El pa amb tomàquet

Només el títol ja alimenta. Aquesta sucosa manera de llegir és propi de nosaltres, els que hem nascut aquí i que de menuts, ja n'hem menjat.
Quan anava de bolquers, ja veia que els grans ho assaborien i amb l'excusa de la meva manca de dents, no me'n donaven. Entenien poc que si em queia la baba, no era perquè fos petit i em fessin mal les genives, sinó que se'm feia la boca aigua de veure com els ganàpies deglutien, amb gust mal dissimulat, aquell menjar tant senzill que fins els dits els feia llepar.
De fet aviat me'n van donar, no sé el dia que era perquè tinc mala memòria, però quan la mare orgullosa li va dir al pare i a l'avi que escoltava: mireu l'hereu, ja menja pa amb tomàquet! Que maco està oi?, primet, però maco!. Ella no sabia, però, que de ganes me'n moria i la llàstima és, que varen donar-me'n poc. Per ella va ésser una proesa i a tothom ho va explicar. I jo esperant amb deliri poder-hi tornar.
L'escrit era per explicar el que és el pa amb tomàquet, però m'he anat per les boires del temps i ja ho veieu, només de pensar-hi ja em ve salivera. De primer: cal trobar un pa, si pot ser dels rodons i de quilo, esponjós, i demanant més, cuit en un forn de llenya. Amb aquests requisits anem pel tomàquet: molsut, amb poca polpa i molta llavor. Els xoritos són els més aprofitables i més forts de gust. Una vegada obtinguts aquests ingredients, convé amorosir-los amb un bon oli, naturalment d'oliva. Si vols un gust fort i espès el d'Amposta. Si el vols gustós i groguenc, d'arbequina de les Garrigues i el que surt de la palomar d'Olesa, és molt clar i tant fi, que molta gent se'l disputa.
Bé ja ho tenim tot. Ara som a la part més delicada, és com un secret passat de pares a fills i de generació en generació. El pa si pot ser del dia abans. Es talla una llesca un xic gruixuda. El tomàquet es parteix per la meitat i aguantant la llesca amb una mà, amb l'altre es frega pel damunt el mig tomàquet tallat, procurant que una cara de la llesca quedi plena del vermellós suc i la llavor xoritera. Un cop feta aquesta operació, s'agafa el setrill, millor que sigui de vidre i mig ple d'oli i que al decantar-lo surti un regalim prim i seguit, untant el pa fregat amb el tomàquet, formant un guspireig brillant com una catifa d'or sobre la llesca. A gust de cadascú, una polsina de sal per sobre.
Ara el pa està per menjar-lo, està boníssim i res de ganivets i forquilles, amb les mans i la boca, deixant que el nas s'impregni amb l'aroma d'aquella nova creació.
D'afegitó: formatge, pernil, anxoves, tonyina, xocolata etc.. qualsevol cosa hi va bé, és de més a més. El gust el trobes en el pa ben cuit, el notes amb l'oli d'oliva i amb l'olor que sents del tomàquet, aquesta barreja és única, sempre nova i alimentària.
Per acompanyar, no hi ha com un bon vi, negre o clar, però begut amb porró, traguejant i fent-lo xerricar.
Només queda desitjar bon profit, al que gaudeix d'aquesta menja i us asseguro jo que el que prova aquest prodigi, queda presoner del seu tast i d'incrèdul passa a adepte.

Cebrià, novembre de 2001