l’Hipo, però el cas és que ens vam caure mútuament bé des que la mestra ens va presentar a classe. Nosaltres som d’un poblet de muntanya, de Figuerola del Camp, i vam anar a viure a Valls quan els nostres pares van trobar feina en aquella bonica localitat. Precisament a l’escola de primària vam coincidir amb l’Hipo. Teníem sis anys, i, des de llavors, mai més ens hem separat, a part, com és lògic, d’aquests dies feliços per a ell i la Mar, en què han creuat el toll, com popularment es diu quan es traspassa l’Atlàntic.

A l’escola el nostre amic va patir d’allò més. Com que físicament ja no era massa agraciat, i a sobre, era maldestre en els moviments, es va convertir en el punt de mira d’altres companys, que li feien la vida impossible sempre que es presentava l’ocasió. Quan baixàvem al gimnàs i el mestre d’Educació Física, el senyor Faustino, ens deia que havíem de saltar el poltre, i a continuació fer un parell de tombarelles, al pobre Hipo se li emboirava tot. El cap li començava a donar voltes i li entrava una suor freda que el tombava de cap a terra. En efecte, es desmaiava sovint en veure que les activitats físiques proposades per aquell professor fet de glaç el depassaven. Fins a l’extrem que el cos, intel·ligent, es deixava anar precipitadament fins que topava amb el parquet del gimnàs. Nosaltres dos corríem a ajudar-lo amb l’ànim d’agafar-lo de cada braç per fer-lo tornar en si. El senyor Faustino, però, desaprovava la nostra bona disposició, i ens apartava d’ell: volia que l’Hipo es convertís en un home fet i dret, i, per aconseguir-ho, havia d’espavilar-se pel seu compte. Defugia qualsevol protecció, qualsevol acte humanitari, i era capaç d’ordenar uns càstigs cruels quan veia actituds que anaven en la línia de l’estupidesa, com deia ell sense contencions verbals. Els càstigs podien anar des d’escriure mil vegades “No haré más estupideces en clase de gimnasia” fins a donar trenta voltes seguides al pati plogués, nevés o fes un sol matador.

Tampoc va ser gaire afortunat l’Hipo amb les nenes de classe i de l’escola, en general. Elles, tan exigents des de petites, el veien com un ogre ambulant. Per Sant Jordi, quan tocava recuperar la figura del drac, deien que l’Hipo era molt pitjor que el mateix animal, que feia molta més por encara perquè tenia uns ullals horrorosos- val la pena fer un breu incís aquí i reconèixer que els pares amb això del dentista la van errar de ple no fent-li esmolar els aparatosos ullals que el nen dissimulava com podia amb la mà - que les espantava fins i tot des d’un tímid somriure benintencionat. I així aniríem explicant un reguitzell d’anècdotes escolars que donarien per escriure un llibre.

El pitjor, però, encara havia d’arribar. Uns anys més tard, quan a tots tres ens va tocar fer el servei militar a Sant Climent Sescebes, vam patir d’allò més en veure que l’Hipo va caure fatal al sergent que ens instruïa. Es donava el fet que en aquella època s’havia tornat molt rebel -aquest episodi d’intransigència contra qualsevol ésser viu que se li creuava pel davant se li va despertar escandalosament en plena preadolescència, i s’havia accentuat darrerament per motius comprensibles de crisi d’identitat-, i replicava a tort i a dret les ordres que venien dels superiors militars. Quan desfilàvem pel pati del quarter i teníem algun petit error de precisió en col•locar els peus correctament al terra no dubtaven a castigar-nos. Llavors allargaven la desfilada el temps necessari fins que consideraven que tot sortia perfecte. Quan l’Hipo tenia la pipa plena de tant abús per part d’aquells estaquirots prepotents sortia de la fila, i deia que ja n’hi havia prou de fer el pallasso. La resposta era immediata: al “calabozo”, Carraca! Allà, palplantat davant la foscor, sense superfície suficient per estirar les cames ni possibilitats d’atendre adequadament l’esperit per manca d’aliments, hi va anar a petar quatre vegades per motius semblants que més val deixar de banda si no volem caure tots plegats en el desànim.

