El part a plaça

Jo mai he estat embarassada, però si hagués de dir en quin moment m'he sentit més a prop d'un part, sens dubte em ve al cap un diumenge al matí de finals de setembre.

Era un d'aquests setembres que es comporten com si fossin agost, on a les dotze del migdia la xafogor és tan densa que la camisa s'enganxa impertinentment a l'esquena tot dibuixant un regueró de suor.

Aquell dia l'estratègia estava més que assajada, el simulacre del dia anterior havia sortit rodó, així que no hi havia res a témer, tot i això, una cosa eren les proves, i una altra de ben diferent era l'hora de la veritat, “el part a plaça”, on la multitud es respira i no s'hi admet cap error.

Arribat el moment cal estar preparada, implicada amb els cinc sentits i disposada a mantenir la tensió constant sense deixar de fer força ni un segon. Una efemèride així saps quan comença, però un cop hi ets de ple, el temps es distorsiona al ritme dels batecs del cor, en la fosca més absoluta i amb una olor d'humanitat que ho emmascara tot.

Tots ho sabíem, ho havíem viscut en les pròpies carns durant els darrers mesos; entaforar un pilar al 3 de 8 no és cosa fàcil, és més, et deixa baldat, però l'èxtasi i el plaer que s'experimenten en descarregar-lo, intueixo que tenen un regust similar al que generen les endorfines al moment del part.