El pare i la mare

La meva tia moriria de càncer abans d'acabar l'any i el meu pare mataria la meva mare, tard o d'hora. Ja ho veia a venir, i sincerament no m'importava. O potser sí. Volia que tots dos desapareixessin de la meva vida, al preu que fos. Pensava com seria la meva existència després d'ells, i notava que mai els trobaria a faltar, aquesta sensació no la tindria. Em fei mal cos creure que podia ser així i pensar d'aquella manera, però era veritat, era el meu veritable jo, i les llàgrimes que havia vessat per ells en vida no hi serien quan la seva existència sobre la terra s'hagués volatilitzat. Definitivament els odiava, no d'una manera sorda o irracional, sinó els odiava en la seva mesquinesa, en la seva nul·litat per viure. La compassió que sentia per les seves disfuncions psicològiques i emocionals d'un principi es van transformar en ennuig, rebuig. Volia que algú apagués el llum per sempre, però tot restava il·luminat, tot d'un groc de fluorescent feridor, que et fa ulleres negres sota els ulls, i et transtorna, al cap dels dies. Jo no era jo, jo era un sonàmbul, un incapacitat per a la vida amorosa. Era un subproducte de la seva monstruosa forma de fer i de ser que durant tants anys havien maldat Ja no eren els crits, que esquerdaven les parets, o els insults i vexacions verbals i gestuals, que anuciaven les posteriors escenificacions de la terrible conducte humana, era la seva forma de posseir-me: Jo era el seu fill, jo era d'ells. La meva germana, dins l'úter, potser sabent l'avenir, es va entortolligar el coll amb el cordó umbilical. No calia patir tant d'una manera gratuïta, banal. El meu pare era boig, igual que la meva mare. No sé si l'un va fer embogir l'altre, o tots dos ja ho eren, i per això es van ajuntar. Els meus pares són bojos, d'una manera funcional, d'una manera quotidiana. Són uns estrafets emocionals, un niu de nervis, un munt de cables repel·lats endollats, i jo era el seu conseqüent corcircuit. Jo també vaig començar a embogir, i fins ara, vivim tots instal·lats en la ignomínia dels retrets diaris, en la irreverència perversa, en la manca d'elegància i en la pau que fuig. Els meus pares només descansaran quan siguin ben freds i tinguin la boca sentenciada al silenci etern. Amén.