el passat ens marca

Retrobar-me a les golfes, tot fent endreça, amb aquest quadern d'espiral vell, esgrogueït i ple de pols em fa tornar quaranta anys enrere, i la veritat, em fa il·lusió, però també em fa reviure uns mals moments a nivell emocional. Va ser aquest el motiu pel qual vaig decidir-me a escriure, per tal de deixar anar les meves preocupacions i les preguntes sense resposta que em feia. Però prefereixo no avançar esdeveniments i començar pel principi. Era febrer de l'any 1963 quan vaig escriure la primera pàgina. M'acabava de casar i ja estava esperant el meu primer fill, no per voluntat pròpia, sinó perquè les circumstàncies em van portar aquí amb vint-i-cinc anys. El primer sobresalt va ser aquest, no em veia preparada per portar un infant al món, el sabré cuidar?, rebrà una bona educació?, li podré oferir tot el que necessiti? no se m'ocorria cap altra cosa que no fos qüestionar-me com a persona. Com em deia la mare, no havia de patir: tant el meu marit com jo treballàvem a la fàbrica del poble i per tant no li podia faltar gran cosa, i de les altres dues qüestions només me n'havia de cuidar jo perquè sortís tot bé. Aquí estava el problema, el que tot sortís bé estava a les meves mans, i tot i que la mare m'ajudés i m'animés no em podia treure del cap aquestes preguntes ni l'entrebanc que jo hi trobava.
Poc després de tenir en Joan, el meu fill, una desagradable sorpresa trucava a la porta, la fàbrica va fer reducció de plantilla i jo vaig ser una de les acomiadades, quina desgràcia! No només em preocupava l'assumpte econòmic, el que em tenia la ment ocupada és que a mi, estar-me tot el dia entre quatre parets fent les feines de la llar o simplement, romandre a casa em posava malalta. És per això que havia volgut treballar a fora, era una forma de "desconnectar" i relacionar-me amb gent. Però estar tot el dia "al niu de la família" em permetria fer-me càrrec d'en Joan, de qui fins aquell moment se'n havia fet càrrec ma mare quan jo estava a la feina. Començar a acostumar-me a la nova situació va ser un malson. La fàbrica, juntament amb la família, era la meva vida; les úniques coses a les que em dedicava en cos i ànima, i haver de prescindir d'una d'elles se'm feia difícil. Va ser en aquest moment quan se'm va passar pel cap deixar-ho tot, rendir-me. Però tant en Jaume, el meu marit, com la mare, (persones que s'adonaven de tot, ja que el petit Joan encara ni parlava) no em van deixar tirar-ho tot per la borda em van animar a seguir i van estar al meu costat sempre. Ara, una tarda plujosa de tardor, llegeixo aquestes pàgines i els ulls se m'omplen de llàgrimes, quina època! Aprofito i escric l'últim full del "diari", encara que sigui quaranta anys més tard: Aquelles preguntes i aquells mals moments que vaig passar em van servir de molt, per créixer com a persona, per enfortir la personalitat i per damunt de tot, si m'hagués rendit, ara no podria dir que sóc feliç i que tot i les coses dolentes la vida també et prepara bons moments. Seran feliços els meus descendents?, què passarà quan em mori?, per què la gent és com és? Aquestes preguntes no tenen resposta, però per què n'han de tenir? no cal cercar la resolució de totes les qüestions, la vida sense respostes també és vida. I sense preguntes?