Així van anar passant els anys, enmig d’històries de tota mena, de les quals nosaltres en som testimonis de primera mà. La més espectacular va ser quan va entrar en el món laboral. Val a dir que si una bona qualitat tenia l’Hipo aquesta era l’habilitat de cantar molt bé. A Valls, on tothom es coneix, ja es corria la veu que el nostre amic feia els seus malabarismes vocals mentre pintava. La seva professió era la de pintor. Es va ficar en un munt de cases, locals comercials, despatxos, i en tots ells hi va deixar una empremta important, a part de la pintura a les parets. Sempre s’havia desfogat a la dutxa, diríem des del moment que va ser conscient del llast que li ocasionaven els tres noms que l’identificaven davant el món, i, de mica en mica, va anar cultivant la veu, afinant-la, agreujant-la quan convenia fins al punt de modelar-la amb un art i una tècnica admirables. Autodidacte, es va anar aficionant a perfeccionar el seu estil, i sense adonar-se, de casa en casa, dia rere dia, any rere any, va anar a parar a la llar de la Mar, la dona que el va escoltar de debò. Com fins llavors ningú no ho havia fet amb tanta devoció:

-Canta com els àngels!- va ser la tercera frase que li digué la Mar, després de confirmar-li que l’acceptava com a pintor, i que ja es podia posar mans a l’obra.

Ja us podeu imaginar com es va inflar el nostre amic en sentir aquestes afalagadores paraules. La Mar era dolça com ella sola. Feia poc temps que el seu home havia tocat el dos amb una dona molt lletja i grassa però amb les butxaques molt plenes. En veure’s sola en el pis que el seu home li va deixar com a gentilesa pels anys viscuts com a parella més o menys estable -el seu ex podia gaudir d’altres propietats immobiliàries més suculentes amb la nova relació- va decidir repintar-ho tot de nou. Necessitava l’alegria dels colors. Així va ser com l’Hipo, atenent la demanda de la nova clienta, es presentava cada matí amb una varietat increïble de galledes de tonalitats diverses que anava estampant amb la nova brotxa per les parets de les estances de la casa. A mig matí, en veure que el pintor podia tenir la gola força perjudicada de tant cantar, la Mar li oferia un cafetó amb unes galetes que ell acceptava amb un cert rubor. I de senyor Hipo, a una velocitat esfereïdora, la Mar va passar a anomenar-lo “Passerell”.

Arribats en aquest punt d’intimitat en el qual suposem que les brotxes exercien sense treva els seus respectius papers va ser quan es va produir el miracle. No creiem pas que exagerem en absolut pel que fa a aquesta qualificació tan agosarada. Talment com un llamp, la paraula xiuxiuejada per la Mar a cau d’orella va penetrar en el cervell del nostre pintor. El rostre se li va il·luminar i es va produir una transformació instantània del caràcter del nostre estimat amic. Ella, intuïtivament, va encertar de ple en el calvari personal d’aquell home, i, el millor de tot, és que ho aconseguí sense ser conscient de tanta transcendència. Ella havia esdevingut la persona que va materialitzar un desig encobert des del moment en què va néixer: brindar-li l’oportunitat d’assolir una nova identitat. “Passerell” era un nom providencial, màgic. Gràcies a la delicadesa i a la imaginació d’aquella dona el nostre amic va esdevenir un home nou.

