Únics... Irrepetibles...

Vaig néixer menut i despullat.
Jo no sabia si estar-ne orgullós
o per el contrari avergonyir-me.
Més endavant vaig sentir que,
la Mercè, el Lluís i el Joanet,
també els hi havia passat.
Això ja en va frustrar un xic,
en be o en mal, ja no era l'únic.

Al cap d'un temps, quan ja començava
entendre una mica les coses,
aquella teranyina davant dels meus ulls,
es va esmunyir com ho fan les boires
i vaig saber que tots els marrecs
vénen al món despullats,
i per més ironia i sarcasme,
sense cap pa sota el braç.

Jo que em pensava que la meva història,
podia haver estat molt original,
fins i tot un patró a seguir, però
me n'adono que soc com tothom:
Neixo nu.
Neixo petitó.
Neixo sense cap pa.
Neixo..., en fi, com tots.
La veritat, és un cas un xic depriment;
de pensar en ser únic, a ser un més.

De fet la vida té aquestes coses,
quan pensem que fem quelcom imaginatiu
ja ho veiem reflectit en un altre lloc.
Pot ser igual o semblant,
però ja ens ocupa part de l'espai
que nosaltres el voldríem
com a cosa pròpia.
No volem "intrusisme", o bé,
diguem-li " apropiació", pot ser?

El qui a creat aquest difícil món,
segons sembla ens a fet únics,
tots som diferents i irrepetibles.
Hi ha moments que això
és per a mi un misteri,
ja que; naixem petits,
plorant, sense roba, desvalguts,
i tots, del si d'una dona.
Quina diferència hi ha doncs?