La setmana té set dies...

La setmana té set dies.

"Per a mi, és podrien reduir a dos; el primer: Del dilluns al dissabte, treballant i no pensar. El segon: El diumenge, descansant si és que em val aquesta paraula, entre cometes.
Té fàcil explicació això. Cada dia de la setmana faig el mateix: Em llevo o millor dit, em desperta aquell xiulet monòton del maleït rellotge que em va regalar un amic, el dia del meu casament amb la Rosa, per no adormir-me.
Com un autòmat, m'aixeco del llit i tot fregant-me el ulls lleganyosos i pesats en aquella hora matinera, entro en el bany i allí em trobo amb el primer escull de cada dia:El mirall!, reflectint una cara eixuta, cansada i per afaitar.
Dintre meu, ressona una veu fonda, com si aquella imatge que tinc al davant anés martiritzant-me - Que no veus que no ets el mateix; abans cantaves, xiulaves, somreies, eres una altre persona -. Jo em vull rebel·lar i trencar aquell vidrot que sembla la meva consciència, però reconec que he canviat, i no és precisament pels anys, sinó jo mateix.
Esmorzo per rutina i pujo a l'autobús que em deixa a dos carrers de l'obrador en el qual treballo. Ho faig mecànicament i no recordo si saludo a ningú.
L'encarregat no em diu res. Jo pico la meva tarja, em canvio de roba, engego la màquina, i sense aixecar el cap, vigilo que les peces que passen per la cinta no tinguin cap defecte. Aquesta és la meva feina i procuro fer-la acuradament.
El migdia, parem una hora. Dinem als nets menjadors de la pròpia fàbrica, i ens porten les viandes de fora, d'un lloc que fan els menjars preparats. Em vaig acostumant a dinar sol.
Al vespre sopo a la taverna del Xei, molts cops n'hi se que menjo. Si em pregunta, li dic que és bo. La veritat és que no tinc ganes de parlar. Pujo a casa i m'ajaço fins que em ve la són. I així, com el dia abans o l'endemà o l'altre...
Quan arriba el diumenge encara és pitjor; no em vull llevar o més ben dit, no despertar-me d'aquells somnis que els necessito reals, als quals jo m'hi aferro ja que són tant ella que fins i tot, els braços em fan mal. Premo un cos eteri, fugisser..., que jo mateix vaig acompanyar-lo en els seus últims moments."


Al veure que no contestava al telèfon, el dimarts, alguns companys de feina van anar a casa seva. Mai havia faltat, era estrany i a més, sense dir res.
La porta del pis, mal tancada, va cedir només empenyent-la. Un cop dintre, en el petit menjador; una taula amb tovalles, dues cadires, un parell de plats, dos gots, tovallons, ganivets i forquilles, i una ampolla de vi sense destapar. El que més els sorprengué va ésser una rosa roja al mig de la taula, dintre d'un gerret amb aigua. La televisió engegada un xic fluixeta i el demés, col·locat amb molt d'ordre. Van comentar que el que veien anava poc amb el seu caràcter. La sorpresa per això la van tenir a l'entrar a l'habitació. El trobaren damunt el llit, vestit, abraçat al retrat de la seva esposa i amb un somriure als llavis com dient -Ara si que estic bé -.