A aquestes alçades de la pel·lícula ens hem acostumat a parlar del pintor enamorat com el “Passerell”. Precisament va ser ell mateix qui ens va advertir de l’alleugeriment personal que significava el canvi de nom. El pes que s’havia tret del damunt no tenia preu, ens confessava amb una emoció incontenible. Ens deia que estimava bojament la Mar, i que li va proposar casar-se per viure una nova vida al seu costat. Ella, naturalment, va acceptar una segona oportunitat com a esposa d’un home encantador que l’adorava. Segur que amb tanta harmonia i entesa tot aniria sobre rodes.

A hores d’ara ens trobem a l’aeroport d’El Prat on esperem la feliç parella. El panell informatiu de les arribades adverteix del retard del vol procedent de Brasil. Cosa estranya! No importa, nosaltres dos els esperem amb tota la calma del món que per això estem jubilats, gaudint del temps lliure i celebrant l’important tomb que ha fet el nostre Passerell. Gaudint de petits detalls que ens ofereix la vida com aquesta “caipiriña” deliciosa, refrescant, avantsala del que vindrà ben aviat.

Per la nostra part, no us volem destorbar dels vostres quefers diaris que deuen ser nombrosos. Segurament l’espera us pot resultar força avorrida. De fet, els protagonistes d’aquesta història sabem que estan en l’aire, i cal prendre-s’ho amb calma. Estareu d’acord amb nosaltres que serà millor fer un breu comiat mentre esperem l’arribada de la Mar i el Passerell.

Seguirem en contacte!


Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Sátira[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-10-2012

    Ja de bon començament, amb el nom del protagonista, ens dius que aquest serà un conte fantàstic, és a dir, ple de fantasia, però d'una ben terrenal, amb tots els ets i els uts d'una fantasia realista molt nostrada.
    Has utilitzat un seguit de frases fetes que marquen bé els temps descrits que li han tocat viure al pobre Esbarzer.
    He notat alguns alts i baixos en la part central de la narració i algunes frases que podrien haver tingut una construcció menys forçada, però en general un conte de lectura molt agradable i amb un final que gairebé podríem dir obert i que demana que ens expliquin més coses d'aquesta nova parella tan dolça i peculiar.
    En resum, es pot dir que és un conte desenfadat i relatat amb la frescor d'uns amics de sempre que se saben còmplices dels seus èxits i fracassos.

    Una abraçada Mercè, ens veiem per l'Escala el Novembre.

  • Ser un passerell[Ofensiu]
    Antònia Puiggròs Muset | 29-09-2012 | Valoració: 10

    Bon relat, Mercè! M'agrada especialment el fet que tracti un tema prou dur sense necessitat de recòrrer a exageracions emocionals. De fet el relat, amb una bona dosi d'humor, quasi bé sembla un conte. L'Hipòlit és l'exponent d'aquelles persones que entren en l'espiral de la baixa autoestima i la marginació i que sovint mai aconsegueixen sortir-ne. El fet que la Mar li digui "Passerell" imagino que així ho indica i que tots plegats, ell, la Mar i els bessons han viscut experiències similars. Una abraçada.

  • No és estrany[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 29-09-2012

    que l'editora el recomani perque és un relat que té tots els "ingredients " necessaris perque sigui un plaer llegir-lo :tendresa , humor , apologia de l'amistat , amor i , per acabar d'arrodonir-lo , un final feliç. Què més es pot demanar ?
    Gràcies per escriure i per ser com ets , estimada Mercè.
    Una abraçada MOOOOLT forta.

  • Optimista[Ofensiu]
    Naiade | 28-09-2012

    Un relat divertit i ben portat. Pobre home, es que res no li venia de cara! De petit m’ha portat al record de les escoles que en aquella època acostumaven a gastar mà dura. M’ha emocionat l’amistat incondicional dels bessons, amistats de tota la vida que estimen de veritat. He gaudit d’una bona estona llegint-lo i m’ha quedat un gust dolç pel gir que l’hi ha donat la vida. Espero que sigui molt feliç, ja li toca. Conserva sempre la imaginació i aquest sentit de l’ humor tan teu Mercè.
    Una forta abraçada