El número 0

El número 0
Avui a l’entrar a l’ascensor del Mercat per sortir al carrer he hagut de marcar, com sempre, el número 0. Però avui m’ha fet una gran impressió, No m’havia passat mai, però... què volia dir marcar el 0? Cap on em portaria? El 0 és la negació, el no res, el suspens...I aquest volia jo que fos el meu destí? Quin malson, no? Trobo que hi podria haver la B de baix o la PB de planta baixa, però un 0?
Estic segura que l’he polsat mil vegades aquest número per baixar, però mai m’havia fet la impressió d’avui.. Potser perquè he dedicat bona part de les vacances a la lectura del llibre de l’Espinàs “Una vida articulada” fonamentat en els petits detalls que es troben cada dia arreu i també n’acabo de llegir, en les últimes 24 hores, un de l’Albert Espinosa que... no sé, que m’ha deixat l’ànim a punt per analitzar sentiments.
Zero! Zero d’això, zero d’allò... res de res dit en breu... i cap allà volia anar? Cap al no-res? Sort que era mentida, he arribat ben aviat al carrer ple de gent i animació, ple de vida en circulació, just on volia arribar. Una mentida més o una mala interpretació o ganes de buscar tres peus al gat, però no sé si tindré valor el dia que hi torni (que serà aviat) de tornar-lo a polsar... i si aquell dia digués la veritat? I em pregunto: existeix el no-res?
I com que es veu que tinc la sensibilitat més acusada aquests dies també m’he fixat especialment en una frase que m’ha arribat pel Facework: Sempre hi ha una segona oportunitat que és... demà. No sé si m’enteneu... Que no vull anar al no-res, ni avui ni demà ni mai! Ni quan em mori, ja que espero que hi hagi un altre estil de vida al que es pugui arribar polsant l’Àtic, que aquest sí que té existència real i és prop del cel. Desvariejo?