El silenci

La tos la va despertar. La tos del seu fill. Va obrir els ulls en la foscor i va mantenir la mirada fixa en un punt concret de l'infinit. La va mantenir i mantenir. No perpellejava. Era com morta, però no ho era. Els roncs del seu marit, ajagut al costat. La respiració asincopada del marit. Tot era fosc i en el món només hi havia tos i roncs. Ella ja no dormiria més. No en el sentit que no dormiria més durant la resta de la nit, sinó que ja no dormiria mai més. Ella així ho creia. El seu cervell era ocupat per somnis que no eren somnis. La imatge de la mare, ja morta. La imatge del pare, ja mort. La imatge de la Lluïsa, ja morta. Els intents de suïcidi. L'home que es va tirar a la via del metro. Es va aixecar i va anar cap a la cuina. Va veure un got d'aigua de l'aixeta, que era templada i amb gust de clor, però ella no ho va notar. Va obrir el primer calaix i va treure el ganivet de tallar el pa. Va anar a l'habitació del fill sense obrir les llums. Després va tornar a la cambra. Al cap d'una estona era de nou ajaguda al llit, ara en silenci absolut.