Potser aquesta vegada?

Potser aquesta vegada?

Escoltant Vivaldi, em deixo portar de la imaginació i corro pels camps espigolats de petites coloraines, semblant catifes de gran vivacitat. Per la olor que desprenen, com queixes silents al teu passar, fins i tot et sap greu el voler-les trepitjar.
Els boscos renovats i verdosos; pins, roures, alzines, brucs, boixos..., amb la seva floridura conviden a gaudir de la natura, d'un aire sa, d'un món diferent.
Només la imaginació...

Més endavant l'escenari canvia, els camps es tornen daurats, la boscúria s'omple d'animalons, l'aviram al volt de les masies, els bous i vaques pasturant amb el cap cot, ran de les herbes, amb quietud i només el batall d'alguna esquella trenca la pau de la vall. El sol escalfa molt fort i l'ombra dels bedolls i salzes, gratifica al caminant. La fruita s'assaboreix amb plaer i delectança i l'aigua de les fonts i rius, no et cansa el seu fresc contacte.
Només la imaginació...

L'ambient torna a variar, el vent i la pluja ara són els que manen, el bosc meravellós ens dóna, a part de bolets, uns colors que captiven, però el temps als arbres despulla i aquell verd tant lluminós, s'avergonyeix i s'apaga. Deixen els nius, orenetes i cigonyes, el bestiar s'aixopluga i les fulles dansant un ball misteriós, tornassolen els fressats camins de ronda. La llenya s'apila al costat del foc a terra i alguna xemeneia ja ho demostra.
Només la imaginació...

De cop, aquelles muntanyes allunyades del nostre abast, una manta les iguala amb un blanc encotonat. El fred se'n senyoreja fins els racons més amagats i el tufet, a les narius arriba, de les soques que van cremant, siguin d'oliveres o alzines o be d'algun pi blanc, de les llars dels pobles aturonats o dels que hi ha en el pla. És un temps en que el silenci i la fredor, els tenim per companyia.
Només la imaginació...

Be, s'ha acabat la música i torno a la realitat, em vénen a buscar les infermeres per portar-me per cinquena vegada al quiròfan, a veure si aquest cop hi ha sort, i recupero la visió.