El pacte

Un relat de: Estel d'argent

Diuen que la memòria és la nostra major riquesa. Que sense ella ens llevaríem pel matí buits i amb el cor glaçat. Tothom insta ara, amb urgència dictatorial, que recuperem la memòria històrica del nostre país. S'obliden que la memòria moltes vegades ratlla els límits del que és exòtic, llunyà, efímer, i per descomptat, cínicament disculpable o utilitzable sense miraments.
Fa uns dies vaig recórrer alguns escenaris de la Batalla de l'Ebre. Amb seguretat, un d'aquests que colpeix més l'ànima i produeix un nus a la gola és el poble vell de Corbera d'Ebre. Un escenari en ruïnes: cases derruïdes, bigues fosques i brutes, portes esbotzades, pedres i més pedres dispersades, allunyades del seu lloc original, pols i un solemne silenci; escenari que els habitants d'aquell indret del sud havien volgut conservar per salvar la memòria. No era pas la primera vegada que hi passejava, però recordo que mai havia sentit un silenci com aquell: compacte, dens, fred i dolorós com el tall d'un ganivet. Allà tots els sons audibles emmudeixen per deixar lloc a la memòria.
I per primer cop també, em sentia un ésser extravagant, extraviat, perdut. I vaig pensar en ell. Un immens sentiment de compassió i culpabilitat em va envair el cos i el pensament. Quina era la finalitat d'aquella passejada? Què esperava de mi aquella destrucció? Què faria amb les pedres, la pols, les cases derruïdes... el poble esberlat? Per què s'havien mantingut dempeus, impassibles a tot?
No podia parar de pensar en ell. Les mans em cremaven. De sobte, el vaig veure tant jove, tant idealista, tant rialler! Em vaig adonar que el començava a estimar malgrat fes més de 60 anys que era mort. Potser aquesta era la paraula: estimar. Si l'estimava a ell, volia dir que també estimava el seu passat; el meu passat; el de tots. Però el cor se'm va encongir en deixar de recrear aquella imatge tant mítica del jove milicià que se'n va al front. Ja no hi havia joventut, ni rialles, ni somnis, ni lluita. Només hi havia dolor, sang, mort, injustícia. Els episodis més inenarrables de la seva tornada a la llar després de la guerra em van compungir el rostre, se'm repetien mentalment, els veia clars, nítids davant els meus ulls. Em produïen tal estupor que em vaig adonar del meu error. I com bramava el silenci!
Tothom reclama la memòria i no saben perquè ho fan. La reclamen i prou perquè saben que si rasquen amb l'ungla una mica més a fons aquesta es fa insuportable. Això sí, la demanen i quan la tenen a les mans no saben què fer-ne. M'havia equivocat amb l'exotisme de la memòria, l'havia manipulada pel meu propi interès. Devia pensar que així em convertia en una persona més culta, íntegra i compromesa amb la societat. Devia pensar que ja havia posat el meu gra d'arena en aquesta lluita i amb això ja em sentia satisfeta. Un cop a casa de nou, llançava la memòria en el mateix racó fosc d'on havia sortit i jo retornava a la meva quotidianitat sense ella convençuda que no era així. Com n'arribava a estar d'equivocada!
Per aquest motiu, aquest últim viatge al poble destruït va ser diferent. M'havia costat molt, però m'havia deslliurat de l'utilitarisme, de l'exotisme i de tots els ismes possibles. Ara l'estimava i això ho canviava tot. Perquè ja no era un nom, una història més, una fotografia més. Si recordava era per estimar. Aquell dia vaig fer un pacte secret amb el poble vell de Corbera. La memòria la viuria amb totes les seves conseqüències, tant si era agradable com horripilant; rejovenidor o destructor. La mort i la vida anirien de bracet i jo seria una peça més en l'entramat de la història.
Sí, només havia calgut estimar-lo. És tant demanar això?

Comentaris

  • Memòria democràtica.[Ofensiu]
    Jofre | 27-03-2006 | Valoració: 10

    Dels tres relats que tu mateixa has qualificat de biogràfics: Amunt, ben amunt, Mira'm si pots... i El pacte considero que aquest és el s'aproxima més a una crònica periodística de proximitat, sòlida i sense complexos. Sincera, en definitiva.

    Segons el meu parer, cal que recuperem la memòria història precisament perquè encara hi ha moltes ferides obertes i la Democràcia s'ha d'enfortir.
    Enhorabona.

  • Escoltar el silenci[Ofensiu]
    brumari | 08-09-2005

    Passejar pel passat pot ser mol dur. Fins i tot, si no es fa amb generositat, pot atiar l'odi.

    Però mai és estèril.

    La teva reflexió, a banda d'estar molt ben escrita, és una invitació a escoltar amb respecte el silenci "compacte, dens, fred i dolorós" de les runes. De totes les runes.

    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61524 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p