Una feina més

Una feina més,

Avui em tocava a mi, entrar-hi. Ens ho fèiem a torns i així no hi havien discussions. Bé, era el meu primer dia en la nova feina, vaja que m'estrenava.
Em van dir, -Agafa la primera -. La vaig trobar penjada, n'hi havia d'altres al seu darrera posades en rengle. Com que em van dir la primera, vaig triar aquella. Potser perquè era la primera d'ensopegar-m'hi?, perquè estava més ben formada i compacta?, perquè?…, la vaig despenjar hi ja està.
Només anava embolcallada per un tros de drap. Al carregar-me-la al coll, notava la seva fredor gèlida i estava més rígida que un tronc d'un arbre. Aquell habitacle tancat, amb un silenci paorós i aquella olor pròpia del lloc; no era massa acollidor. No és per cap cosa especial, m'ho prenc com una feina més, un xic empipadora però, gens complicada.
La que tenia abans que aquesta, a més de un, no li hagués agradat. Jo la feia tranquil·lament però, per una batussa amb el meu encarregat, en van fer fora. Només perquè em va caure d'un tercer pis d'una renglera de nínxols, un taüt ple d'ossos, esmicolant-se per terra junt amb el seu contingut. Ja em vaig disculpar ja, dient que la caixa estava podrida i que la gent de l'enterrament no s'acostés tant a prop, maleïda tafaneria!. Bé, una pluja d'escampalls de les restes si que es va repartir una mica sobre les persones i l'empedrat del terra, però res més. En fi, al carrer a buscar-me la vida, i tot per una fotesa.
Allà on estic ara, ja em van dir que tot el que es feia tenia que ser net, no hi havia pols i que si em feia mania la sang, més valia que ho deixés córrer. Quina diferència de l'altre, vaig pensar, i la sang a mi què. Des que em va tocar fer de voluntari, forçat, en un accident de trens, veure sang ja va ésser normal. La gent aixafada, sangonosa; atrapada en els vagons, gemegant, plorant, cridant..., més val que ho deixem estar perquè em fa posar de mala baba i no és gens agradable. I jo "voluntari", quins dallonses.
He fet de manobre, de pagès, d'avisador (hem dedicava a avisar als que collien fruita, quan venia l'amo del tros) era els cops que no tenia feina, però sí gana, i això passava bastant sovint.
De fet he tingut una vida bastant moguda i ara als meus quaranta anys, un nou treball; blanc i net, que espero que em duri.
Encara recordo quan triscava d'ajudant de paleta, "manobre". La vaig vessar algunes vegades però, la que va originar la meva sortida poc lluïda de l'empresa va ser per culpa de l'arquitecte o l'aparellador, no ho sé. El meu cap hem va dir que netegés el pis que estàvem treballant, perquè vindrien els que dirigien l'obre a fer una ullada. El vaig netejar a fons, fins i tot vaig tapar amb cartrons el forat del què seria l'ascensor.
Sort que era un primer pis i la caiguda de l'arquitecte o aparellador per aquell forat no va ésser mortal. Només es va trencar una cama però és clar, el que va rebre de retruc vaig ser jo.
Quan travessava la porta, ja sentia la veu del meu company que des del camió em cridava,- Au va que és per avui i a la carnisseria ens esperen-.